dimarts, 12 de juny de 2012

La xiqueta se'ns fa gran...



Demà, la xiqueta se'ns fa gran...

I és que la xiqueta, l'Alba del blog "Sol de mitjanit a Reykjavík", treu a la llum el seu primer llibre de poesia amb aquest mateix títol. Doncs sincerament, ja trigava...

I és que tan sols amb vint-i-pico d'anys (és de mal gust revelar l'edat d'una senyoreta...) ha demostrat un talent pel noble art de l'escriptura que en poca gent he pogut veure. Amb una expressió sense manies, sense tabús, directe, culpidor, però alhora encisador, ha sapigut transmetre tot un món interior i conquistar, des d'un primer moment, a tots aquells que la vam descobrir farà ja més de dos anys. Qui la llegeix, és com un amor a primera vista... No hi ha escapatòria possible!

A partir d'ara la podrem seguir disfrutant, a més a més, en un nou format amb la publicació de la seva obra. I espero que podem seguir gaudint d'ella també, abans que se'ns transformi en un Umbral, volguent només parlar si és del seu llibre...

Pels no iniciats o iniciades, "Sol de mitjanit a Reykjavík", en paraules d'ella mateixa,

"és quelcom semblant a aquella habitació pròpia de la qual parlava Virginia Woolf. És la meua habitació pròpia: sentiments, misèries, re- cords, dèries, reivindicacions, pors, il·lusions, reptes... tot cap a colp de paraula en aquest calaix desastre, en aquest anar despullant-se per a quedar-se amb allò essencial, amb allò que realment som, sense disfresses, sense embolcalls".

Amb aquesta carta de presentació ja et venen ganes de comprar-lo...

Xiqueta, aquest serà només el primer de molts que vindran. Pots estar ben segura, perquè jo ho estic. Confia en mi! I saps que em fa molta pena no poder estar "in situ"; però també saps que, d'alguna forma, si hi seré...

Et desitjo tota la sort del món, encara que sé que no la necessitaràs. Ets la xiqueta! La xiqueta que se'ns fa gran... o potser ja ho eres de gran?



dissabte, 2 de juny de 2012

Una estrella al firmament


Em costa imaginar-te absenta per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.

No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.

[...]

Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenenment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absenta per sempre.
                      
                       (Lletra a Dolors de Martí i Pol)


 Avui, una nova estrella brillarà al firmament...