A cau d'orella...

Fa poc més d'un mes vaig publicar un post en el que intuïa canvis a la meva vida. No sabia ben bé per què i tampoc sabia cap a on em podrien portar. Però era una intuïció ben forta. Aquests canvis van arribar massa d'hora, gairebé sense adonar-me'n i com si es tractés d'un autèntic huracà. La meva vida a nivell personal i professional ha fet un gir de 180 graus que em deixa amb la neguit de què és el que em depararà un futur, del que ara mateix no sé ser gaire optimista. I dintre d'aquests canvis, avui es tanca una de les etapes més importants de la meva vida. D'aquelles que costarà oblidar. Tot final comporta un mal, un dolor, però també una enyorança del temps viscut. La vida de vegades no sembla ser tot lo justa que ens agradaria amb nosaltres. Però així és la vida... diuen. I també diuen que quan es tanca una porta, sempre s'obre una finestra. Massa portes s'estan tancat al meu pas i encara no trobo cap finestra oberta que m'ajudi a agafar aire....

Avui us explicaré un secret.  Aquest marrec de la foto, tot just el dia que va néixer, ja se li començava a veure que gaire inconformista no era... El primer que va fer va ser negar-se, de bon principi, a sortir. I aquesta va ser la seva primera decisió presa de forma unilateral. Ell estava molt còmode a la panxa de la seva mare... I clar, haver de sortir i que, a sobre, li donessis una bona batucada al cul, doncs com que no... Es va resistir i molt; però finalment un tio amb bata blanca va ficar la mà i el va aconseguir treure. No va ser fàcil, però, perquè sempre explica que la mossegada que li va fotre, és per no oblidar-la mai... Jo el que crec, sincerament, és que més que mossegada, el que realment va fer va ser babejar-lo com podia. Però el cas és va venir al món en un dia com avui: un 2 de juliol. Era un dilluns ben assolellat. Els pares i la seva germaneta, la Francina, com no podia ser d'una altre manera, festejaven com mai la seva arribada. La decisió del nom ja estava ...