dijous, 30 de setembre de 2010

Esquirols

Segons l'enciclopèdia catalana, els esquirols són un gènere de mamífers de l'ordre dels rosegadors, d'uns 38-45 cm de longitud, cap rodó, musell curt i proveït de llargues i abundants vibrisses, ulls grossos i vius, potes mitjanes amb els dits molt forts i amb ungles corbes i punxegudes que els faciliten d'enfilar-se pels arbres...  [llegir més...]

Però també existeixen un altre tipus d'esquirols, que són aquells que davant d'una jornada de vaga decideixen lliurement (o no...) no secundar-la i continuar assistint al seu lloc de treball com una jornada normal. Estarem d'acord en que prima el respecte a que cada treballador i cada treballadora pugui escollir secundar-la o no, i ara no entraré a analitzar els motius que han portat a aquest treballadors i treballadores a no fer-ne.

El motiu d'aquest post és que jo he estat, per primera vegada en la meva vida, un esquirol. I no em sento gens orgullós de d'haver-ho estat, ens al contrari. Ahir vaig trair els meus principis i he deixat enrere el record d'aquells anys de sindicalisme en que formava part dels piquets informatius (civilitzats) i les crítiques als que actuaven tal i com jo ho vaig fer ahir. 

Em podria escudar en la meva situació personal i, més concret, en la laboral. Però ara, acabat el dia, i després d'un dia en el que no he deixat de pensar sobre aquest tema, em pregunto si realment ha valgut la pena haver anat a treballar aquestes dues que em pertocaven, quan està en joc, no només la meva normalització en el món laboral (i que està així precisament per les polítiques econòmiques que s'estan duent a terme a Catalunya), sinó també per la situació de milers de treballadors i treballadores, joves, pensionistes, etc... que estant patint tota una sèrie de retallades socials i laborals. Realment un acte de insolidaritat d'aquesta mena pot ser justificat per una situació personal, quan realment el que està passant ens afecta a tots i a totes? Jo crec que no. Però ara ja és tard per rectificar...

Amb la meva mala conciència, marxo a dormir amb una cançó d'uns altres "esquirols"... però aquests, dels que no fallen mai quan els vols escoltar.

divendres, 24 de setembre de 2010

No vaig triar


No vaig triar

Quan la claror vingui a buscar-me
quan tanquin aquests ulls humans
potser en tindré uns de més grans
o potser, qui ho sap, s'aturaran.

D'on vens, on vas, qui ets i qui seràs?
Aquesta nit m'ho he preguntat.
I és que d'aquí no vull marxar
m'agrada més que el més enllà

Diuen que t'han posat a prova
que per això tens la llibertat
que has d'escollir entre el bé i el mal
però ets com vas néixer i ho seràs.

No vaig triar ser tal com sóc ni ser humà
i és que tampoc puc explicar
tot el que he fet o faré demà.
I no sé pas que m'espera
però ha de ser millor, ha de ser millor
voldria tornar enrera
però ha de ser millor, ha de ser millor.

Diuen que potser és per feblesa
diuen que és per manca de fe
no em fa vergonya confessar
que hi ha coses que em fan por.

Doncs no perdrà la meva adreça
ni la d'aquells que jo he estimat
ni esclaus, reis, bojos, ni malalts
tant li fa, que li és igual.

No vaig triar néixer com sóc ni néixer humà
i és que tampoc puc explicar
tot el que he fet o faré demà.
I no sé pas que m'espera
però ha de ser millor, ha de ser millor.
Voldria tornar enrera
però ha de ser millor, ha de ser millor.

I com volen que jo em cregui
que en un llibre hi puc trobar
la gran diferència entre el bé i el mal
i el passaport cap al paradís,
si jo mateix estic condemnat
per no creure el que no veig
per voler tenir moltes coses
per ser tal com em van fer.

No, jo no puc canviar-me
mai ho desitjat, mai ho he desitjat
no puc pas ser un altre
mai ho he desitjat, mai ho he desitjat.

dilluns, 20 de setembre de 2010

Un camí!

Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!
Quin so vulgar i estrany!
Un camí!...
Quina sentida de pena i patir,
quina promesa de calma i de guany!
Un camí!...
(Josep M. de Sagarra)

dijous, 16 de setembre de 2010

IV Mostra de Fotofilosofia

Per tal de celebrar la Jornada Mundial de la Filosofia de 2010 (UNESCO, 21 de novembre) es convoca per quarta vegada la Mostra de fotofilosofia. Volem enriquir el pensament filosòfic a secundària tot aprofitant la creativitat de l’alumnat i cercant noves formes de col·laboració entre els departaments de Filosofia dels IES de tots els Països Catalans. L’objectiu de la Mostra és aplegar “espurnes de pensament” fetes per alumnes de secundària expressades en una fotografia digital acompanyada d’un títol en forma de pregunta vinculada a la filosofia.

El calendari d'enguany serà el següent:

14 de setembre-30 d’octubre: L’alumnat crea i posteja les seves fotofilosofies.

2-6 de novembre: Cada centre tria aproximadament un 10% de les presentades, amb el sistema i criteris que decideixi: Selecció d’un jurat, votació entre l’alumnat, etc. Poden donar-se premis internament.

6-14 de novembre: Cada centre comunica la llista dels noms de l’alumnat guanyador, curs i centre a través del formulari virtual de la pàgina del CREAIF i aquest ho farà al CRP que elaborarà els diplomes. També haurà d’enviar un pwp amb les fotofilosofies guanyadores segons instruccions que es rebran.

17 de novembre, dimecres: Es fa un acte solemne en defensa de la filosofia, que figura en la llista dels celebrats mundialment reconeguts per la UNESCO. L’acte serà a la Facultat de filosofia de la UB a la tarda (es confirmarà lloc i hora). Assisteixen els i les alumnes premiats de cada centre i les famílies i se’ls lliuren els guardons. Un especialista comentarà una selecció de les premiades. La resta del curs es pot aprofitar la xarxa de blogs per treballar i il·lustrar els temes, obrir noves convocatòries del centre enfocades a una temàtica, etc.

Per a més informació podeu consultar la pàgina de la Mostra (Mostra de Fotofilosofia) o "Sapere Audere"

dilluns, 13 de setembre de 2010

El far de sud

Avui arrenca "A cau d'orella...". Aquest nou blog que obro, pretén ser l'hereu del que va ser en el seu moment "Filosofia avui", incorporant un canvi de nom i d'imatge, però que vol mantenir el mateix estil i la mateixa essència que tenia l'antic espai.

Molts ja sabeu, ni que sigui per referència a l'últim post que vaig escriure a Filosofia avui, que els darrers mesos no han estat gaire fàcils per mi. I és per això també pel que vaig decidir tancar el blog, perquè necessitava un temps de reflexió, d'aïllament, i tornar quan les coses estiguessin al seu lloc. La veritat és que encara avui dia hi ha coses que no estan gaire ordenades. Queda molt per fer encara, però suposo que mica en mica i amb paciència...

I realment, aquest paron ha valgut la pena. Han hagut moments concrets molt durs, és veritat. Per a aquells que encara pensen que els homes no ploren, els hi diré llavors que jo he hagut de tornar a la meva infantesa, com ho he fet massa vegades durant els últims mesos, per tal d'alliberar tota la tensió acumulada sense que m'acabés donant un "yuyu". I amb tots aquests moments, he volgut tornar a Peníscola, on la pau i la tranquil·litat que he pogut respirar feia molt de temps que no la sentia. He pogut passejar i conèixer més a fons el seu casc antic, el seu castell, els seus carrers, la seva gent... i, com no, el seu far. Un far que he contemplant d'una forma especial. Com un navegant solitari que el busca perquè el guïi per arribar a bon port.

I no podia faltar amb mi una lectura. Aquesta vegada un llibre de poemes: "Sol i de dol" de J.M. Foix. Pel títol... molt apropiat, no creieu? És que de vegades m'agrada jugar a riure'm de mi mateix i de tot el que em passa. Però és allà, llegint davant del mar, assegut a les roques, quan t'adones que la vida és un constant obrir i tancar portes. I que moltes vegades unes s'obriran sense demanar-les; i moltes altres es tancaran sense que et demanin ni permís. Però és en aquest moments, en els pitjors, quan no pots quedar-te assegut esperant a que se't vagin obrint d'altres o a que passi el temps perquè "el temps ho cura tot". I és quan te'n adones també que si cal que ara obri noves portes, les obriré... ni que sigui a cops de puny. Perquè el temps passa... i passa massa ràpid. I no hi ha temps a perdre...

Enceto avui, doncs, aquest nou blog amb ganes i energies que espero seguir tenint per tal de continuar caminant per trobar el meu propi far. Encara que, a partir d'avui, ja tinc el meu particular far del sud...

Acabo aquí aquest primer post, que sabeu que no m'agrada enrotllar-me... ... ... ... Però no vull deixar d'agrair a tots els amics i amigues blogaires el suport i l'estima que m'heu estat donant amb els vostres comentaris i correus que han fet que les últimes setmanes hagin estat, si més no, menys difícils. A cau d'orella us dic... GRÀCIES!