diumenge, 25 de juliol de 2010

Fins aviat...

Fa poc més d'un mes vaig publicar un post en el que intuïa canvis a la meva vida. No sabia ben bé per què i tampoc sabia cap a on em podrien portar. Però era una intuïció ben forta. Aquests canvis van arribar massa d'hora, gairebé sense adonar-me'n i com si es tractés d'un autèntic huracà. La meva vida a nivell personal i professional ha fet un gir de 180 graus que em deixa amb la neguit de què és el que em depararà un futur, del que ara mateix no sé ser gaire optimista.

I dintre d'aquests canvis, avui es tanca una de les etapes més importants de la meva vida. D'aquelles que costarà oblidar. Tot final comporta un mal, un dolor, però també una enyorança del temps viscut. La vida de vegades no sembla ser tot lo justa que ens agradaria amb nosaltres. Però així és la vida... diuen. I també diuen que quan es tanca una porta, sempre s'obre una finestra. Massa portes s'estan tancat al meu pas i encara no trobo cap finestra oberta que m'ajudi a agafar aire. No puc evitar que la por i la incertesa s'hagi apoderat de mi pel fet que no sé si encara se'm tancarà alguna més, O, qui sap, si potser sóc jo mateix el que n'haurà de tancar alguna.

Estic cansat, molt cansat. Però, tot i així, em toca emprendre el vol novament. Però aquesta vegada tot sol (si és que no deixem mai de volar sols, malgrat tot...) per seguir buscant el meu propi pensament, feliç el meu propi món feliç que encara sento que no he trobat.

I tot aquesta situació, que de vegades sento que m'està superant, fa que avui mateix em plantegi tancar aquest blog. "Filosofia avui" va començar amb un objectiu que finalment s'ha esdevingut en un altre. I no tinc paraules per definir tot el que he viscut i m'ha aportat el món de la blogsfera. Diuen que tots el blogs són el reflex tàcit del seu autor; i avui per avui sento que poc més puc aportar en ell. 

Algun dia tornaré, almenys aquesta és la meva intenció, però segur que no serà ni amb aquest nom, ni amb aquesta imatge. I tampoc sé si serà d'aquí un mes, d'aquí sis o d'aquí un any... No amagaré que em fa pena, molta pena. Però ara mateix tinc la necessitat de tancara aquesta porta. 

Vull agraïr-vos a tots els blogaires i les blogaires que m'heu acompanyat durant tot aquest temps. Ha estat una experiència absolutament magnífica, enriquidora, i de la que em porto molt bons records. No deixaré, però, de passejar pels vostres blogs per seguir deixant el meu granet de sorra...

Això no és un adéu. És un fins aviat...

divendres, 2 de juliol de 2010

Un pensament feliç

Avui us explicaré un secret. 

Aquest marrec de la foto, tot just el dia que va néixer, ja se li començava a veure que gaire inconformista no era... El primer que va fer va ser negar-se, de bon principi, a sortir. I aquesta va ser la seva primera decisió presa de forma unilateral. Ell estava molt còmode a la panxa de la seva mare... I clar, haver de sortir i que, a sobre, li donessis una bona batucada al cul, doncs com que no... Es va resistir i molt; però finalment un tio amb bata blanca va ficar la mà i el va aconseguir treure. No va ser fàcil, però, perquè sempre explica que la mossegada que li va fotre, és per no oblidar-la mai... Jo el que crec, sincerament, és que més que mossegada, el que realment va fer va ser babejar-lo com podia. Però el cas és va venir al món en un dia com avui: un 2 de juliol.

Era un dilluns ben assolellat. Els pares i la seva germaneta, la Francina, com no podia ser d'una altre manera, festejaven com mai la seva arribada. La decisió del nom ja estava presa de feia temps. Es diria "Juan", com el seu avi per part de mare. Però a les poques hores, a alguna il·luminada se li va ocórrer entrar i dir: "Què guapo es el Juanito". I en un tres i no res, va deixar d'anomenar-se "Juan" per anomenar-se "Juanito" (hay que joderse!!). Però els problemes no acabaren aquí... El seu avi, com a bon murcià que era, no s'acostumava a dir "Juanito" i no li sortia un altre nom que no fos "Juanico". I a ell li feia una ràbia!! El renyava contínuament i li deia que no, que "Juanico" no, que "Juanito". Però el seu avi, que era especialista en fer-lo enrabiar, un dia li va dir que vale, que li diria acabant en "ito".... i li va dir "Paquito" (com el seu pare)... 

Però la història segueix. La seva mare, que tenia molt clar que es deia "Juanito", de tant en tant li deia Antonio (com el seu germà), i una tieta germana d'ella, "Pepe" (un altre germà). I a l'escola, només pel fet de tenir fama de ser un "cap quadrat" (ja veus tu!), li deien "Tele". I així va créixer, amb uns ulls ben vius i un somriure entremaliat,  però amb una crisi d'identitat pel fet de tenir més noms que el Froilan de todos los Santos, i de la que em sembla que encara no s'ha recuperat... 

Fins que li va sorgir un sentit comú (que encara no l'he sapigut trobar) i, sobretot, el "ramalazo" catalanista. Va prendre la firme dicisió d'anomenar-se com ell realment volia: "Joan". . I així va ser, va anar al jutjat i se'l va traduïr. Ara si algú el crida com a Juan o Juanito o qualsevol dels altres dissimula i canta... ;P 

Ara, però, li agrada fer una excepció. Només deixa que li anomenin d'una forma diferent a tots aquells i totes aquelles que pertanyen a un lloc molt especial per a ell. I és quan es deixa anomenar, simplement, "joanfer"...

En Joan o en joanfer, com més us agradi, fa anys que es nega seguir complint anys. I el cas és que, en el fons, segueix tenint el seu propi pensament feliç, que no és un altre que el mantenir-se sempre en una "eterna joventut" i seguir fent camí per fer-se un lloc en un món tan complicat i trobar, així, el sentit de la seva existència i la veritable felicitat...