dissabte, 26 de novembre de 2011

Bogeria

Diuen que els bojos, a part de dir sempre la veritat, viuen en el seu propi món paral·lel. No sabrem mai si en aquest món seu seran feliços o no, però fixant-nos en alguns, i en la seva capacitat de lluitar i viure, no deuen estar pas gaire allunyats de poder tocar-la amb els dits. 

De mi sempre s'ha dit que visc en el meu propi món paral·lel... Què em voldran dir amb això?... No ho sé... Per mi sempre ha estat un misteri... De què estàvem parlant?... Bé, és igual... El cas és que ahir al vespre, ves per on, em vaig enrecordar d'aquesta cançó i en el temps que feia que no la sentia, ni tocava. I és que tothom, alguna vegada a la seva vida, s'ha sentit embriagat per alguna mena de bogeria o, si més no, n'ha fet alguna.

Amb tot, vaig poder comprovar que amb la guitarra encara me n'ensurto prou bé. Ara bé, cantar... ufff, cantar segueixo cantant com el cul! 

T'atreveixes a cantar tu amb mi?


Quan la neu es cansa i es fa tendra,
Quants desitjos en aquell moment;
Quanta vida, quanta primavera.
I jo no puc assaborir-les,
No puc canviar de rumb els pensaments

Si pogués reviure un cop aquest instant, de gran,
Quan ja ningú recordi com va ser.
Ho faria sense por i sense innocència,
Com aquell que va oblidar que parla d’ell.

Viure de nou al recordar el regust d’un temps llunyà
I d’algú que sents potser teva però fugaç;
Que no saps si feia mal o era un somni sobrenatural
Que el destí no et va atorgar
Aquella veu, aquell desig, aquella bogeria...

Tu que et perds, que ja no sé per on trobar-te,
Fes, desfés i torna per tornar a allunyar-te,
Omples buits amb posat de marbre.
I jo que veig que lluito però que se m’escapa
Sé que el temps m’ensenyarà com oblidar-te,
Però l’espera resulta llarga.

I tu que et perds, que ja no sé com allunyar-te,
Fes i desfés. Potser el culpable vaig ser jo
Que vaig fer malament de forma inconscient.
Premi sense interès, misteri que ara ja no resoldré,
Em manca fe.

Si pogués reviure un cop aquest instant,
De gran, quan no recordi com va ser
Ho faria sense por i sense innocència,
Com aquell que va oblidar que parla d’ell.

Viure de nou al recordar el regust d’un temps llunyà
I d’algú que sents potser teva però fugaç;
Que no saps si feia mal o era un somni sobrenatural
Que el destí no et va atorgar
Aquella veu, aquell desig, aquella bogeria...

I tu que et perds, que ja no sé com allunyar-te,
Fes i desfés. Potser el culpable vaig ser jo
Que vaig fer malament de forma inconscient.
Premi sense interès, si misteri que ara ja no resoldrem,
Ens manca fe.

P.D.: Aquest post només anava a posar: "Ahir vaig pensar en aquesta cançó i vull comprtir-la amb vosaltres...". I mira! Si és que em tireu de la llengua, em tireu de la llengua, i m'acabo enrotllant! Ja us val, eh?

9 comentaris:

trena ha dit...

jo sí que m'atreveixo a cantar amb tu!!! (probablement molt pitjor que tu)
segueix amb la teva bogeria, però segueix compartint-la :)

Audrey ha dit...

Qui no ha sentit la bogeria del Lax'n Busto, Aquella veu, aquell desig, aquella bogeria..., no perdem la fe...

Una abraçada!

Gregori Samsa ha dit...

Ep, cantem ben fort
i com més desentonem, millor
ja trobarem la manera de fer que les nostres veus es trobin en un punt determinat de l'hiperespai

bon cop de setmana

Elfreelang ha dit...

Jo de tocar la guitarra no gaire val més que canti!

Alba ha dit...

qui no viu en el seu món? Tot són móns paral·lels... móns incomprensibles si no hi dediquem una mica d'allò que se'n diu empatia.

Què és ser normal? Jo sóc la que marca la normalitat..... i punt!

Cantem??? Venga va, que tot i que no la conec intentaré afinar! ;)

Carme ha dit...

I tant que tots vivim en el nostre món!

I si cantem junts, els móns coincidiran per uns minuts!

fanal blau ha dit...

Torna-la a cantar, Joan!
Jo també t'acompanyo!

Un petó i un dolç capvespre de diumenge!

Lídia Gázquez ha dit...

Visca els bojos, ells són els que canvien el món!!! :D
Me n'alegro de revisitar el bloc!
Salut

joanfer ha dit...

Trena. Doncs si tu t'atreveixes, jo també m'atreveixo amb tu! I què més dóna si cantem bé o malament, no? L'important és cantar! Bogeria jo? No sé de què em parles... ;D

Audrey. No la perdrem mai, la fe, Audrey. Una abraçada també per tu!

Gregori. Tens raó. Cantem. I quant més fort millor. Bon setmana,company! ;)

Elfreelang. Doncs jo toco guitarra i tu cantes. No es parli més! ;)

Alba. I què bé estem quan ens refugiem de vegades en el nostre món paral·lel, veritat? Potser és per això que el creem, no creus?
Doncs tu afina, afina... que em sembla que per aquí no n'hi ha molts que sàpiguin... ;P

Fanal. Però tu estàs segura del que m'estàs demanant?? hahaha Ara, si vens a acompanyar-me, seràs benvinguda, eh? Un petó i bona nit! ;)

Lídia. Al món hi ha dos tipus de bojos: els que canvien i transformen el món; i el que directament el destrossen. Jo sempre procuraré ser dels del primer tipus!
Una alegria tornar-te a veure per aquí. Ja feina temps, eh? (Massa!) Salut! ;)