dimarts, 5 d’abril de 2011

Vull...



Fa unes setmanes vam fer una dinàmica de grup entre el professorat de l'escola fent servir aquest poema de Jorge Bucay, tret del seu llibre "Contes per pensar". Són d'aquells que valdria la pena tenir-lo sempre en la tauleta de nit per no oblidar-lo. Avui m'he enrecordat d'ell i el vull compartir amb vosaltres.




  
"Vull que m'escoltis, sense jutgar-me.
Vull que opinis, sense donar-me consells.
Vull que confiïs en mi, sense exigir-me.
Vull que m'ajudis, sense pretendre decidir per mi.
Vull que em cuidis, sense anular-me.
Vull que em miris, sense projectar els teus somnis en mi.
Vull que m'abracis, sense asfixiar-me.
Vull que m'animis, sense abocar-me.
Vull que em sostenguis, sense fer-te càrrec de mi.

Vull que em protegeixis, sense amagar-me la veritat,

sense mentides.
Vull que estiguis a prop, sense invadir-me.
Vull que coneguis les meves virtuts i els meus defectes,
que els acceptis i no intentis canviar-los.
Vull que sapigues que avui, avui pots comptar amb mi...
sense condicions."
                                             
                                                                        Jorge Bucay



5 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

tota una guia d'instruccions

onatge ha dit...

Aquest hauria de ser el decàleg per viure, conviure i ajudar a viure... S’hauria d’anar llegint durant la gestació del no ésser, continuar després de néixer, sembrar i llaurar i P3, a l’institut, a la universitat..., que de fet no ensenyen ni a pensar ni a SENTIR...

Des del far Vull que tinguis un bon dia.
onatge

Audrey ha dit...

Tot un manual que hauríem d'apendre des de ben petits, on tot es veu més clar.A mesura que ens fem grans, sembla que el SENTIR i el VIURE, s'amaguen sota les nostres pors...

Abraçada!

Josep ha dit...

Si tu em dius Bucay, jo trec el bat de beisbol.

joanfer ha dit...

Jesús. Tan de bo sapiguéssim aplicar-les com tal. Gràcies!

Onatge. Potser estem vivint en una societat que no interessa ni el pensar, ni el sentir. Prevaleix molt més el produïr i el consumir... I així ens va. Gràcies pel teu comentari, poeta.

Audrey. L'única por que hauríem de tenir és, sens dubte, a la mateixa por. Són aquestes les que sovint no ens deixen avançar en el que fem dia a dia. Una abraçada per tu!

Josep. Ostres, noi, espero que no ens donis amb el bat. Però per gustos... el colors!