divendres, 21 de març de 2014

Aprendre

I mentre seguim aprenent, anem d'aquí a allà, fent i desfent, i així...




Després d'un temps, un aprèn la subtil diferència
entre sostenir una mà i encadenar un ànima.
I un aprèn que l'amor no significa ficar-se al llit 
i una companyia no significa seguretat.
I un comença a aprendre... 

Que els petons no són contractes i els regals no són promeses, 
i un comença a acceptar les seves derrotes 
amb el cap alt i els ulls oberts.
I un aprèn a construir tots els seus camins en l'avui, 
perquè el terreny de matí és massa insegur per a plans... 
i els futurs tenen una forma de caure en la meitat. 

I després d'un temps un aprèn que si és massa, 
fins a la calor del sol crema. 
Així que un planta el seu propi jardí i decora la seva pròpia ànima, 
en lloc d'esperar que algú li porti flors. 
I un aprèn que realment pot aguantar, que un realment és fort, 
que un realment val, 
i un aprèn i aprèn... i amb cada dia un aprèn. 

Amb el temps aprens que estar amb algú perquè t'oferix un bon futur,
significa que tard o d'hora voldràs tornar al teu passat. 
Amb el temps comprens que només qui és capaç d'estimar-te 
amb els teus defectes, sense pretendre canviar-te, 
pot brindar-te tota la felicitat que desitges. 

Amb el temps t'adones que si estàs al costat d'aquesta persona 
només per acompanyar la teva solitud, 
irremediablement acabaràs no desitjant tornar-la a veure. 
Amb el temps entens que els veritables amics són contats, 
i que el que no lluita per ells tard o d'hora es veurà envoltat només d'amistats falses. 

Amb el temps aprens que les paraules fetes en un moment d'ira
poden seguir llastimant a qui vas ferir durant tota la vida. 
Amb el temps aprens que disculpar qualsevol ho fa, 
però perdonar és només d'ànimes grans. 
I mentre seguim aprenent, anem fent i desfent, i així...


Amb el temps comprens que si has ferit a un amic durament, 
molt probablement l'amistat mai tornarà a ser igual. 
Amb el temps t'adónes que encara que siguis feliç amb els teus amics, 
algun dia ploraràs per aquells que vas deixar anar. 
Amb el temps t'adónes que cada experiència viscuda amb cada persona és irrepetible. 

Amb el temps t'adónes que el que humilia o menysprea a un ésser humà, 
tard o d'hora sofrirà les mateixes humiliacions 
o menyspreus multiplicats al quadrat. 
Amb el temps aprens a construir tots els teus camins en l'avui, 
perquè el terreny del matí és massa incert per a fer plans. 

Amb el temps comprens que apressar les coses o forçar-les que passin 
ocasionarà que al final no siguin com esperaves. 
Amb el temps t'adones que en realitat el millor no era el futur, 
sinó el moment que estaves vivint just en aquest instant. 

Amb el temps veuràs que encara que siguis feliç 
amb els que estan al teu costat, 
enyoraràs terriblement als que ahir estaven amb tu 
i ara s'han marxat. 

Amb el temps aprendràs que intentar perdonar o demanar perdó, 
dir que estimes, dir que estranyes, dir que necessites, 
dir que vols ser amic, davant una tomba, 
ja no té cap sentit.

Però desafortunadament, solament amb el temps... 

(Text atribuït a Jorge Luís Borges)

dijous, 13 de març de 2014

Època de canvis

Avui és un d'aquells dies que, per unes coses i unes altres, he pogut dedicar-ho a fer coses que tenia pendents de fa temps, i a estar també una mica per mi mateix... Encara que, de fet, porto unes setmanes amb aquesta necessitat d'estar per mi, de cuidar-me, i no em refereixo a nivell físic, ja s'entén. Avui, però, ho he pogut fer de forma ben diferent.

I entre tant estar per mi, m'ha donat temps de pensar que era curiós que en aquestes èpoques que tots tenim de certa reflexió, d'aquest cert estar amb tu mateix, a part de poder sentir-te més tancat en tu (positivament parlant) i també més sensible, més susceptible si voleu, paradoxalment (o almenys a mi és el que m'està passant), et sents alhora molt més receptiu amb tot allò que t'arriba de l'exterior, més obert. Observes més els detalls, la gent, el que llegeixes, el que escoltes... Inclús, perquè no dir-ho, veus en les coses que et passen certa màgia que en circumstàncies normals ni ens adonaríem. 

Però en aquest post no vull parlar de màgia, potser seria tema per un altre dia, sinó precisament d'allò que veus, del que llegeixes i del que escoltes per les xarxes socials (facebooks, twitters, blogs, etc...), per carrer, a les botigues, al bus,... Arribes a trobar-te frases d'autoajuda que més que d'autoajuda són d'autodestrucció, posts absolutament nihilistes i sense sentit (aquest podria ser un d'aquests, no dic que no...), converses entre la gent dantesques... I un llarg etcètera que fa que t'acabis adonant que l'ambient en general, la gent, no està bé. No estem bé! 

És aquesta sensació de que tothom té una actitud negativa, pessimista, aquella que sembla que, de la situació de cadascú, ningú se'n sortirà mai. La gent està més irritada, s'enfada amb més facilitat, sembla que hi hagi més conflictes del normal... És així o només m'ho sembla a mi?

Mireu, no ho sé, potser sí que sóc jo. Però quan veus, llegeixes i escoltes segons què, el que penso és que realment puc donar les gràcies de tot el que tinc al meu voltant. Inclús agraeixo fins i tot els petits problemes (perquè no deixen de ser petits comparats amb d'altres) del viure dia a dia, que ens fan lluitar i mantenir-nos aquí.

No sé, crec que venen èpoques de canvis. I no em refereixo únicament a l'àmbit personal, que també. (Només espero que aquests últims siguin millors que l'última vegada que vaig escriure que tenia la mateixa sensació, ara farà ja gairebé quatre anys. Allò més que canvis, va ser un autèntic huracà que gairebé se m'emporta a mi i tot!!)

A diferència, però, d'aquella vegada, els canvis que intueixo són bons, positius. I repeteixo que no parlo només dels que em puguin venir a mi. Ara bé, és cert que els canvis fan por; i aquesta por ens fan mostrar les nostres majors debilitats, ens fan sentir vulnerables... Però el que realment ens hauria de fer por és precisament el contrari: el no canviar, l'immobilisme. És per això, suposo (espero), que la gent, l'ambient en general, està tan enrarit, tan estrany. 

Hem d'estar preparats, oberts, pels canvis. Inclús pels més petits, perquè aquests solen fer un efecte papallona que són els que provoquen els més grans. Però recordem que tota època de canvis requereix certa reflexió personal, i també social. Perquè és que si no, no anem bé...