Avui m'ha vingut a la ment aquest poema, i l'he volgut recuperar. Un poema sempre ens deixa petjada, i més si ve de qui ve. Bendetti, sempre...!
FEM UN PACTE...
Companya,
vostè sap
que pot comptar
amb mi.
No fins a dos,
o fins a deu,
sinó comptar
amb mi.
Si alguna vegada
s’adona
que la miro als ulls
i una espelma d’amor
reconeix en els meus,
no alerti els seus fusells,
ni pensi que deliro.
Malgrat la veta,
o potser perquè existeix,
vostè pot comptar
amb mi.
Si altres vegades
em troba
esquerp sense motiu,
no pensi quina fluixedat,
igual pot comptar
amb mi.
Però fem un tracte:
jo voldria comptar
amb vostè.
És tan bonic
saber que vostè existeix.
Hom se sent viu,
i quan dic això,
vull dir comptar.
Encara que sigui fins a dos,
encara que sigui fins a cinc,
no ja perquè acudeixi
afanyant-se en el meu auxili,
sinó per saber,
ben bé del cert,
que vostè sap que pot
comptar amb mi...