Els amants

No hi havia a València dos amants com nosaltres. 

Feroçment ens amàvem del matí a la nit. 
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. 
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. 
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor 
i rodolem per terra entre abraços i besos. 
No comprenem l’amor com un costum amable 
com un costum pacífic de compliment i teles 
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó). 
Es desperta, de sobte, com un vell huracà, 
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. 
Jo desitjava, a voltes, un amor educat 
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, 
ara un muscle i després el peçó d’una orella. 
El nostre amor és un amor brusc i salvatge, 
i tenim l’enyorança amarga de la terra, 
d’anar a rebolcons entre besos i arraps. 
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. 
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. 
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. 
Després, tombats en terra de qualsevol manera, 
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, 
que no estem en l’edat, i tot això i allò. 

No hi havia a València dos amants com nosaltres, 
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat