A cau d'orella...

"Con el tiempo te das cuenta que, en realidad, lo mejor no era el futuro, sino el momento que estabas viviendo justo en ese instante. Con el tiempo verás que, aunque seas feliz con los que están a tu lado, añorarás terriblemente a los que ayer estaban contigo y hoy se han marchado. Con el tiempo aprenderás que intentar perdonar, o pedir perdón, decir que amas, decir que extrañas, decir que necesitas, decir que quieres ser amigo, ante una tumba, ya no tiene sentido. Pero, desafortunadamente, sólo con el tiempo..." (Jorge Bucay) Fa nou messos començàvem junts l'últim tram d'un camí llarg i dur, però que ha donat els seus fruits. Ara toca encetar nous camins. I aquests, els heu d'escollir vosaltres mateixos. Els que hem estat acompanyant-vos durant tot aquest temps, podem donar-vos per satisfets per la feina feta, de vegades bona, i, de vegades, potser no tan bona. En qualsevol cas, tot el que hem donat, tot el que hem fet per vosaltres, ha estat d...

"Una vegada a l'any, mil persones extraordinàries es reuneixen a Monterey, Califòrnia, per a compartir quelcom amb un valor incalculable: les seves idees. El que allà succeïa no s'havia mostrat mai fins ara..." Un vídeo on trobarem eines per pensar sobre els valors i els mecanismes de funcionament que estem duent a terme en el globalitzat sistema educatiu de la nostra societat. Un reclam urgent per a tots els agents de tota la comunitat educativa.

Noia jove o dona gran? A simple vista, pots arribar a veure en aquesta imatge qualsevol de les figures. N'hi ha que veuen només la noia jove; n'hi han que només la vella. I, fins i tot, alguns s'encaparren en que només n'hi ha una, i no dues. Quina és la bona, doncs...? Perquè només pot haver-hi una de bona, no? Quin dilema!! És com la vida mateixa. Quan creus que les coses són d'una manera i no pas d'una altra... Quan creus que el que veus, el que perceps, el que sents és el que és i no pot ser diferent... Quan creus que la veritat està a les teves mans i que ningú serà capaç de treure-te-la; perquè és teva, te l'has guanyada... o almenys això és el que hi creus... Quan estàs tan convençut que la realitat és tan transparent com tu la veus, i la defenses fins a les últimes conseqüències, perquè són els altres el que no saben veure-la... Quan... Però alguna cosa, en un instant, et fa veure que los coses no són com tu et pensaves. Que tot allò que veies, perce...

"Joder, Pepe, con quién hablo yo ahora de "La Razón pura", de Emmanuel Kant, de la evolución económica del última quinquenio, de Schopenhauer, de Bartok Kunderland, de las prácticas coreoabortivas y precopulares en Sudán Sur... Coño, me has dejado solo, solo y sin tu inestimable apoyo intelectual... Y ahora qué hago yo... Me tiro a la bebida, o me tiro al rompeolas, o me tiro a... Coño, Pepe, a quién me tiro... Joder, Pepe, qué cabrón eres...". Algú ben bé podria estar pensant que aquest text el podria haver dit un servidor perfectament. Tant de bo hagués estat així! Doncs no. Aquest text va ser llegit pel Joan Gràcia, tercera part del "Tricicle", en la Gala d'homenatge pòstum a Pepe Rubianes. L'acte va començar amb una puntualitat gairebé britànica. Només entrar al recinte, ja es respirava un ambient barreja entre expectació i nostàlgia. La funció comença. La veu de Rubianes sonant en off marca l'inici d'una nit que molts trigarem en oblid...

Era una nit freda de fa gairebé vint anys. Havia quedat amb els amics per anar a veure l'estrena d'aquella pel·lícula que, sense saber-ho, em marcaria per sempre. Vaig gaudir, vaig riure i, fins i tot, vaig emocionar-me fins plorar. Acabada la sessió, vam sortir del cinema sorpresos, impactats, amb l'adrenalina pels núvols. "Carpe diem!", cridàvem pel carrer amb la nostra inocència de joventut. Aquella frase realment ens havia arribat. Havíem captat la indirecta. Entendre i assumir com a propi un missatge en una edat, en la que l'únic que tens clar és a quina hora t'havien dit els pares que havies de ser a casa (i més val que fos així...), era, si més no, com haver trobat de forma prematura un gran tresor. Ens vam prometre que seríem capaços d'aplicar aquesta filosofia a les nostres vides i no renunciaríem a compartir aquest tresor amb qui sigui. Què fàcil ha estat això últim... Quins grans discursos! Quines lliçons magistrals sobre el sentit de la vid...