Mor lentament...

En l'aniversari del seu naixement, estic seur que Neruda ens recordaria que ens fan falten molts poemes com aquest, per fer-nos sentir que encara estem i estarem molt vius!
 

Mor lentament qui es transforma en esclau de l'hàbit,  
repetint tots els dies els mateixos trajectes,  
qui no canvia de marca
qui no arrisca vestir un color nou i no li parla a qui no coneix.

Mor lentament qui evita una passió,  
qui prefereix el negre sobre blanc i els punts sobre les "is" a un remolí d'emocions,  
justament les que rescaten la lluentor dels ulls, somriures de badalls,  
cors a les ensopegades i sentiments.

Mor lentament qui no volteja la taula quan es infeliç en el treball,  
qui no arrisca el cert per l'incert per anar darrere d'un somni
qui no es permet almenys una vegada a la vida
fugir dels consells sensats.

Mor lentament qui no viatja, qui no llegeix,  
qui no escolta música, qui no troba gràcia en si mateix.
Mor lentament qui destrueix el seu amor propi, qui no es deixa ajudar.
Mor lentament qui passa els dies queixant-se de la seva mala sort o de la pluja incessant.

Mor lentament qui abandona un projecte abans d'iniciar-lo
no preguntant per un assumpte que desconeix 
o no respon quan li indaguen sobre alguna cosa que sap. 

Evitem la mort en suaus quotes, recordant sempre que estar viu exigeix ​​un esforç molt més gran que el simple fet de respirar.

Només l'ardent paciència farà que conquistem una esplèndida felicitat.

(Pablo Neruda)

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
He posat una citació al blog de la Maira que va una mica pel mateix cantó que aquesta poesia de Neruda, tot i ser ben diferent.

Però si puc ser sincera del tot, després de llegir-lo i d'estar-hi d'acord m'ha fet pensar que morim lentament, sempre, fem el que fem...
Audrey ha dit…
Una molt bona elecció. Ben cert!, millor no acomodar-se...
caterina ha dit…
Aquest és un dels poemes que has llegit molts cops i mai te canses de rellegir. Perquè diu veritats com a temples i de tant en tant va que recordar certes paraules per tirar endavant, especialment en aquells dies durs.
Lydia Yuste ha dit…
Com es deia a una de les meues sèries preferides: "The hardest thing in this world is to live in it".

Morir és fàcil, és el no res. Viure és pensar i hem inventat moltíssimes maneres d'adormir el pensament perquè evidentment, pensar és créixer i madurar.

Una abraçada.
caterina ha dit…
Passava per aquí... :) Ja fa més d'un mes que no actualitzes. Esper aviat llegir posts nous en aquest blog. Desitj que tot bé! ;)
joanfer ha dit…
Gràcies als vostres missatges i e-mails m'heu fet recordar que tinc un blog! hehehe
Mentres acabo de decidir què faig amb ell, aprofito per agraïr-vos que encara tingueu la paciència de passar per aquí.
Me'n recordo de tothom i encara us segueixo, no ho oblideu.
Petonets i abraçades per tothom!
Aquest poema preciós és atribuït per error a Neruda.
Mira't aquest enllaç:
http://www.abc.es/20090111/cultura-literatura/muere-lentamente-falso-neruda-200901111836.html
joanfer ha dit…
Ostres, Maria, ho desconeixia. Gràcies per l'apunt!! Petons!

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat