dijous, 25 de desembre de 2014

El millor tió

Aquesta Nit de Nadal, el millor tió de tots m'ha "cagat" un pedreta amb ull màgic i un microconte que diu: "T'estimo molt i cada dia més..." Fi del microconte.

Bonic és que en aquestes festes et diguin un "t'estimo", millor encara, tenir un tió com el meu. Amor de tiet? Potser sí. I és que a això també se li diu felicitat...


Acompanyat de centenars de mocadors de paper per netejar-me la bava, aprofito per desitjar-vos un Bon Nadal ple d'amor i, sobretot, Felicitat. Gaudiu del dia com es mereix i, com sempre us dic, recordeu-vos de ser bons i bones...

Petons i abraçades!! 

divendres, 28 de novembre de 2014

Provocacions...


Home invisible 
busca
dona transparent 
per fer coses 
mai no vistes...

diumenge, 16 de novembre de 2014

Barcelona Pensa

Aprofitant el Dia Mundial de la Filosofia (dijous 20 de novembre) neix Barcelona Pensa, una iniciativa que pretén apropar la Filosofia a tothom per tal de seguir demostrant, malgrat alguns, el seu important paper dins la societat. Idea pionera a tot l'estat, es basa en experiències similars a altres països d'Europa, que porten anys portant-la a terme.

El festival, que tot just comença demà i durarà fins el proper dissabte 22 de novembre, ofereix diàriament una sèrie d'activitats al voltant de la filosofia, però també de l'educació, la política, la societat, l'art... El programa sencer el podeu trobar aquí.

Dintre d'aquest programa es troba la Mostra de Fotofilosofia, activitat que com sabeu ja fa vuit anys que es porta a terme, i que consisteix en la presentació de fotografies acompanyades amb una pregunta filosòfica realitzades per nois i noies de secundària. Les millors fotofilosofies escollides per cada centre quedaran exposades en aquesta Mostra. Les de la meva escola, dels millors treballs dels últims anys, les podeu veure en aquest blog: Sapere Audere.

Si ens voleu acompanyar en aquesta Mostra de Fotofilosofia, doncs, us convidem el proper dimecres 19 de novembre a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, en un acte públic que començarà a les 17 h. I si no, al llarg de tota la setmana segur que podrem coincidir en alguna de les activitats del Festival Barcelona Pensa.

Us hi esperem!

diumenge, 9 de novembre de 2014

9-N, més que una revolució

Fa molts mesos que esperàvem el dia d'avui i, per fi, el 9-N ja el tenim aquí. 

Molts anys de lluita i uns últims mesos absolutament intensos faran que la jornada d'avui sigui una jornada històrica per a Catalunya; i això no hi ha déu que ens ho tregui.

Crec que ens hem de sentir absolutament privilegiats per estar vivint uns moments com els que estem vivint. El poble català està portant endavant un procés que s'esdevindrà en molt més que una simple revolució política, perquè de fet, una primera revolució prèvia, la revolució dels somriures, ja l'hem assolida i és la que ens ha portat al dia d'avui.

A hores d'ara, ja tan se val el sentit del vot. Tant se val si es vota Sí o NO, o el que sigui... El més important és que avui ha d'anar a votar a tothom i demostrar, així, a Europa i al món sencer, que els catalans i catalanes creiem i ens sentim plenament en democràcia. I d'aquesta manera, només d'aquesta, i sigui quin sigui el resultat final, ja haurem guanyat.

Avui em sento orgullós del meu país, més que mai. Entre tots i totes ho hem fet possible. Gràcies per fer d'aquest, un dia tan especial...

Visca la Terra Lliure!!





dissabte, 1 de novembre de 2014

Qüestions d'identitat

Fa temps vaig fer un post a propòsit del meu nom, o més ben dit, de les diferents formes que ha fet servir la gent al llarg de la meva vida per anomenar-me. I pensava que m'havia quedat molt curt, que en aquell moment no vaig saber posar tots els noms que s'han utilitzat per referir-se a mi.

Així que, en el meu afany d'esmenar-ho, intentaré enumerar-los tots de nou, amb el risc, lògicament, que em pugui deixar algun (aquest algun que em perdoni), però és que la llista no té desperdici... Començarem, com no pot ser d'una altra manera, per Joan, el meu nom. I seguirem amb les diferents formes que s'han fet servir en el meu àmbit familiar:

Juan, Juanito, Juanico, Paco, Paquito, Paquico, Antonio, Pepe i idiota

Quant a aquesta última, el seu ús només és atribuïble a la meva germana. No sé per què ho feia, amb la bona persona que sóc. Si algú volgués formular alguna pregunta més, que s'ho estalviï. Estem parlant de la meva família: hi ha coses que no tenen explicació...

A nivell més íntim, trobarem:

Joanet o Jan

Eh, què són macos aquests...? Aiiii (suspir...)

Fora d'aquests àmbit, quan anava a l'escola o a l'institut, em trobava encara altres variacions entre les que estan:

Juanillo, Fernández, Castillo, cabezón i tele

Sobre aquestes dues últimes no us hi esforceu, no penso respondre...

En el món de les xarxes socials comença a escurçar-se la llista, però no per això és menys digna de mencionar.

Joanfer, Joan Ferrer, Joan Ferran, Joan Ferrando i Joan Fernando

Del primer d'aquesta llista surten els altres, dedueixo que "per lògica aclaparadora"; però dic jo que millor preguntar abans, no? És que jo sóc molt sensible, ja em coneixeu...

I per últim, en l'àmbit laboral, trobem certa normalitat com és d'esperar: els companys i companyes em diuen Joan o Joanfer, i l'alumnat una mica entre aquests dos, i el típic "profe".

Fin aquí tot normal, no? Doncs sí, però fins aquí, perquè aquí no acaba la història, no... Doncs ha sortit una nova corrent d'opinió entre el meu alumnat més jove que trenca tota la llista d'abans. Un nou nom, un nou concepte que intueixo que pot arribar a ser, inclús, un nou concepte de vida. Una nova filosofia. Aquest nou nom és:

Joanfernández

Així. Zas. Tal qual: "Joanfernández". Que sembla un hagstag i tot: #joanfernandez! A que sí? I el més curiós és que es fa sense respirar ni res entre el Joan i el Fernández, si no, no sona igual! Així. Tot seguit: Joanfernández.

- Com es diu aquell profe?
- Joanfernández

- Coneixes a aquell d'allà?
- Sí, clar...
- Qui és?
. Home, el Joanfernández

- Quin és el profe més guapo?
- El Joanfernández

De vegades penso que en una altra vida he hagut de ser molt capullo perquè m'arribin a passar les coses que em passen en aquesta.

En fi, tot aquest post pot fer més o menys gràcia, però el que sí sé és que aquest nou nom, el "Joanfernández", no deixa de d'allargar la meva trista agonia en la recerca constant d'una solució per als meus problemes d'identitat, identitat que ja no sé on déu parar.

Aprofito, això sí, per desitjar-vos un dia bon dia de Tots Sants. Que per cert el meu sant déu estar amb el meu Cupido, de borratxera tots dos. Si és que quan jo dic que en un altre vida he hagut de ser un perla...

diumenge, 5 d’octubre de 2014

Curtmetratge: Paseo



Porque eres linda desde el pie hasta el alma.
Porque eres buena desde el alma a mí.
Porque te tengo y no.
Porque te pienso.
Porque eres mía.
Porque no eres mía.
Porque te miro y muero
y peor que muero...

"Paseo", un excel·lent curtmetratge que serveix per a rendir homenatge a molts caiguts, independement de quina vinguin, i que ens regala en el minut 7 aquests versos del poema "Corazón coraza", de Mario Benedettii. Interpretat de forma brillant per José Sacristán, la seva posada en escena aconsegueix arribar-nos a l'ànima.



diumenge, 14 de setembre de 2014

Estimar amb valor

Tal dia com avui, al 1920, naixia Benedetti. Aquell que un dia ens xiuxiuejà, gairebé a cau d'orella, que per estimar de veritat, no estimar... sinó ESTIMAR, en majúscules, s'havia de fer amb valor...


divendres, 12 de setembre de 2014

Vaig aprendre, vaig decidir...

I així, després d'esperar tant, un dia com qualsevol altre vaig decidir triomfar. Vaig decidir no esperar les oportunitats sinó buscar-les jo mateix. Vaig decidir veure cada problema com l' oportunitat de trobar una solució. Vaig decidir veure cada desert com l'oportunitat de trobar un oasi. Vaig decidir veure cada nit com un misteri a resoldre. Vaig decidir veure cada dia com una nova oportunitat de ser feliç...

Aquell dia vaig descobrir que el meu únic rival no eren més que les meves debilitats, i que dins d'elles, està l'única i millor manera de superar-les.

Aquell dia vaig deixar de ser un reflex dels meus escassos triomfs passats i vaig començar a ser la meva pròpia tènue llum d'aquest present.

Vaig aprendre que no serveix de res ser llum si no vas a il·luminar el camí dels altres. Aquell dia vaig decidir canviar tantes coses...

Aquell dia vaig aprendre que els somnis són només per fer-se realitat; des d'aquell dia ja no dormo per a descansar.

Ara dormo simplement per somiar...

Walt Disney

dijous, 28 d’agost de 2014

T'atreveixes a somiar?

M'arriba a les mans aquest vídeo, que porta la sana intenció de fer una aturada i fer-nos reflexionar sobre nosaltres, sobre la nostra vida. I ens parla de la importància dels nostres somnis, de la confiança en nosaltres mateixos, de tot allò que fem i pensem, de quan érem petits i de com ens hem fet grans, de zones de risc i de confort... Potser és un vídeo com tant d'altres de psicologia, però per als que fa un temps que estem deixant de creure en les casualitats, potser és quelcom més...

Espero que us agradi i us atreviu, si més no, a seguir somiant...

dimarts, 12 d’agost de 2014

Bon viatge, Capità!

Quantes vegades havíem treballat a classe la pel·lícula "El Club dels Poetes Morts", veritat? I en especial amb l'alumnat d'últim curs. Avui, però, la notícia és que l'actor que representava al professor Keating, en Robin Williams, he emprès el seu últim viatge. Per aquest paper, entre molts altres, i per ser un actor força estimat, ben segur que serà recordat. Descansi en pau. 

Bon viatge, oh, Capità, el meu Capità... 


"Vaig internar-me als boscos perquè volia viure sense pressa. 
Volia viure intensament i treure-li tot el seu suc a la vida. 
Abandonar tot el que no era vida, per no descobrir, 
en el moment de la meva mort, que no havia viscut..." 
                                                                                             (H.D. Thoreau.)

dijous, 24 d’abril de 2014

Què fer quan...?

Un llibre és dels millors detalls que pots tenir, no només envers una altra persona, sinó també amb tu mateix. I aquest que m'he auto-regalat per Sant Jordi de la Paula Bonet, és d'aquells llibres que més il·lusió m'ha fet en els últims anys. I us puc ben assegurar que promet i molt!

Només la portada ja enamorava, però només obrir-lo, les seves il·lustracions i les diferents històries que les acompanyen, t'acaben de conquerir del tot...

I de la no-rosa q m'han no-regalat, no en vull parlar!! ¬¬

"Qué hacer cuando en la pantalla aparece THE END es un libro sobre finales que llegan repentinamente, sin avisar, que nos parten en dos mitades. También es un libro que habla de finales que se arrastran durante años y que nunca se acaban porque confunden orgullo con recuerdo.
Los primeros nos provocan un dolor repentino, desgarrador. Los segundos nos desgastan poco a poco, como si fuéramos precipicios que las olas golpean sin parar mientras cientos de gaviotas nos utilizan como letrina. Las algas se nos enredan en los pies y al morir se pudren pegadas a nosotros.
Y entonces cogemos trenes, reservamos habitaciones de hotel en pueblos olvidados, vivimos enganchados a pantallas esperando que alguien decida hablarnos para informarnos del siguiente movimiento, el que nos acercará conscientemente a un final que hace años que buscamos. Pero ese final no llega.
Y de repente un día nos despertamos y sentimos el vacío: en la pantalla aparece THE END y decidimos empezar otra historia. Una en la que nunca tengamos que fingir que no nos conocemos".
Paula Bonet

dimecres, 23 d’abril de 2014

Feliç Sant Jordi

Molt bona Diada i Feliç Sant Jordi 2014!


"Un llibre obert és un cervell que parla; tancat, un amic que espera; 
oblidat, un ànima que perdona; destruït, un cor que plora." 
(Proverbi hindú)

divendres, 18 d’abril de 2014

Gabo

Ahir ens vam anar a dormir i ens hem aixecat avui una mica més orfes per la mort de García Márquez. Les persones, però, no moren mai del tot fins que no se les oblida, i a "Gabo" seran d'aquelles que costarà, ni que sigui pel seu gran llegat literari, deixar que morin en l'oblit.

Gràcies per tot i per tant, Gabo.



Gabriel García Márquez (1927-2014)

dimecres, 9 d’abril de 2014

Què seríem capaços de fer per amor?

Buscant material divers per treballar a l'aula m'he trobat amb aquest oscaritzat curtmetratge, entre molts altres premis, que ben segur que us treu un somriure. Són poc més de dos minuts, amb uns personatges ben simpàtics, una engrescadora banda sonora i una fotografia animada que ja signaria jo per fer una escapada ràpida... de tres mesos!!

Què seríem capaços de fer per amor? Els protagonistes ho tenen molt clar...


divendres, 21 de març de 2014

Aprendre

I mentre seguim aprenent, anem d'aquí a allà, fent i desfent, i així...




Després d'un temps, un aprèn la subtil diferència
entre sostenir una mà i encadenar un ànima.
I un aprèn que l'amor no significa ficar-se al llit 
i una companyia no significa seguretat.
I un comença a aprendre... 

Que els petons no són contractes i els regals no són promeses, 
i un comença a acceptar les seves derrotes 
amb el cap alt i els ulls oberts.
I un aprèn a construir tots els seus camins en l'avui, 
perquè el terreny de matí és massa insegur per a plans... 
i els futurs tenen una forma de caure en la meitat. 

I després d'un temps un aprèn que si és massa, 
fins a la calor del sol crema. 
Així que un planta el seu propi jardí i decora la seva pròpia ànima, 
en lloc d'esperar que algú li porti flors. 
I un aprèn que realment pot aguantar, que un realment és fort, 
que un realment val, 
i un aprèn i aprèn... i amb cada dia un aprèn. 

Amb el temps aprens que estar amb algú perquè t'oferix un bon futur,
significa que tard o d'hora voldràs tornar al teu passat. 
Amb el temps comprens que només qui és capaç d'estimar-te 
amb els teus defectes, sense pretendre canviar-te, 
pot brindar-te tota la felicitat que desitges. 

Amb el temps t'adones que si estàs al costat d'aquesta persona 
només per acompanyar la teva solitud, 
irremediablement acabaràs no desitjant tornar-la a veure. 
Amb el temps entens que els veritables amics són contats, 
i que el que no lluita per ells tard o d'hora es veurà envoltat només d'amistats falses. 

Amb el temps aprens que les paraules fetes en un moment d'ira
poden seguir llastimant a qui vas ferir durant tota la vida. 
Amb el temps aprens que disculpar qualsevol ho fa, 
però perdonar és només d'ànimes grans. 
I mentre seguim aprenent, anem fent i desfent, i així...


Amb el temps comprens que si has ferit a un amic durament, 
molt probablement l'amistat mai tornarà a ser igual. 
Amb el temps t'adónes que encara que siguis feliç amb els teus amics, 
algun dia ploraràs per aquells que vas deixar anar. 
Amb el temps t'adónes que cada experiència viscuda amb cada persona és irrepetible. 

Amb el temps t'adónes que el que humilia o menysprea a un ésser humà, 
tard o d'hora sofrirà les mateixes humiliacions 
o menyspreus multiplicats al quadrat. 
Amb el temps aprens a construir tots els teus camins en l'avui, 
perquè el terreny del matí és massa incert per a fer plans. 

Amb el temps comprens que apressar les coses o forçar-les que passin 
ocasionarà que al final no siguin com esperaves. 
Amb el temps t'adones que en realitat el millor no era el futur, 
sinó el moment que estaves vivint just en aquest instant. 

Amb el temps veuràs que encara que siguis feliç 
amb els que estan al teu costat, 
enyoraràs terriblement als que ahir estaven amb tu 
i ara s'han marxat. 

Amb el temps aprendràs que intentar perdonar o demanar perdó, 
dir que estimes, dir que estranyes, dir que necessites, 
dir que vols ser amic, davant una tomba, 
ja no té cap sentit.

Però desafortunadament, solament amb el temps... 

(Text atribuït a Jorge Luís Borges)

dijous, 13 de març de 2014

Època de canvis

Avui és un d'aquells dies que, per unes coses i unes altres, he pogut dedicar-ho a fer coses que tenia pendents de fa temps, i a estar també una mica per mi mateix... Encara que, de fet, porto unes setmanes amb aquesta necessitat d'estar per mi, de cuidar-me, i no em refereixo a nivell físic, ja s'entén. Avui, però, ho he pogut fer de forma ben diferent.

I entre tant estar per mi, m'ha donat temps de pensar que era curiós que en aquestes èpoques que tots tenim de certa reflexió, d'aquest cert estar amb tu mateix, a part de poder sentir-te més tancat en tu (positivament parlant) i també més sensible, més susceptible si voleu, paradoxalment (o almenys a mi és el que m'està passant), et sents alhora molt més receptiu amb tot allò que t'arriba de l'exterior, més obert. Observes més els detalls, la gent, el que llegeixes, el que escoltes... Inclús, perquè no dir-ho, veus en les coses que et passen certa màgia que en circumstàncies normals ni ens adonaríem. 

Però en aquest post no vull parlar de màgia, potser seria tema per un altre dia, sinó precisament d'allò que veus, del que llegeixes i del que escoltes per les xarxes socials (facebooks, twitters, blogs, etc...), per carrer, a les botigues, al bus,... Arribes a trobar-te frases d'autoajuda que més que d'autoajuda són d'autodestrucció, posts absolutament nihilistes i sense sentit (aquest podria ser un d'aquests, no dic que no...), converses entre la gent dantesques... I un llarg etcètera que fa que t'acabis adonant que l'ambient en general, la gent, no està bé. No estem bé! 

És aquesta sensació de que tothom té una actitud negativa, pessimista, aquella que sembla que, de la situació de cadascú, ningú se'n sortirà mai. La gent està més irritada, s'enfada amb més facilitat, sembla que hi hagi més conflictes del normal... És així o només m'ho sembla a mi?

Mireu, no ho sé, potser sí que sóc jo. Però quan veus, llegeixes i escoltes segons què, el que penso és que realment puc donar les gràcies de tot el que tinc al meu voltant. Inclús agraeixo fins i tot els petits problemes (perquè no deixen de ser petits comparats amb d'altres) del viure dia a dia, que ens fan lluitar i mantenir-nos aquí.

No sé, crec que venen èpoques de canvis. I no em refereixo únicament a l'àmbit personal, que també. (Només espero que aquests últims siguin millors que l'última vegada que vaig escriure que tenia la mateixa sensació, ara farà ja gairebé quatre anys. Allò més que canvis, va ser un autèntic huracà que gairebé se m'emporta a mi i tot!!)

A diferència, però, d'aquella vegada, els canvis que intueixo són bons, positius. I repeteixo que no parlo només dels que em puguin venir a mi. Ara bé, és cert que els canvis fan por; i aquesta por ens fan mostrar les nostres majors debilitats, ens fan sentir vulnerables... Però el que realment ens hauria de fer por és precisament el contrari: el no canviar, l'immobilisme. És per això, suposo (espero), que la gent, l'ambient en general, està tan enrarit, tan estrany. 

Hem d'estar preparats, oberts, pels canvis. Inclús pels més petits, perquè aquests solen fer un efecte papallona que són els que provoquen els més grans. Però recordem que tota època de canvis requereix certa reflexió personal, i també social. Perquè és que si no, no anem bé...