Campanades a morts

Avui, Fraga és mort. Assassí de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries...


Comentaris

Violant d'Atarca ha dit…
Molt encertat amb el post, Joan Fer.
Recordo que quan vaig anar al cinema a veure "Llach, la revolta permanent", en acabar, tots els espectadors vam aplaudir, cosa no gaire corrent de fer avui dia als cines. També recordo els rostres emocionats, els rastres de llàgrimes en algunes cares dels assistents, els comentaris, petites converses que mentre sortíem cap al carrer anàvem iniciant...
Penso que hi ha coses que no es poden ni perdonar ni oblidar.
Gràcies, Joan fer per estar al cas.
Petó i abraçada!
Carme Rosanas ha dit…
Com li deia a la senyoreta Reykjavik...

Deia també Lluís Llach en un dels seus darrers concerts de Verges "Que en guerra descansi" no parlava d'ell clar... però serveix igual.

A vegades no sé de què ens serveix la memòria... les coses van passant com si no en tinguéssim, com si res no hagués passat.
Clidice ha dit…
De ben poc serveix a la justícia que hagi mort al llit. Encara som un país adormit.
ninona ha dit…
Jo crec que la cançó sí que va una mica (molt) per ell. Al cap i a la fi, Fraga era ministre de Governació quan els fets de Vitòria i per tant, juntament amb Rodolfo Martín Villa i Alfonso Osorio, va ser responsable polític d'aquests fets. Així que, com canta Llach, "... que en la mort us persegueixin les nostres memòries"

El que és trist és que no hagi hagut de rendir mai comptes pels seus actes i ara parlem del seu tarannà democràtic. Diu LLach a principi d'aquest video "... lo que yo no podía imaginar es que después de 30 años nosotros haríamos de sustituto del olvido del Estado, ...", i és que és ben cert que la memòria és fràgil i tots en som una mica còmplices.
fanal blau ha dit…
I ara resulta que va ser tan bona persona i tan demòcrata...Increïble i indignant!
caterina ha dit…
Malauradament sembla que vivim en un país en que se protegeix més a l'assassí i el delinqüent que a la víctima...
Anònim ha dit…
Malauradament, el millor que li podia passar a aquest ésser era morir-se sense haver estat jutjat. Però ja sabem com es gasta la justícia l'Estat Espanyol.

El meu besavi continua soterrat en una fossa comuna. La meua besàvia va morir quan jo tenia 7 anys i no el va poder anar a plorar mai. Cap membre de la nostra família.

Una abraçada.
joanfer ha dit…
Gràcies pels vostres comentaris.

La veritat és que la mort d'aquest personatge ens fa treure una ràbia continguda per la injustícia que suposa no haver pagat per cada un dels seus crims. Malauradament, no podem fer res amb ell.
Ara bé, hauríem de tenir en compte que no només era ell i que avui dia encara queden vius feixistes i assassins que haurien de ser jutjats. Aznar, Bush i Blair, entre mols altres, són els exemples que més il·lustren el que estic dient. Aguantaran fins a l'últim dia dels seus dies sense rendir comptes?

Petons i abraçades... ;)
Quina gran obra d'en Lluís Llach, un home capaç de fer-nos sentir al seu costat fins i tot sense conèixer-lo. Vaig escriure una valoració més extensa de la mort del franquista Fraga, però no vaig obviar, per descomptat, aquest cant que ens posa els pèls de punta. http://superviventcatala.blogspot.com/2012/01/quan-mor-un-franquista.html Acabo de descobrir el teu bloc. Ara mateix l'afegeixo a la meva llista visible d'aquells que segueixo! Salut!

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat