dissabte, 25 de febrer de 2012

El box 26

Avui, per raons familiars, he hagut de passar-me unes quantes hores a l'hospital de Mataró i comprovar, amb els meus propis ulls, quina és la situació actual i en quines condicions han de treballar l'equip de professionals del centre: falta de personal, boxes a petar de gent malalta, passadissos plens de gent en cadira de rodes i en llitera...

La meva tieta, que era la persona que acompanyava perquè pogués ser atesa, s'ha tirat des de les sis de la matinada fins les quatre passades, esperant en un passadís que la pugessin a planta per ser ingressada. I com ella, altres pacients esperaven de la mateixa forma que poguessin ser atesos. Us asseguro que era una autèntica pena...

Però en l'espera ha passat quelcom que m'ha deixat gratament perplex i gairebé sense paraules. Estàvem justament davant del box 26, quan de sobte una infermera surt disparada cap al megàfon d'urgències per avisar un metge i altres efectius a causa de la gravetat d'una pacient. Han començat a entrar i sortir gent del box. El metge no ha trigat ni quinze segons en arribar i una infermera entrava amb ell amb un desfibril·lador. Dues noies jovenetes, m'atreviria a dir que eren auxiliars, sortien i entraven amb el material necessari com si de la seva pròpia vida depengués d'ells. Després d'aquest anar i venir, la porta del box 26 es tanca.

Els pacients i acompanyants que estàvem pels passadissos ens miràvem els uns als altres veient que la cosa era greu i que es podia témer el pitjor. 

Però al cap de cinc minuts llargs, davant del box 26, una de les infermeres jovenetes surt al passadís i es queda, exhausta, mirant cap a la porta que ella mateixa ha tornat a tancar. I al poc temps, l'altra jove que s'havia quedat dintre, surt com ella fent el mateix gest de tancar la porta. I en aquell moment, davant la mirada de tots els que estàvem allà expectants, les dues noies s'han mirant directament als ulls i, sense importar-lis què i qui hi havia al voltant d'elles (això és el que menys importava...) s'han fet un apasssionat petó i una abraçada com si es tractés del final d'una pel·lícula romàntica... Barreja de valentia, nervis i amor, han fet d'aquesta escena una autèntica meravella per admirar i no oblidar. I és que la feina havia estat més que ben feta. Al cap de molt poca estona es va tornar a obrir la porta i començaren a sortir metges i infermeres. Havien pogut estabilitzar la pacient que, per un moment, semblava que la perdien

I és que podran retallar moltes coses, però hi ha gestos, com els petons, que mai ens els podran retallar, perquè alguns valen igual, o més, que la mateixa vida...

"Si per un petó poses la vida, què importa el teu sexe, si poses l'ànima..." (Malú)



9 comentaris:

Carme ha dit...

un post de dos colors, la pobra tieta i l'espera... i les noies del petó que ens alegren la vida... salvant una vida...

preciós!

Audrey ha dit...

Gràcies per compartir aquesta experiència. Un post molt bonic!. Amb les dos cares d'una mateixa moneda, sort en tenim de l'amor, més enllà dels sexes. Són inmunes a les retallades...

Abraçada,

Agnès S. ha dit...

Ostres!, espero que es trobi millor la teva tieta.
No ens trobem cada dia en situacions com aquesta (bé, potser els que treballen en hospitals sí), però estic segura que ha de costar acostumar-s'hi, la reacció d'aquestes noies ho demostra.

Elfreelang ha dit...

Ostres Joan què trist i què maco! trist per la situació sanitària empobrida a la força per retallades extremes i injustes i bellesa extrema també en el gest d'aquestes dues noies! gràcies per explicar-nos-ho!

Jordi Dorca ha dit...

Visca! Hi hem trobat una bona excletxa, al sistema.

Laura T. Marcel ha dit...

Sort que les monedes tenen dues cares!

Lucia Luna ha dit...

AFORTUNADAMENT ENCARA HI HAN PERSONES QUE ES PRENEN MOLT SERIOSAMENT LA SEVA FEINA, I SOBRE TOT, QUE TENEN ANIMA :)
QUE TINGUIS MOLT BON DIA MACO, ESPERO QUE LA TEVA TIETA ES TROBI BÉ, UN PETONAS.

Joan fer ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris.
Efectivament són les dues cares d'una mateixa moneda. Ens quedarem amb el detalls d'aquestes dues jovenetes, amb tot allò que realment val la pena. Malauradament, les coses amb la tieta no van massa bé...
Abraçades i petonets, per tothom!

Emili Trapero ha dit...

Salve, Salva! (i no és un lloc de paraules).

Gràcies pel comentari deixat al meu bloc.
Pel que fa a aquest magnífic poema de Mario Benedetti, qui n'ha fet la traducció? És important que la nostra cultura tingui textos d'altres llengües versats a la nostra. Malgrat tot, és clar, l'original és immillorable. Quina intensitat que destila aquest poema.

Visca la literatura! / Visc a la literatura!

><))))º>