dimecres, 20 de juliol de 2011

Una posta de sol

 

"Saps? Quan un està molt trist, les postes de sol són encara més boniques..." 
(El Petit Príncep)

dilluns, 18 de juliol de 2011

Al Chemist

Diumenge passat vaig tenir l'oportunitat de visitar Toluges, un poblet de la comarca del Rosselló, a la Catalunya Nord. El poble, d'entrada, em va semblar una mica fred, poc acollidor, encara que suposo que el fet que el dia no acompanyés va tenir molt a veure. 

Pel carrer, de català ben poquet. Ni tan sols es sentia a la gent més gran del poble (o almenys jo no el vaig saber reconéixer). Però el més curiós de tot va ser que fent un passeig cap al tard, ens vam trobar un concert de música d'un grup que personalment no coneixia i que em va fer patxoca. Es diuen Al Chemist. M'explicaren que era un grup català i que pretenen fusionar la cultura catalana i la francesa, com així molt bé expliquen al seu web.

L'ambient a la plaça era extraordinari, plena de gent. Eren divertits, tenien gràcia, "xispa", capacitat per engrescar la gent que hi havia. Allà tothom, grans i petits, cantaven i ballaven absolutament totes les seves cançons, inclús les que es cantaven en català. Un grup que sens dubtes valdria la pena tenir-lo en compte.

Ara bé, ahir no va ser l'únic concert que vaig poder gaudir: sentir la meva neboda de quatre anys cantant-me el T'estimo molt i el Llença't dels Lax'n'Busto... això sí que no té preu!


dimarts, 12 de juliol de 2011

..a Neruda

Sí, sé que el tinc massa oblidat. Aquest blog porta en silenci massa temps. Però hi ha vegades que el silenci, a part d'obligat, sovint es fa necessari per un mateix.

Avui no torno, però, per parla del meu silenci. Vinc a compartir un altre tipus de silenci: el reflexat en un poema que vaig descobrir fa anys de Pablo Neruda, del que justament avui es celebraria els 107 anys del seu naixement. Són d'aquells poemes que no saps per què, potser pel que significà en aquell moment simplement, però són capaços d'imapactar-te, de fer-te tremolar només llegint els seus primers versos, per la seva força i la seva càrrega emocional i poètica.

Un petit homenatge, doncs, a un dels grans..




POEMA XV

M'agrades quan calles perquè estàs com absent,
i em sents des de lluny, i la meva veu no et toca.
Sembla que els ulls se t'haguessin volat
i sembla que un petó et tanqués la boca.

Com totes les coses estan plenes de la meva ànima
emergeixs de les coses, plena de l'ànima meva.
Papallona de somnis, et sembles a la meva ànima,
i et sembles a la paraula malenconia.

M'agrades quan calles i estàs com distant.
I estàs com queixant-te, papallona en amanyac.
I em sents des de lluny, i la meva veu no t'arriba:
deixa'm que em calli amb el silenci teu.

Deixa que et parli també amb el teu silenci
clar com un llum, simple com un anell.
Ets com la nit, callada i constel.
El teu silenci és d'estrella, tan llunyà i senzill.

M'agrades quan calles perquè estàs com absent.
Distant i dolorosa com si haguessis mort.
Una paraula llavors, un somriure n'hi ha prou.
I estic alegre, alegre que no sigui cert. 


(Pablo Neruda. Traducció de l'original feta per joanfer)