dimecres, 5 d’octubre de 2011

Una dona és una dona...

Tal dia com avui, i tal dia com demà, es compliria tot just deu anys que em vaig casar. Com passa el temps, per favor!! I dic tal dia com avui, i tal dia com demà, perquè vam ser d'aquells que vam celebrar un dia la cerimònia legal, i al dia següent l'acte social de pompositat i festa que tots i totes coneixem. El dia, això sí, per no oblidar (en el bon sentit, ja s'entén).

I casualment avui a classe parlàvem de com ens vèiem d'aquí uns anys i sobre la capacitat que té l'ésser humà de tenir projecció de futur, de crear i construir la nostra pròpia vida, per ser els veritables protagonistes d'ella. I m'ha fet gràcia, perquè la gran majoria es veia amb parella estable, amb fills (o no), amb una bona feina, una vivenda... És a dir, les mateixes il·lusions que tots i totes hem tingut alguna vegada. La mateixa que jo tenia tot just fa deu anys.

Però, sovint, les coses no surten com voldríem, i de vegades val més la pena que sigui així. No sé realment com estaré d'aquí deu anys, però sí sé com estic ara. I la veritat és que puc donar gràcies per moltes coses: per la feina que tinc, pel piset on visc, dels amics i amigues, per la família... I això no tothom pot dir-ho. 

I a nivell de parella, doncs què voleu que us digui... Després d'un matrimoni, una altra relació més o menys duradora, rolletes, "rollazos" i alguna història que no anava enlloc, i veient el panorama, no em surt una altra cosa que dir "virgencita, virgencita..." que em quedi com estic!

I és que cada vegada que miro al meu voltant, veig que el tema de la parella és complicat, molt complicat. Però caient en tòpics molt tòpics, no sé si serà perquè els homes som massa simples o són les dones que són massa complicades, però en qualsevol cas, interioritzant la meva possible simplicitat, m'atreviria a cantar amb els Amics de les arts la "frase magistral" d'en Jean-Luc Godard:

"Una dona és una dona. No et preocupis, tan se val..." (Em dóna ganes de cantar-la amb ells i tot!)




14 comentaris:

Carme ha dit...

Sembla que participis al joc 215è del Tibau: Una dona és una dona... em vaig aposar la cançó!

joanfer ha dit...

Ostres, Carme, doncs acabo de veure ara mateix la seva proposta, no l'havia vista fins ara. Però la veritat és que sí, ben podia haver participat! Espero que t'agradi la canço... ;)

fanal blau ha dit...

Jo també m'ho havia pensat que participaves al joc d'en Tibau. :)

No crec que els homes sigueu simples, ni tampoc que les dones siguem complicades.
Potser és qüestió de sinèrgies, sense renunciar a un mateix.
Què complexes les relacions de parella, tens raó. Però hi ha tantes maneres d'estimar!

Una abraçada, joan!

XeXu ha dit...

Magnífica cançó, m'encanta aquesta gent. I la frase la tinc apuntada al meu lloc de treball.

Jo seguiré provant i creient que és possible, perquè malgrat és difícil la vida de parella, les compensacions que dóna són molt grans. No sempre ensopeguem amb una persona viable per nosaltres, això sí. I sobretot, del que imaginem al que acaba sent, sempre hi ha un món!

maria ha dit...

Una dona és una dona... i un home és un home! cadascú té les seues coses per això quan toca conviure hi ha que saber que no tot són roses al café del matí. Així i tot, jo crec que les compensacions són molt grans i que és possible que la primera no siga la bona, però si no provem no ho sabrem mai!

Elfreelang ha dit...

La vida ja de per sí és complexa...Joanfer les voltes que dóna i els girs que anem fent..relacionar-se és posar en contacte dos univers i això ho fa complicat però no pas impossible...una abraçada!

kika ha dit...

quanta raó que tens aquí! i el txist del començament: boníssim! :-)

Audrey ha dit...

No sempre és un camí planer, el de la parella, però -diga'm innocent- segueixo pensant que cada olla té la seva tapa, tot i que segur que caldrà fer ajustaments...

Clidice ha dit...

Com més miro al meu voltant més me n'adono que no existeixen fórmules, i que cadascú 'nem fent com podem. Ara, si la canalla d'avui es veu així com dius, fa una mica de iuiu. Seran conservadors! Glups!

joanfer ha dit...

Fanal. Evidentment el to d'aquest post és irònic... o potser no? Ai, no sé! En qualsevol cas, coincidirem en que les relacions de parella són complexes i complicades. I de vegades massa!

Xexu. Sabia que t'agradaria el post ni que fos només per la canço. La veritat és que a mi aquesta gent també m'han sapigut guanyar! ;)
Tens raó quan parles de les compensacions que dóna estar en parella. Però també ho són l'estar sol. I d'això hauríem d'aprendre tots i totes. Tota la resta, ja vindrà si ha de venir...

Maria. El teu comentari m'ha fet enrecordar-me de la frase cèlebre de la pel·lícula Forrest Gump: La vida és com una capsa de bombons... mai no saps què et tocarà! Suposo que la vida en parella és una mica semblant, amb l'avantatge que sempre podràs fer quelcom per fer-la millor.

Elfreelang. Tens raó. Però un comença a estar fart de donar voltes i voltes per no anar enlloc. Ara toca aturar-se una mica per poder mirar les coses de diferent manera... Una altra abraçada per tu!

Kika. L'acudit és boníssim! No podia parar de riure la primera vegada que el vaig senti... ;)

Audrey. No, Audrey, no et diré pas innocent. Jo també penso una mica com tu. En el meu cas, però, ja fa uns quants mesos que no m'importa tenir aquesta tapa (mira que m'ha costat fer que no em surti un acudit fàcil amb la paraula "olla", eh? hahaha!!:P)

Clídice. No sé si aquesta concepció serà generalitzada o no, però el que encara se'ls està venent a les noves generacions és un futur amb la família perfecta, el treball perfecte,... Conservadors o no, m'estimo més que tinguin il·lusions com aquestes, a que ens trobem respostes del tipus "no ho sé" o "no m'importa", que n'hi ha...

Laura T. Marcel ha dit...

Ui, veig això tard però amb un tema amb tanta xixa com aquest no sabria per on començar. Tots som difícils i costa acabar de trobar l'acoplament ideal, si és que n'hi ha d'haver. No estic tant segura jo d'això que hi ha d'haver tapes per a totes les olles... sempre hi ha peces que no pertanyen a cap bateria, oi? I no està tant malament que sigui així.

joanfer ha dit...

Laura. Tens tota la raó, el tema porta "xixa" com dius, però realment aquí no està tracta gaire seriosament, suposo que podria ser un bon material per un altre post. I sobre el que dius que no tens clar que ha d'haver tapes per a totes les olles (mira que m'està costant fer un acudit, eh? hahaha) jo també començo a no estar tan segur...

Maria Escalas Bernat ha dit...

si em deixessis que te la presentés....

joanfer ha dit...

Maria. Però tu... tu... tu... Però jo què t'he fet, eh? Perquè vols complicar-me tant la vida, eh, eh, eh?? ;P
Per cert, em va agradar molt veure't l'altre dia! ;)