divendres, 19 de juny de 2015

El discurs impossible

Dies de molt d'estrès, nervis a l'estòmag, sentiments a flor de pell... Cada any és el mateix. Quan penses que funciones mitjançant la raó, va la vida i et demostra que el nostre veritable motor recau en la nostra part més emocional. I és per això que fem les coses com les fem. 

I arriba l'últim dia. Aquell en el que inevitablement has de mirar enrere i observar el camí recorregut. I notes com si et faltés la respiració, com si el cor s'aturés; o el que és pitjor, es trenqués en mil pedaços. Però així és el cicle de la vida. Uns han de marxar perquè d'altres puguin venir. Així és i així sempre serà... És just en aquest moment quan crees del no res un discurs impossible:

"L'altre dia em preguntava una amiga per la meva manera de veure i viure l'educació. Deia que li sobtava com parlava del meu alumnat, de l'escola, de la meva "feina"; que això ella no ho havia viscut amb els seus professors i professores, i què era allò que em caracteritzava per pensar i sentir com sentia. 

- A mi m'agrada molt el que faig, perquè no només pretenc ensenyar, també intento educar, transmetre uns valors. Però el més important és que jo estimo els meu alumnat - li vaig contestar sense dubtar - .I no crec que sigui l'únic espècimen que ho viu així. De fet, un és el que ha "mamat" i jo he tingut la sort de sentir-me estimat pels meus professors. 

- Però com saps que els estimes? Què sents? - com si un sentiment tan pur es pogués explicar amb paraules, com si es pogués racionalitzar allò que neix d'allò irracional i que només pertany a l'ànima.

- Sé que els estimo... perquè si un dia tingués un fill o una filla, voldria que tingués una mica de cadascú d'ells i d'elles..."

I, és aquí quan tot retroba el seu sentit...

Discurs de dos minuts, que el vaig aconseguir acabar en quinze. Dedicat a tots i totes elles, que s'hauran fet grans, però segueixen i seguiran sent igual d'ESPECIALS...