dilluns, 31 de maig de 2010

Dia del blogaire en crisi

Molts de nosaltres hem patit alguna vegada algun tipus de crisi d'idees que ha fet que ens replantejessim continuar o no amb el nostre blog. De vegades només ha estat qüestió de temps i descans, però d'altres ha estat punt d'inflexió per tancar-ho definitivament.

Es per això que avui, i gràcies a una iniciativa sorgida al blog de Leblansky i la difusió de Bloguejat, es celebra el Dia del blogaire en crisi, amb la intenció de solidaritzar-nos a amb totes aquelles persones que en algun moment han tingut alguna d'aquestes crisis.

"En els moments de crisis, només la imaginació és més important que el coneixement".
(Albert Einstein)

divendres, 28 de maig de 2010

Somriures

"Si estàs trist somriu, perquè més val un somriure trist, 
que la tristesa de no veure't somriure" 

dimarts, 25 de maig de 2010

Diari d'una experiència (III)

Diari d'una experiència (I)
Diari d'una experiència (II)

... I per fi arribà el cap de setmana. 

Els caps de setmana són, per a tots els éssers mundans, aquells dos dies idonis per poder descansar i desconnectar del dur treball de tota la setmana. Doncs bé, sembla ser que aquell cap de setmana jo no era ésser mundà. A les set del matí em truca el meu "tío del pueblo" que ve a passar el cap de setmana i a visitar Catalunya. Vamos, ni que Catalunya es pogués veure en un cap de setmana!!! Partien cap a les vuit i estarien cap al migdia a casa. 

M'havia d'aixecar ràpid perquè tenia un munt de coses a fer i, a més, el dilluns marxava de colònies amb l'escola. En fi - vaig pensar - cinc minutets i m'aixeco.............. Les dotze!! Em van donar les dotze del migdia!! Em vaig aixecar tan ràpid que ja vaig començar a fer-me la pitxa un lio. No sabia què havia de fer, on havia d'anar... Hagués desitjat agafar un avió i fer l'envolée per perdre'm a la meva illa roja. Vaig recordar ràpidament que venia el tio del pueblo i havia d'endreçar una mica la casa. Però és que no em donava temps!! - Total - vaig pensar - casa seva al mig del camp i ple d'animals molt neta, molt neta, tampoc la te -. I vaig anar a pel que era més urgent: havia de comprar quatre coses per anar preparat a les colònies que la fèiem allà a la muntanya, on Crist va perdre l'espardenya.

Així va ser. Em vaig dirigir a "Coronel Tipicoca" (si volen publicitat que se'n vagin a un altre lloc...) i vaig comprar quatre coses de res... Quatre coses de res? Gairebé dos mil euros em van clavar!! Si quan la noia em va donar el tiquet pensava que m'estava donat el seu número de telèfon! Punyetera crisi dels nassos... En fi, tot era per una bona causa: a partir de dilluns havies d'estar a l'alçada de les circumstàncies.

Quan vaig arribar a casa vaig tenir el temps just per deixar la compra i prepar-li el llit petit al tio. Mentre ho feia reia perquè en aquest llit, que era de quan jo era un nen, gairebé no hi cabia ni jo i es dormia fatal, i me l'imaginava amb aquella panxa seva, que semblava la panxa del bou que té al poble, intentant donar-se la volta sobre ell mateix sense tenir cap espai per fer-la.... jijiji. 

I entre rialla i rialla truquen a la porta. Per fi havia arribat el tio. Obro la porta i la mandíbula se'm va caure al terra de cop. Aquesta vegada no venia sol. Li acompanyava un llum de dona que li passava mig metre per damunt i mig segle d'anys! Es veu que era catalana ella. Una catalana del món perquè havia viscut en molts llocs diferents del món. No m'ho podia creure: feia anys que era vidu i no se li coneixia dona. I ara... La noia era alta, esvelta, amb bon cos, però físicament la natura no havia sigut generosa amb ella (això va a gustos també...). Però el que més em fotia no era que hagués vingut acompanyat. El que més em fotia era que el que havia de dormir en aquell llit que acabava de preparar era un servidor...

Aquella tarda, després de dinar, vam fer un passeig per la ciutat perquè la coneguessin tots dos. Vam estar a la cafeteria Ginkgo prenent un xocolata amb xurros i també vam anar a la galeria d'art d'una amiga, Gino art, a veure l'exposició The lost art of keeping o secret. Al meu tio això, com deia ell, li importava un "pito", però es veu que ella era una persona amb estudis i molt culta (encara entenia menys què feia amb el meu tio...).

La resta del cap de setmana va estar bé. Bueno, bé, bé... Si no fos perquè vam anar a visitar Besalú contractant un guia turístic perquè ens ensenyés el més significatiu del poble, i no vam poder sortir del bar on vam quedar perquè va començar a ploure el que no està escrit durant tot el dia... És que el meu tio és tan "gafe"!!

Però el més significatiu que em va passar va ser la última nit. Havíem d'anar a dormir d'hora perquè ells marxarien de bon matí i jo també partia cap a les colònies. Quan ja estava al llit (mini-llit diria jo...),  just arribada la dotze vaig desitjar que el que em va passar fos un miratge a mitjanit. La xicota del meu tio va entrar a la meva habitació i sense tallar-se un pèl em diu: - Les idees són un pou de secrets... vols saber les idees que tinc ara mateix? -. Jo no sabia on ficar-me. Com ja molts us imaginàveu, doncs sí, vaig caure del llit. Jo a la meva vida només havia lligat constipats i ara em trobava que la parella del tio m'estava "tirant els trastos"!! - Ai mare -, vaig pensar. - Veuràs.... és que... jo.... és que... el meu tio... -. No sabia què dir-li. Se'm va a començar a "llenguar-me la traba" i no sabia pronunciar una frase en condicions. Al final li vaig dir el primer que se'm va ocórrer: 

- És que mira que sou complicades les dones, eh? 
- No t'ho pensis - em va dir -. Les dones no som tan complicades ("jo" que no!).

Cada vegada s'apropava més, a la vegada que jo em feia cada vegada més petit. Però jo havia de tenir una sortida digna d'aquella situació. Però com?? Quan ja no tenia res a fer i es llençà als meus braços, me la vaig quedar mirant i li digué de forma contundent:

- Ho sento molt, Gaia (que així s'anomenava), tu ets molt simpàtica però... sin química no hay biología i així ho penso (ufff, què contudent, eh?...).

Ella va dessistir. Les meves paraules havien sigut tan contudents que no va tenir més remei que, entre gemecs, sortir de l'habitació. Bé, jo diria que sortia plorant, però tal com ho feia de vegades semblava que s'estigués pixant de riure... Però el més important, és que me l'havia tret de sobre. Ara només em restava desitjar que les colònies fossin tranquiles i pogués desconectar de tota la setmana que justament acabava...

Continuarà...

diumenge, 23 de maig de 2010

Filosofia de vida

Fa un temps vaig penjar aquest vídeo que em va agradar moltíssim i que, a part de divertit, el trobava ben pedagògic. Avui, preparant les classes de demà, he tingut la sort de retrobar-me amb ell i no em podia estar de compartir-ho amb tots i totes vosaltres...


"El món està en mans d'aquells que tenen el coratge de somiar 
i de córrer el risc de viure els seus propis somnis." 
(Paulo Coelho)

divendres, 21 de maig de 2010

Entre el món i l'amor...



"Si un dia has de triar
entre el món i l'amor, recorda:
si tries el món quedaràs sense amor;
però si tries l'amor,
amb ell conqueriràs el món." 
(Albert Einstein)

dimecres, 19 de maig de 2010

Diari d'una experiència (II)

Diari d'una experiència (I)

Al dia següent tot em donava voltes. Quan vaig posar els peus al terra, no tenia una, tenia almenys quatre "nebuloses" ballant-me el cap! Havia dormit fatal recordant tot el que m'havia succeït el dia anterior. Encara sense arribar ser persona em vaig dirigir cap al bany, vaig obrir l'aixeta de la dutxa i, mentre l'aigua queia, em vaig mirar al mirall. -"Si dubto és que sóc, si penso és que sóc" - vaig pensar amb aquella cara d'acabat d'aixecar. Buf! Ni això ho tenia clar!

Així va començar el segon dia. La única cosa positiva que pensava és que, com que pitjors coses no em podien passar ja... (bé, sí, que em caigués una tomaquera, a més de l'aigua de les plantes de la veïna), tot el que em passés a partir d'aquell moment, seria millor.

Vaig decidir no esmorzar a casa i fer el cafè de bon matí a la cafeteria de la cantonada. Però si la metgessa me l'havia prohibit!! Bah... M'era absolutament igual. Aquell dia el necessitava més que mai. A l'entrar vaig seure a la barra. Gairebé la cafeteria estava buida i es respirava una pau, que fins i tot el cafè calentot em sabia a glòria. Era el moment de tornar a mirar endavant. Sempre endavant!!

I així va ser. Entre anades i tornades a Barcelona, i encomanant-me a l''ànima de Siloe (que no sé ben bé el que era, però una amiga meva m'ho va recomanar, i alguna cosa bona tindrà...), van anar passant els dies i anava fent front a la feina diària i a la correcció dels treballs sense equivocar-me de prestatgeria, que ja era un pas important. Anava tan bé de temps aquesta primera setmana, que inclús vaig poder fullejar un llibre a estones que tractava d'una forma molt pedagògica el tema del Holocaust en espanyol. Estava sent tan positiva l'experiència de llegir aquells treballs, que vaig tenir l'oportunitat d'explicar  a la Míriam Jaques la meva particular col·lecció de moments, al restaurant del carrer Arquímedes, on aprofitem per dinar tots els dijous. Aquell dia, curiosament, s'adormia amb molta facilitat. I no vaig acabar d'entendre ben bé el per què...

I d'aquesta manera arribà el cap de setmana... Continuarà...

dimarts, 18 de maig de 2010

Entrega de premis Arnau de Vilanova

Aquest vespre ha tingut lloc, al Col·legi de Llicenciats de Barcelona, l'entrega de la XXIX edició dels Premi Arnau de Vilanova de Filosofia. L'acte ha comptat amb la presència d'unes quaranta persones entre pares, mares i familiars dels guardonats, els mateixos premiats i el membre jurat.

A l'acte s'ha fet entrega dels diplomes i premis a cadascun dels guanyadors i guanyadores del certamen d'aquest any, i s'ha donat per finalitzat amb un petit pica-pica i cava.

Aquí us deixo unes imatges dels millors moments.

dilluns, 17 de maig de 2010

Premis Arnau de Vilanova


El passat dijous 13 de maig es van fer públics, al web del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, el guardonats de les tres categories (professorat, universitari i batxillerat) que optaven als Premis Arnau de Vilanova d'enguany. Per poder veure els treball premiats podeu clicar aquí.

Els treballs premiats quedaran en dipòsit a la biblioteca del Col·legi durant tot l’any, al servei d’estudiants, ensenyants i entitats.

L'acte de lliurament de guardons es realitzarà demà dia 18 de maig a les 19h, en un acte públic al mateix Col·legi de Llicenciats (Rambla Catalunya, 8. pral. de Barcelona) i al que esteu convidats tots i totes.

dijous, 13 de maig de 2010

Diari d'una experiència (I)

Encara tenia pendent fer-vos cinc cèntims de com havia anat aquests quinze dies que han estat, literalment, maratonians. És per això que intentaré fer ara un petit resum de la meva experiència. Els que ja us esteu rient, ja sé el que em direu. Que m'acabaré enrotllant com una persiana i us ho hauré d'entregar per fascicles i enquadernat, no? Ja veurem això, ja...

Aquí descric els meus petits instants del primer dia...

Tot va començar el dia que us vaig deixar l'últim post abans de marxar. Era un dimart. Un dia de color ben blau en el que feia un solet primaveral. Aquell dia havia anat al matí a l'escola i per la tarda marxava a Barcelona a revisar els primers treballs del premi de Filosofia. Com ja és costum en mi, vaig sortir d'hora per no perdre l'autobús. Però com també és costum en mi, el vaig perdre. Això sí, no el vaig perdre sol: el senyor Murphy, sempre obstinat en acompanyar-me a tot arreu, tampoc va pujar a temps. - Comencem bé! - Vaig pensar. - Però no passa res, per una anècdota així, no puc posar-me negatiu. Estic segur que la sort em vindrà de cara des d'ara mateix!! -

El segon bus no el vaig perdre (només faltaria!!). Començava el meu particular camí a Ítaca. Vaig agafar un bon lloc, al costat de la finestra com a mi m'agrada, i així anava contemplant el mar blau del litoral maresmenc. Aquell dia, a més, podia veure uns surfistes sortejant les ones que li venien al pas. I de lluny vaig poder reconèixer a la Txell Llorach fent un dels seus reportatges fotogràfics. El paisatge era espectacular. A partir d'aquí... a partir d'aquí... no recordo res més perquè em vaig quedar adormit!! Tan adormit que quan vaig despertar l'autobús arrencava per tornar cap a Mataró. En aquest moment el que semblava un surfista era jo, però en aquest cas els onatges estaven sent provocats per mi. Fent, doncs, una correguda que evolucionà entre l'Ona i el Tsunami, vaig sortir corrents cap a la porta de sortida i d'un salt vaig aconseguir posar els peus al terra. Estava salvat!

Intentant recuperar la calma, vaig entrar en una cafeteria anomenada "Rokins" situada a prop del Col·legi de Llicenciats, que és on em dirigia. Volia prendre un cafè per acabar de despertar-me... Com si no estigués prou despert després de l'espectacle a l'autobús! I, a més, si la meva metgessa m'ha tret el cafè! Buffff.... Ara ja no sabia si demanar-me un aigua o un suc de llimona per acabar d'arrodonir la tarde... Finalment vaig demanar una aigua mineral sense gas. Vaig agafar un diari i, a la llum d'un fanalet, vaig fer una ràpida ullada a les notícies. M'havia tocat, a mi precisament, el diari pitjor imprès de tota Catalunya. Gairebé no es distingien ni les fotos, ni els textos. I entre píxels i caràcters gairebé desordenats, i en un vist i no vist, em va sortir un tel als ulls. Per no perdre la pràctica, vaig sortir corrents cap al bany i em vaig eixugar bé els ulls. Davant meu hi havia un mirall, i contemplant-me vaig pensar: - Acabo de descobrir la diferència entre qui sóc i qui podria ser... -. En fi...

Però no passa res. Mai no és tard perquè em canvïi la sort! I tornant a agafar energia, vaig sortir de la cafeteria, i em vaig dir a mi mateix: - Vinga, Joanet! Ara comença el moment en el que demostraràs qui ets. Carpe diem! - Com que l'emoció era tan gran, no vaig poder evitar cridar-ho als quatre vents en mig del carrer. Just dir això, em volia fondre. En aquell moment passaven per allà davant l'Agnès Setrill, la Thera i la Kika que em van mirar amb una cara... Elles em van saludar cordialment, com són elles. Però jo em vaig quedar sense paraules; absolutament "bloguejat". Si és que quan em diuen que visc en el meu món...

Per enèsima vegada em vaig carregar d'energia positiva. Vaig pujar les escales de l'escola de forma decidida i vaig entrar amb ganes de menjar-me el món. Primera bufetada: em trobo de cara al professor d'Universitat que em va suspendre la seva assignatura durant cinc anys seguits perquè no m'havia llegit el seu llibre. Però és que era un "tostón"!! Només li hagués faltat en aquella època posar-me de cara a la paret i amb les orelles de burro. Amb un cordial "Malerudeveure't" em donà la mà i em desitjà un "que tinguem sort" que em va sonar més a compliment que a una altra cosa... Si fos per mi, ja li enviaria jo a fer un viatge plural que jo em sé, ja...

Després d'acomiadar-me d'aquest home tan jmuynhtgbrwoihwoih, entro a la sala on m'esperaven entre 15 i 18 treballets de res................... 30!!! Van ser 30 totxos enormes!!! .... Respiro.... compto fins a 10.... m'assec... - Avui no pot ser que em passis res més.... He de començar a llegir un per un i amb tranquil·litat. - Em vaig posar, doncs, en posició, vaig tancar els ulls, i de tots els treballs vaig agafar un a l'atzar. Es titulava "A joc de daus". Per a més inri, resulta que era el treball més gran de tots!! Siguem positius: s'han de llegir tots, no? Doncs au!! Vaig començar a llegir-lo amb entusiasme anotant fil parranda tot el que em resultava interessant. El treball estava inspirat en la relació que podia haver entre un poema d'Ausiàs March i una cançó de Raimon. Realment pintava bé!
Passades tres hores i mitja, no m'havia llegit ni la meitat!! El temps havia passat volant. Però és que el treball era tan interessant... Per curiositat vaig voler mirar la tapa del treball, perquè amb els nervis no m'havia fixat abans (que les tapes també són importants, eh?). La miro, doncs, i de sobte se'm comencen a caure dels ulls dos llagrimons com taronges. El treball no entrava en concurs. Com que havia tancat el ulls, i l'orientació no és el meu fort, em vaig equivocar de prestatgeria. Ja no podia més. El dia, que aparentava ser tan meravellós, havia resultat un desastre. S'estaven fent les tantes, al final no m'havia llegit ni un treball i, a més, havia de tornar d'hora a casa. 

Miro el rellotge i l'últim autobús sortia en 10 minuts!! Començo a córrer com un desesperat escales avall cridant a la gent perquè s'apartessin al meu pas. Gairebé amb la llengua fora aconsegueixo arribar a l'hora per agafar l'autobús!! No m'ho podia creure. Alguna cosa m'havia de sortir bé! Al pujar vaig veure que no hi havia ni un lloc buit. Tocava anar dret tot el viatge fins a casa. Bé, què hi farem. Almenys podia tornar a casa, que en tenia unes ganes...

Vaig arribar a casa després de les 10 p.m.. Sí, sí... després de les deu. A tres quarts de dotze!! Resulta que l'autobús va punxar roda i vam estar esperant que la canviessis gairebé dues hores. A l'arribada no tenia ni ganes de sopar. Vaig pensar que el millor era fer una cigarreta al balcó i anar-me a dormir.  I així va ser. Vaig obrir la porta del balcó, vaig encendre la cigarreta i vaig començar a contemplar la cosa més maca de tot el dia: la lluna. Era tan plena i brillava tant, que em vaig enrecordar d'un viatge que vaig fer a Islàndia. Aquella lluna era com un Sol de mitjanit a Reykjavik per la seva bellesa. Però en el millor moment, quan millor estava, la veïna de dalt es posà a regar les plantes que tenia al seu balcó. Jo crec que no va regar ni una!! Tota l'aigua em va caure a sobre. Me la vaig mirar amb els ulls sortits d'òrbita xop com estava... Hagués pujat i li hagués dit de tot. Però la que al final va dir, va ser ella: - Señor Juan, Acuéstese por Dios, que lo voy a mojar"!! 

Juan????? Por Dios?? Que lo voy a mojar??? Grrrrrrrrr.... Vaig preferir no contestar. Hagués dit massa bestieses. La millor opció era fer-li cas i anar-me a dormir. Així que vaig entrar a l'habitació, em vaig posar el pijama, em vaig fer un petó a mi mateix i em vaig dir: - Joanet, descansa. Això només ha estat el primer dia. I, sobretot, bona nit i tapa't!

Continuarà... (o això espero!)

dimarts, 11 de maig de 2010

Els teus somnis

No hi ha millor forma per tornar a la blogsfera que agrair tots els comentaris rebuts al post anterior, que us puc assegurar que els he tingut ben presents durant aquests quinze dies. M'hagués agradat respondre un per un, però m'ha estat impossible. Entre tots i totes heu fet que, gairebé, no us hagi trobat a faltar. I ja faig bé l'incís: gairebé

És per això que, amb algunes canes més (unes quantes bastants), però amb energies molt renovades, vull retre un petit homenatge a tots vosaltres. Als que en el seu dia a dia treballeu permanentment per aconseguir els vostres somnis. Perquè no defalliu. Perquè seguiu treballant. Perquè amb la confiança en un mateix podem arribar on ens proposem. Perquè val la pena i perquè mai no perdem de vista que si voleu (volem) fer-los realitat, hem d'estar sempre ben desperts... 


Els teus somnis

Enllà, més lluny de les estrelles, a l'altra cara del mirall,
On tot és més senzill d'entendre, la porta espera oberta.

Un pas i ja el teu cor desperta, un salt i ja no tornaràs,
Comptant la màgia és la primera, seguint...

Els teus somnis t'estan esperant.
Vés, no dubtis més, abraça'ls.

No el veus? a poc a poc s'acosta, no ho sents?
el tens al teu costat.
L'amor té totes les respostes.

És el teu somni, t'estava esperant.
Vés no dubtis més, s'escapa.
Lluita pels teus somnis, t'estan esperant,
Fes que siguin certs, abraça'ls.

El vent escampa les fulles, el temps arriba i se'n va
Mai no em demanis la lluna, ningú la pot agafar.
La vida cau i la pluja, el sol ens pot eixugar,
Sempre canvia la lluna, pren el que et vulgui donar.

Pren els teus somnis, t'estan esperant.
Vés no dubtis més, s'escapen.
Fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar,
Fes que siguin teus, abraça'ls.
Lluita pels teus somnis, t'estan esperant,
Fem que siguin certs, abraça'ls.
Fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar,
Fes que siguin certs, abraça'ls.

Mirant de tant en tant enrere, els peus a terra, el cor volant,
Endins el sentiment és tendre, volem seguir somniant...


Sopa de Cabra