A cau d'orella...

I mentre seguim aprenent, anem d'aquí a allà, fent i desfent, i així... Després d'un temps, un aprèn la subtil diferència entre sostenir una mà i encadenar un ànima. I un aprèn que l'amor no significa ficar-se al llit  i una companyia no significa seguretat. I un comença a aprendre...  Que els petons no són contractes i els regals  no són promeses,  i un comença a acceptar les seves derrotes  amb el cap alt i els ulls oberts. I un aprèn a construir tots els seus camins en l'avui,  perquè el terreny de matí és massa insegur per a plans...  i els futurs tenen una forma de caure en la meitat.  I després d'un temps un aprèn que si és massa,  fins a la calor del sol crema.  Així que un planta el seu propi jardí i decora la seva pròpia ànima,  en lloc d'esperar que algú li porti flors.  I un aprèn que realment pot aguantar, que un realment és fort,  ...

Avui és un d'aquells dies que, per unes coses i unes altres, he pogut dedicar-ho a fer coses que tenia pendents de fa temps, i a estar també una mica per mi mateix... Encara que, de fet, porto unes setmanes amb aquesta necessitat d'estar per mi, de cuidar-me, i no em refereixo a nivell físic, ja s'entén. Avui, però, ho he pogut fer de forma ben diferent. I entre tant estar per mi, m'ha donat temps de pensar que era curiós que en aquestes èpoques que tots tenim de certa reflexió, d'aquest cert estar amb tu mateix, a part de poder sentir-te més tancat en tu (positivament parlant) i també més sensible, més susceptible si voleu, paradoxalment (o almenys a mi és el que m'està passant), et sents alhora molt més receptiu amb tot allò que t'arriba de l'exterior, més obert. Observes més els detalls, la gent, el que llegeixes, el que escoltes... Inclús, perquè no dir-ho, veus en les coses que et passen certa màgia que en circumstàncies normals ni ens adonar...