Època de canvis

Avui és un d'aquells dies que, per unes coses i unes altres, he pogut dedicar-ho a fer coses que tenia pendents de fa temps, i a estar també una mica per mi mateix... Encara que, de fet, porto unes setmanes amb aquesta necessitat d'estar per mi, de cuidar-me, i no em refereixo a nivell físic, ja s'entén. Avui, però, ho he pogut fer de forma ben diferent.

I entre tant estar per mi, m'ha donat temps de pensar que era curiós que en aquestes èpoques que tots tenim de certa reflexió, d'aquest cert estar amb tu mateix, a part de poder sentir-te més tancat en tu (positivament parlant) i també més sensible, més susceptible si voleu, paradoxalment (o almenys a mi és el que m'està passant), et sents alhora molt més receptiu amb tot allò que t'arriba de l'exterior, més obert. Observes més els detalls, la gent, el que llegeixes, el que escoltes... Inclús, perquè no dir-ho, veus en les coses que et passen certa màgia que en circumstàncies normals ni ens adonaríem. 

Però en aquest post no vull parlar de màgia, potser seria tema per un altre dia, sinó precisament d'allò que veus, del que llegeixes i del que escoltes per les xarxes socials (facebooks, twitters, blogs, etc...), per carrer, a les botigues, al bus,... Arribes a trobar-te frases d'autoajuda que més que d'autoajuda són d'autodestrucció, posts absolutament nihilistes i sense sentit (aquest podria ser un d'aquests, no dic que no...), converses entre la gent dantesques... I un llarg etcètera que fa que t'acabis adonant que l'ambient en general, la gent, no està bé. No estem bé! 

És aquesta sensació de que tothom té una actitud negativa, pessimista, aquella que sembla que, de la situació de cadascú, ningú se'n sortirà mai. La gent està més irritada, s'enfada amb més facilitat, sembla que hi hagi més conflictes del normal... És així o només m'ho sembla a mi?

Mireu, no ho sé, potser sí que sóc jo. Però quan veus, llegeixes i escoltes segons què, el que penso és que realment puc donar les gràcies de tot el que tinc al meu voltant. Inclús agraeixo fins i tot els petits problemes (perquè no deixen de ser petits comparats amb d'altres) del viure dia a dia, que ens fan lluitar i mantenir-nos aquí.

No sé, crec que venen èpoques de canvis. I no em refereixo únicament a l'àmbit personal, que també. (Només espero que aquests últims siguin millors que l'última vegada que vaig escriure que tenia la mateixa sensació, ara farà ja gairebé quatre anys. Allò més que canvis, va ser un autèntic huracà que gairebé se m'emporta a mi i tot!!)

A diferència, però, d'aquella vegada, els canvis que intueixo són bons, positius. I repeteixo que no parlo només dels que em puguin venir a mi. Ara bé, és cert que els canvis fan por; i aquesta por ens fan mostrar les nostres majors debilitats, ens fan sentir vulnerables... Però el que realment ens hauria de fer por és precisament el contrari: el no canviar, l'immobilisme. És per això, suposo (espero), que la gent, l'ambient en general, està tan enrarit, tan estrany. 

Hem d'estar preparats, oberts, pels canvis. Inclús pels més petits, perquè aquests solen fer un efecte papallona que són els que provoquen els més grans. Però recordem que tota època de canvis requereix certa reflexió personal, i també social. Perquè és que si no, no anem bé...


Comentaris

fanal blau ha dit…
Et dono la raó, joanfer, ens cal posar el granet de sorra en positiu. No hi ha altra manera, i hem d'esforçar-nos-hi per aconseguir canvis que ens facin tirar endavant.
T'envio un somriure que segur que em torna tot fent una giragonça i em fa somriure de nou!
:)
Sergi ha dit…
El nivell de crispació general és molt elevat, però és que la situació que vivim no és per menys, ja em perdonaràs, però alguns comentaris del post sembla que els hagis fet amb el lliri a la mà. Si la teva situació personal és estable, sigues feliç i alegra-te'n. Jo me n'alegro, aferra't a les petites coses i petits canvis que et portaran moltes alegries. Hi ha gent que es mor literalment de gana. A quins canvis vols que s'aferri aquesta gent?

El país està en un procés de canvi i ja estem pencant perquè els canvis portin coses bones, però abans d'aconseguir-les hi haurà guerra. Potser no una guerra d'aquestes amb fusells i bombes, però guerra, al cap i a la fi. Així que no, la perspectiva no és bona. Potser ho acabarà sent, o potser no. Però a curt termini, pinten bastos.

Així que repeteixo, si la teva perspectiva és bona, collons, celebra-ho. I nosaltres ho celebrarem amb tu. Sento ser tan negatiu, però si creus que les coses estan canviant a millor cita casos concrets, exemples, i no comentaris generalistes com els que pots veure en facebooks, twitters, blogs, pel carrer, a les botigues o al bus. El teu positivisme pot ajudar, però primer t'hem de creure.
xavier pujol ha dit…
Joan fer. Sóc de la meitat del segle XX i sempre he tingut la sensació de que la gent s'enfada per res.
Deixa'm ser optimista. Diria que actualment estem menys malhumorats. Com a catalans, les nostres aspiracions no havien estat mai tan a prop d'arribar a bon port.
Si a nivell de país anem bé, també ho farem a nivell personal. I viceversa.
Fita
Elfreelang ha dit…
Joan no no estem bé, els qui tenim feina la tenim en pitjors condicions, amb menys drets i menys sou, i els qui no en tenen i estan ja en estat de desesperació profunda ....els qui amenacen de deixr sense llar, altres milers que ja estan sense casa, sense futur i gairebé sense present no m¡'estrany gens que l'estat ànims col·lectiu sigui de depressió , tristesa i ràbia estan connectades, qua la ràbia es reprimeix surt la tristesa , una tristesa que pesa com una llossa, de vegades la irritabilitat i el malhumor són intents maldestres de retardar l depressió.....perdona el rotllo tanmateix també hi ha un corrent que es va fer més gran d¡il·lusió, els moments llarguíssims de crisi són moments de canvis i els canvis tal com dius fan por .....mica en mica curarem les nostres ànimes si trobem, alguns ja hem trobat una espurna de canvi que ens enamori .....abraçades joanfer!!!
joanfer ha dit…
Fanal. Ser positiu és la nostra millor arma, sempre ho ha sigut i sempre així serà. Jo també t'envio el meu somriure i content de que ens retrobem.

Xexu. Aquest post no tenia com a objectiu ni un simposi, ni un anàlisi detallat de la situació socio-econòmica actual.

No pretenc tampoc donar solucions a la realitat que ens envolta, ni tampoc ser un messies que porta una bona nova i al qual heu de creure de forma cega.

Aquest post és una simple reflexió, molt simple si vols. Evidentment que la situació és molt complicada i que existeix molta crispació. Però això no implica per una banda que puguem veure, intuir, una llum al final del túnel, amb l'esperança que no sigui un tren que vingui de cara.

Només dic que percep canvis. I per a bé. Ser positiu no és una cosa de la que m'hagi d'avergonyir malgrat els temps que corren, al contrari. Ments positives són les que aquesta societat necessita. Ara bé, el procés fins arribar a aquests canvis, no seran fàcils; és per això que dic que estem com estem.

I mira, si la meva situació és estable o no... Doncs no ho sé si ho és, noi. Definim què és avui dia una situació estable i en parlem. Si arribo a la conclusió que sí, la gaudiré; i si no, doncs també...

Xavier. Oi, i tant que et deixaré ser optimista! Vivim en una època a nivell de país que possiblement no la tornarem a viure en dècades, potser segles. I l'hem d'aprofitar. I sabem aprofitar-la anirem bé, n'estic convençut.

Elfreelang. La realitat que descrius malauradament és molt certa. Em quedo amb la frase de quan dius que "mica en mica curarem les nostres ànimes si trobem". Les trobarem i les curarem!
Celebro que hagis trobat aquesta espurna de canvi i que t'hagi enamorat. Ara només toca mantenir-la ben encesa perquè no s'apagui... Una abraçada!!

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat