Qüestions d'identitat
Fa temps vaig fer un post a propòsit del meu nom, o més ben dit, de
les diferents formes que ha fet servir la gent al llarg de la meva vida
per anomenar-me. I pensava que m'havia quedat molt curt, que en aquell
moment no vaig saber posar tots els noms que s'han utilitzat per
referir-se a mi.
Així que, en el meu afany
d'esmenar-ho, intentaré enumerar-los tots de nou, amb el risc,
lògicament, que em pugui deixar algun (aquest algun que em perdoni),
però és que la llista no té desperdici... Començarem, com no pot ser
d'una altra manera, per Joan, el meu nom. I seguirem amb les diferents formes que s'han fet servir en el meu àmbit familiar:
Juan, Juanito, Juanico, Paco, Paquito, Paquico, Antonio, Pepe i idiota
Quant
a aquesta última, el seu ús només és atribuïble a la meva germana. No
sé per què ho feia, amb la bona persona que sóc. Si algú volgués
formular alguna pregunta més, que s'ho estalviï. Estem parlant de la
meva família: hi ha coses que no tenen explicació...
A nivell més íntim, trobarem:
Joanet o Jan
Eh, què són macos aquests...? Aiiii (suspir...)
Fora d'aquests àmbit, quan anava a l'escola o a l'institut, em trobava encara altres variacions entre les que estan:
Juanillo, Fernández, Castillo, cabezón i tele
Sobre aquestes dues últimes no us hi esforceu, no penso respondre...
En el món de les xarxes socials comença a escurçar-se la llista, però no per això és menys digna de mencionar.
Joanfer, Joan Ferrer, Joan Ferran, Joan Ferrando i Joan Fernando
Del
primer d'aquesta llista surten els altres, dedueixo que "per lògica
aclaparadora"; però dic jo que millor preguntar abans, no? És que jo sóc molt sensible, ja em coneixeu...
I
per últim, en l'àmbit laboral, trobem certa normalitat com és d'esperar: els companys i companyes em diuen Joan o Joanfer, i
l'alumnat una mica entre aquests dos, i el típic "profe".
Fin
aquí tot normal, no? Doncs sí, però fins aquí, perquè aquí no acaba la
història, no... Doncs ha sortit una nova corrent d'opinió entre el meu
alumnat més jove que trenca tota la llista d'abans. Un nou nom, un nou
concepte que intueixo que pot arribar a ser, inclús, un nou concepte de
vida. Una nova filosofia. Aquest nou nom és:
Joanfernández
Així.
Zas. Tal qual: "Joanfernández". Que sembla un hagstag i tot:
#joanfernandez! A que sí? I el més curiós és que es fa sense respirar ni
res entre el Joan i el Fernández, si no, no sona igual! Així. Tot
seguit: Joanfernández.
- Com es diu aquell profe?
- Joanfernández
- Coneixes a aquell d'allà?
- Sí, clar...
- Qui és?
. Home, el Joanfernández
- Quin és el profe més guapo?
- El Joanfernández
De vegades penso que en una altra vida he hagut de ser molt
capullo perquè m'arribin a passar les coses que em passen en aquesta.
En fi, tot aquest post pot fer més o menys gràcia, però el que sí sé és que aquest nou nom, el "Joanfernández", no deixa de d'allargar la meva trista agonia en la recerca constant d'una solució per als meus problemes d'identitat, identitat que ja no sé on déu parar.
En fi, tot aquest post pot fer més o menys gràcia, però el que sí sé és que aquest nou nom, el "Joanfernández", no deixa de d'allargar la meva trista agonia en la recerca constant d'una solució per als meus problemes d'identitat, identitat que ja no sé on déu parar.
Aprofito,
això sí, per desitjar-vos un dia bon dia de Tots Sants. Que per cert el
meu sant déu estar amb el meu Cupido, de borratxera tots dos. Si és que
quan jo dic que en un altre vida he hagut de ser un perla...
Comentaris
Doncs això, que jo sí que tinc greus problemes d'identitat amb el meu nom, mira que haver-me batejat com a Maria del Pilar, és que no hi ha dret... amb tota la càrrega significativa-negativa que comporta, casumdena!. Sempre m'han dit Pili però, que no és que millori la cosa, però almenys dissimula... I no t'ho perdis, una servidora va néixer el dia de la Mare de Déu de Montserrat... Vés, tant per tant... En fi, resulta que la tieta Alcelsiga (de petita em pensava que Al Cel Siga, era un nom...)doncs va prometre a la "Virgen del Pilar" que si mai era padrina d'una nena li posaria el nom en qüestió si curava el seu fill que estava malaltó. En fi, jo sempre li vaig retreure que s'hagués pogut encomanar a la Verge de la Llum, a la de Núria, a la Meritxell, a la Mireia (potser no era verge, però santa segur que sí...), inclús a la de l'Estany, poble del Bages on tenim arrels... Què hi farem, noi, mai no entendré que coi li va passar pel cap a la tieta... La mare volia dir-me Judit o Marta, però qualsevol contradeia a la padrina... Mai he acabat de sentir-me'n identificada... Bé, sort que en aquest món virtual sóc la Violant.
Abraçada!
ah i encara que ja ha passat la castanyada espero que ho hagis celebrat prou bé joanfer!
Els noms ens els podem adaptar a la nostra personalitat i gust, diuen molt de nosaltres.
Moltes abraçades, Joan! :)
Un plaer tornar a coincidir amb tu.
Petons!!
Elfreelang. Sì, amb els nens és un xou cada any. I d'això de que sé qui sóc... mmm... de vegades no ho tinc clar, eh? hahaha
La castanyada prou bé, espero que també la teva.
Una abraçada, Elvira!
Lydia. Ostres, Joano no l'havia sentit mai! Però m'agrada, la veritat. Moltes vegades no és el nom, sinó la persona. I en el teu cas, encara que hagués estat lleig, el record especial estic segur que hagués estat el mateix... ;)
Petons, Lydia!!
P.D. Per cert, aprofito per desitjar-vos una gran diada per celebrar la democràcia. Un dia com aquest ens el mereixíem i ja el tenim aquí! Visca la terra!! :)