dissabte, 25 de febrer de 2012

El box 26

Avui, per raons familiars, he hagut de passar-me unes quantes hores a l'hospital de Mataró i comprovar, amb els meus propis ulls, quina és la situació actual i en quines condicions han de treballar l'equip de professionals del centre: falta de personal, boxes a petar de gent malalta, passadissos plens de gent en cadira de rodes i en llitera...

La meva tieta, que era la persona que acompanyava perquè pogués ser atesa, s'ha tirat des de les sis de la matinada fins les quatre passades, esperant en un passadís que la pugessin a planta per ser ingressada. I com ella, altres pacients esperaven de la mateixa forma que poguessin ser atesos. Us asseguro que era una autèntica pena...

Però en l'espera ha passat quelcom que m'ha deixat gratament perplex i gairebé sense paraules. Estàvem justament davant del box 26, quan de sobte una infermera surt disparada cap al megàfon d'urgències per avisar un metge i altres efectius a causa de la gravetat d'una pacient. Han començat a entrar i sortir gent del box. El metge no ha trigat ni quinze segons en arribar i una infermera entrava amb ell amb un desfibril·lador. Dues noies jovenetes, m'atreviria a dir que eren auxiliars, sortien i entraven amb el material necessari com si de la seva pròpia vida depengués d'ells. Després d'aquest anar i venir, la porta del box 26 es tanca.

Els pacients i acompanyants que estàvem pels passadissos ens miràvem els uns als altres veient que la cosa era greu i que es podia témer el pitjor. 

Però al cap de cinc minuts llargs, davant del box 26, una de les infermeres jovenetes surt al passadís i es queda, exhausta, mirant cap a la porta que ella mateixa ha tornat a tancar. I al poc temps, l'altra jove que s'havia quedat dintre, surt com ella fent el mateix gest de tancar la porta. I en aquell moment, davant la mirada de tots els que estàvem allà expectants, les dues noies s'han mirant directament als ulls i, sense importar-lis què i qui hi havia al voltant d'elles (això és el que menys importava...) s'han fet un apasssionat petó i una abraçada com si es tractés del final d'una pel·lícula romàntica... Barreja de valentia, nervis i amor, han fet d'aquesta escena una autèntica meravella per admirar i no oblidar. I és que la feina havia estat més que ben feta. Al cap de molt poca estona es va tornar a obrir la porta i començaren a sortir metges i infermeres. Havien pogut estabilitzar la pacient que, per un moment, semblava que la perdien

I és que podran retallar moltes coses, però hi ha gestos, com els petons, que mai ens els podran retallar, perquè alguns valen igual, o més, que la mateixa vida...

"Si per un petó poses la vida, què importa el teu sexe, si poses l'ànima..." (Malú)



dilluns, 20 de febrer de 2012

L'affaire Sofia

Envoltat durant els últims dies de molta feina, crispació política-social i retallades, i més retallades, busques sovint una distracció que t'ajudi a desconnectar d'aquesta realitat. Sovint ho faig amb la música, ja ho sabeu, eterna companya en tot moment. No fa oblidar, però recoi, la companyia és inmillorable.

A propòsit d'això, feia dies que esperava que sortís el nou disc d'un amics, que fa uns anys que van saltar al nou panorama de la música catalana amb molt bon peu. Una música d'aquí, diferent, real, divertida, reflexiva i que t'embriaga ràpidament provocant un molt bon rotllo (feia uns dies que parlava d'això en un altre post) han aconseguit amb el seu disc acabar de conquistar-me amb cadascuna de les seves cançons. Sé que hi ha bloggers i bloggeres que sovint passen per aquí que coincidiran amb mi amb això que explico. Per vosaltres també aquest post.

Però, a part d'això, era inevitable que fes un post exclusivament per una d'aquestes cançons. Poques, molt poques cançons han tocat el tema de la Filosofia, i més en concret de la Història de la Filosofia, com a tema central de la mateixa. M'atreviria a dir que ara mateix no em vindria cap al cap. En un moment en el que cada dia està menys de moda estudiar-la i més en retallar-la (compte no us retallin a vosaltres també aquesta cançó!), el treball diari dels docents i cançons com aquesta ens ensenyen que la Filosofia encara serveix per alguna cosa. 

I és que no hi ha res com posar una Sofia a la teva vida...

´


Una parella lingüística,
una oportunitat
d’enterrar l’affaire Patrícia,
fer dissabte emocional.

Una estona en cada idioma,
trenar una conversació,
jo t’ensenyo, tu m’ensenyes
i ens ensenyem tots dos.

Ella era nascuda a Grècia, bressol de grans pensadors.
De Parmènides a Sòcrates, d’Aristòtil a Plató.
I jo que desconeixia tots aquells senyors estranys,
me’ls imaginava amb barba i fotent gestos molt grans.

Vaig provar d’impressionar-la
fent un Google d’amagat:
“Llull, Pujols, Ramon Sibiuda”.
Cap dels tres li van sonar.

Tot mostrant-me l’erotisme
potencial del català,
va dir: “Joan, vull que m’ensenyis
a millorar el pronunciar”.

I si haguessis vist com reia intentant dir cotó fluix,
hagués dit “Despertaferro!” l’almogàver que hi ha en tu.
Amic meu, si mai t’hi trobes no t’ho pensis ni un segon
i que la filosofia ens ensenyi a veure el món.

Em va preguntar en què creia
mentre s’empassava el fum
i entrant a una indie disco
vaig citar, es veu, un tal Hume:

“Només crec en el que veig jo
i només us veig a vós”.
(Quan començo amb formalismes
és senyal que estic nerviós).

Va dir: “La teva oratòria deixa molt a desitjar.
Sovint val més un silenci. Sovint val més actuar”.
I entomant aquella màxima amb el màxim de dignitat,
jo vaig collir l’ego de terra i ella es va posar a ballar.

I com ballava!
Que tot de cop, el cercle es quadrava.
I quan Song2 de Blur sonava,
xiuxiuejant d’Epicur em parlava.

Mentre pujàvem l’escala
del seu pis, va deixar anar:
“Ara tu tries la trama,
tot flueix, deixa’t portar”.

I vaig dir: “Fem de viure una festa,
fem-ho abans de fer-nos grans
que demà serà impossible,
que demà ja serà tard”.

I per un cop les paraules, l’exacta combinació,
van esdevenir alquímia, van dissoldre la raó.
Vaig descartar tots els dubtes plenament il·luminat
quan li vaig veure tots els prismes: bé, bellesa i veritat.

I amb Schopenhauer
vam acabar en un afterhour.
I tot parlant de Schopenhauer
vam acabar en un afterhour.

Un petó, ja era de dia,
en un carreró del Born,
feliçment, tot condemnant-nos
a buscar l’etern retorn.

diumenge, 19 de febrer de 2012

divendres, 17 de febrer de 2012

Ni moral, ni vergonya


Desolació, indignació i ràbia continguda.

"No tienes cuerpo ni de puta!". Això és el que ha hagut de sentir una mare i professora en boca d'un policia quan aquest s'ha dirigit a una jove estudiant de l'IES Lluís Vives de València, quan es manifestaven en contra de les retallades. La repressió ha estat desproporcionada i esperpèntica. Nombrosos ferits pels cops de "la fuerzas de in-seguridad" i varis detinguts, gairebé tots i totes d'edats compreses entre 14 i 17 anys. I ara, qui us (ens) protegirà de la policia?

No sóc pare, però si ho fos de qualsevol de vosaltres, tingueu per segur que estaria més que orgullós del vostre exemple, davant d'aquells que no tenen ni moral, ni vergonya!

dilluns, 13 de febrer de 2012

Tanca els ulls

(21 de setembre de 1962 - 13 de febrer de 1999)

Tanco els ulls i encara sento com la teva veu regalima els nostres cors. Massa temps sense tu, però el teu record ens acompanyarà per sempre.

Tretze anys sense Carles Sabater.


Arriba la nit
tu ja saps que és l'hora d'anar a dormir,
així que tanca els ulls,
tanca els ulls,
tanca els ulls.
Ningú no pot venir a fer-te mal

Tu tens tanta por

de quedar-te sol,
però ara no,
jo estaré amb tu per sempre més.
Així que tanca els ulls,
tanca els ulls,
tanca els ulls
i dorm.


dimecres, 8 de febrer de 2012

Emma

Que estigui amb una galipàndria de cavall, i que a més sigui la segona en el que va d'any, no és cap notícia. Que avui faci tres anys aquest blog, que en els seus orígens va començar anomenant-se "Filosofia avui", tampoc ho és. El que sí és notícia és que l'Emma fa cinc anys. 

Diuen que quan venim al món ho fem amb una barra de pa sota el braç. I efectivament, ella va venir, no amb una barra sota el braç, sinó amb carro de compra sencer, però per al seu tiet. Es va convertir, sense ella saber-ho, amb el meu particular talisman. I quan les coses no em rutllen del tot bé, penso en ella i en la sort que tinc (que tenim) de tenir-la.

Recordo el dia que va néixer. I de veritat que sembla que va ser ahir. La meva mare em va trucar per telèfon ben d'hora, ben d'hora, per dir-me que ja havia nascut. Que era clavadeta a mi, però amb la bellesa natural de la seva mare. I que des del primer moment radiava felicitat i unes ganes enormes de viure. El primer que vaig fer a l'arribar a l'hospital va ser agafar-la entre els meus braços, i en aquell moment vaig descobrir que començava també a néixer una veritable història d'amor.

Amb una carona preciosa, uns ulls grans i brillants i un somriure entramaliat, li agrada la música, tocar la guitarra, els Lax'n'Busto... i fer-li molt, molt, la punyeta al seu tiet per després descollonar-se a costa seva. I és que per un ésser d'aquesta mena, jo em deixo fer el que sigui. Amor de tiet? No ho sé... El que sí que sé és que és amor vertader. 

Emma, aquí tens el meu primer regal: la teva cançó preferida perquè la cantis i la ballis com tu només saps. Felicitats, petita!

dilluns, 6 de febrer de 2012

Sóc mestre

Sí, sóc mestre. Sense por, sense complexos (mal que li pesi a alguns)... I crec en l'educació pública, catalana i de qualitat!

Sóc mestre i estic orgullós de ser-ho!