A cau d'orella...

Avui, per raons familiars, he hagut de passar-me unes quantes hores a l'hospital de Mataró i comprovar, amb els meus propis ulls, quina és la situació actual i en quines condicions han de treballar l'equip de professionals del centre: falta de personal, boxes a petar de gent malalta, passadissos plens de gent en cadira de rodes i en llitera... La meva tieta, que era la persona que acompanyava perquè pogués ser atesa, s'ha tirat des de les sis de la matinada fins les quatre passades, esperant en un passadís que la pugessin a planta per ser ingressada. I com ella, altres pacients esperaven de la mateixa forma que poguessin ser atesos. Us asseguro que era una autèntica pena... Però en l'espera ha passat quelcom que m'ha deixat gratament perplex i gairebé sense paraules. Estàvem justament davant del box 26, quan de sobte una infermera surt disparada cap al megàfon d'urgències per avisar un metge i altres efectius a causa de la gravetat d'una pacient....

Envoltat durant els últims dies de molta feina, crispació política-social i retallades, i més retallades, busques sovint una distracció que t'ajudi a desconnectar d'aquesta realitat. Sovint ho faig amb la música, ja ho sabeu, eterna companya en tot moment. No fa oblidar, però recoi, la companyia és inmillorable. A propòsit d'això, feia dies que esperava que sortís el nou disc d'un amics , que fa uns anys que van saltar al nou panorama de la música catalana amb molt bon peu. Una música d'aquí, diferent, real, divertida, reflexiva i que t'embriaga ràpidament provocant un molt bon rotllo (feia uns dies que parlava d'això en un altre post) han aconseguit amb el seu disc acabar de conquistar-me amb cadascuna de les seves cançons. Sé que hi ha bloggers i bloggeres que sovint passen per aquí que coincidiran amb mi amb això que explico. Per vosaltres també aquest post. Però, a part d'això, era inevitable que fes un post exclusivament per una d'aques...

Quan el poble parla...   el polític calla, escolta... i pren nota!

Desolació, indignació i ràbia continguda. "No tienes cuerpo ni de puta!". Això és el que ha hagut de sentir una mare i professora en boca d'un policia quan aquest s'ha dirigit a una jove estudiant de l'IES Lluís Vives de València, quan es manifestaven en contra de les retallades. La repressió ha estat desproporcionada i esperpèntica. Nombrosos ferits pels cops de "la fuerzas de in-seguridad" i varis detinguts, gairebé tots i totes d'edats compreses entre 14 i 17 anys. I ara, qui us (ens) protegirà de la policia? No sóc pare, però si ho fos de qualsevol de vosaltres, tingueu per segur que estaria més que orgullós del vostre exemple, davant d'aquells que no tenen ni moral, ni vergonya!

(21 de setembre de 1962 - 13 de febrer de 1999) Tanco els ulls i encara sento com la teva veu regalima els nostres cors. Massa temps sense tu, però el teu record ens acompanyarà per sempre. Tretze anys sense Carles Sabater. Arriba la nit tu ja saps que és l'hora d'anar a dormir, així que tanca els ulls, tanca els ulls, tanca els ulls. Ningú no pot venir a fer-te mal Tu tens tanta por de quedar-te sol, però ara no, jo estaré amb tu per sempre més. Així que tanca els ulls, tanca els ulls, tanca els ulls i dorm.

Que estigui amb una galipàndria de cavall, i que a més sigui la segona en el que va d'any, no és cap notícia. Que avui faci tres anys aquest blog, que en els seus orígens va començar anomenant-se "Filosofia avui", tampoc ho és. El que sí és notícia és que l'Emma fa cinc anys.  Diuen que quan venim al món ho fem amb una barra de pa sota el braç. I efectivament, ella va venir, no amb una barra sota el braç, sinó amb carro de compra sencer, però per al seu tiet. Es va convertir, sense ella saber-ho, amb el meu particular talisman. I quan les coses no em rutllen del tot bé, penso en ella i en la sort que tinc (que tenim) de tenir-la. Recordo el dia que va néixer. I de veritat que sembla que va ser ahir. La meva mare em va trucar per telèfon ben d'hora, ben d'hora, per dir-me que ja havia nascut. Que era clavadeta a mi, però amb la bellesa natural de la seva mare. I que des del primer moment radiava felicitat i unes ganes enormes de viure. El primer que ...

Sí, sóc mestre. Sense por, sense complexos (mal que li pesi a alguns)... I crec en l'educació pública, catalana i de qualitat! Sóc mestre i estic orgullós de ser-ho!