dissabte, 30 de gener de 2010

Raons


"Quan la vida et presenti raons per plorar, demostra-li que tens mil i una raons per riure."

dimarts, 26 de gener de 2010

Somriures i llàgrimes

Ahir vaig rebre el segon cop dur en una setmana. La més gran de les meves tietes, malalta fa temps, havia mort. La tarda d'ahir i el matí d'avui no han estat fàcils. Però pels meus cosins i els seus fills, realment ha estat molt dur, duríssim.

No entraré en detalls de de com hem viscut aquests moments. Crec que els sentiments, les emocions a flor de pell, els records, els retrobaments i l'inici d'una llarga enyorança l'hem patit tots els que hem perdut algú estimat.

Però també hem patit les llàgrimes de plàstic, el "què bona era" (ja era bona, molt bona, abans que li fessis la vida impossible), el "no somos nadie" i els vestits de negre perquè toca... Ni tampoc vull aturar-me en el llarg i, potser innecessari, sermó del pastor evangèlic que ha oficiat l'enterrament i que crec que, amb tots els respectes, no ha servit més que fer més difícil el dolor dels que estàvem allà presents.

De tot el dia d'avui només em vull quedar amb una cosa. I ha estat una conversa amb el meu pare, un home de gairebé setanta anys i pràcticament sense estudis, i que, a la seva manera, m'ha vingut a dir el mateix que el que jo pensava feia estona:

Pare: - Este sistema tendrían que cambiarlo...
Joan: - ¿Sistema? ¿Qué sistema? Hay tantos sistemas que cambiar...
P.: - Éste... el de los entierros. Cuando la gente se muere.
J.: - Y qué es lo que cambiarías tú?
P.: - Todo! Parece que no sea suficiente el dolor que sientes por la muerte de alguien, sino que encima, con todo lo que se monta en el tanatorio, en el oficio y en el cementerio, sales todavía peor de lo que estabas.
J.: - Bueno, esto es cultural. No todas la culturas reaccionan de la misma manera ante la muerte de alguien.
P.: - Pues mira, me gustaría conocerlas para saber lo que hacen...
J.: - Hombre, todas no te las voy a explicar porque, entre otras cosas, no me las conozco todas. Pero te voy a poner un ejemplo: con todo lo que ha pasado en Haití... ¿lo sabes, no?
P.: - Sí, sí, lo he visto en las noticias!
J.: - Pues el otro día se montó una fiesta, una macrofiesta diría yo. ¿Y sabes lo que celebraban? Primero, por su fuerte creencia cristiana, que puedes estar más o menos de acuerdo, que los seres que han perdido ahora están disfrutando de la "salvación eterna".
P.: ¡Pijo! (Com a bon murcià que és...)
J.: Pero ¿sabes lo que celebraban por encima de todo? Que están vivos! Que pese al dolor que sienten por la pérdida de los familiares y amigos, y por estar más hundidos que nunca en la miseria por la catástrofe, ellos lo pueden contar. Y como que, probablemente muchos, peor no pueden estar, todo lo que les venga a partir de ahora, por poco que sea, será positivo. Y esa es una mentalidad que aquí es muy difícil que tengamos.
P.: (silenci).... Hombre... Una fiesta quizá, no... Pero... Quizá si pensáramos al revés... Por ejemplo: que, cuando nazca alguien, se llore (de alegría); pero que cuando se muera... almenos que se le pueda sonreír (por todo lo vivido)...
J.: Pues sí, qué menos que sonreír...

dimecres, 20 de gener de 2010

Si em dius adéu

Encara recordo les tardes (i algunes nits) que junts havíem cantat el "Que tinguem sort..." d'en LLach. Vosaltres cantàveu i jo tocava la guitarra. A mi no se'm donava gaire bé el cantar, però a tu... A més, era de les caçons que més t'agraden de la nostra època "kumba", com tu deies...

Has marxat i ni tan sols has pogut dir adéu en un dia net i clar. En realitat, ho has fet en un dia gris i trist pels que aquí ens quedem.

Ara només em queden els records. Un records plens de joventut i d'innocència; de riures i de plors. Uns records, però, plens de vida. La mateixa que et manca ara. I és ni la filosofia pot donar una explicació raonable per segons què...

Hi ha, però, quelcom que deixes viu, molt viu, que viurà per tu. I que quan creixi serà  gran, esplèndid. Com ho vas ser tu.

Només em resta, Eva, donar-te les gràcies per tots els grans moments viscuts i regalar-te aquest petit i últim homenatge.

Siguis on siguis, arreveure!

dimarts, 19 de gener de 2010

La fi del món

En vàries ocasions, he tingut l'oportunitat d'organitzar i participar en debats sobre el paper que fan els mitjans de comunicació a la nostra societat. En l'anterior post ja denunciava que, per alguns mitjans, el sensacionalisme i el morb estava per sobre de la dignitat quan el benefici és el que realment importa. I bé, sempre he tingut la sensació que la gent, en general, no és tan ximple com alguns pensen i que són conscients que, per llegir o veure alguns mitjans, has d'anar amb molt de compte, però que per això també s'ha d'aprendre. I és que no és el mateix dir que "Jesús caminava sobre les aigües...", que dir que "Jesús no sabia nedar...".

El vídeo que aquí exposo no té desperdici. És un exemple clar de fins on pot arribar un mitjà de comunicació amb la manipulació informativa i partidista. Segur que n'hi ha -i n'hi haurà- de més greus; però amb aquest, almenys, rius una estona. I aquí sí que val allò de "una imatge val més que mil paraules"... perquè, gairebé, es la fi del món...


divendres, 15 de gener de 2010

Haití



No trobo paraules per descriure l'horrible escenari que s'està vivint a Haití. Com si no haguessin prou horrors al món, la mare naturalesa novament a colpejat als menys afavorits.

Aquest és ni més ni menys el resultat de les polítiques neoliberals: mentre uns viuen en la misèria sent uns dels països més pobres de l'Amèrica Llatina, com és el cas d'Haití, d'altres només fan que viure i desenvolupar-se gràcies, precisament, a països amb la mateixa situació. Però el països més afavorits i "desenvolupats" poden estar tranquils. Voluntaris i voluntàries, ONGs i associacions diverses ja s'estan organitzant per realitzar l'ajuda humanitària necessària i convertir-se, així, en alliberadors i rentat de consciència d'aquests governants que no han sapigut (o volgut) prendre les corresponents mesures per prevenir catàstrofes com aquestes.

Al mateix temps, els mitjans de comunicació van competint per veure qui és el que mostra les fotos més impactants i cruels, per seguir augmenant les seves ventes. Sembla ser que aquí el morb i el sensacionalisme està per sobre de la dignitat de les persones.

I si amb això no en tenim prou, encara hem de sentir al nou bisbe de Donosti, José Ignacio Munilla (com diria en Rubianes, "demócrata de toda la vida"), dir que "existeixen mals majors que els que estan patín els pobres d'Haití" ja que "hauríem de plorar per la nostra pobra situació espiritual i la nostra concepció materialista de la vida"...

En fi, per pixar i no treure ni gota...

dijous, 7 de gener de 2010

Vull aprendre de tu

Sempre hem sentit que els que sempre diuen la veritat són els borratxos, els infants... i els bojos . És curiós que ni tan sols el filòsofs es salven de dir, de tant en tant, alguna bajanada (i avui en dia n'hi ha cada un...).

En qualsevol cas, torno novament a l'escena blogaire amb la lletra d'un tema musical que he descobert en aquestes festes. Són d'aquells temes que t'arriben i et remouen per dintre; i que et recorden que la vida és un constant aprendre dels altres i també, per què no, de tu mateix. Que de vegades estem massa inmersos en nosaltres mateixos i en els nostres problemes. Ens neguem a escoltar, a aprendre i a mirar més enllà del nostre petit món per por a vés a saber què. I ens pensem que el món està ple de bojos...

Però es que, realment, és el mon el que està boig. Potser, qui sap, aquells als que anomenem "bojos" tinguin més enteniment del que pugui tenir avui dia el nostre món...

Aquesta cançó, que vull compartir ara amb tots vosaltres, porta el mateix títol d'aquest post i va ser escrita pel grup "ECDL" aprofitant la visita que van realitzar a l'emisora de ràdio "Radio Colifata", conduïda íntegrament pels pacients de l'Hospital Neuropsiquiàtric Dr. José T. Borda, com a part de la seva teràpia de recuperació.

A partir d'avui... vull aprendre de tu.




 "Quiero aprender de ti"

 Hoy quiero aprender a recorrer vuestra noción desnuda.
Hoy quiero aprender eso que nunca permito en la vida.
Y quiero aprender y liberar de dentro esa ternura.
No lo dejaré, hoy lo haré.

Hoy quiero aprender y escucharé todo lo que me digas.
Y deben saber que en vuestra voz existe la cordura.
Esa que hace ver que falta tanto en esta linda vida.
Y voy a aprender, hoy lo haré.

Y cuando nadie para un rato y mira a su alrededor,
no se deja afectar.
Y es que este mundo gira tan deprisa,
sólo se llega a pensar locura de los demás y nunca miro la mia.

Y hoy voy a entender y lo pequeño que soy en la vida.
Y hoy voy a entender que lo pequeño es grande día a día.
Y hoy voy a saber y recoger toda vuestra caricia,
que llega a la piel y hará bien.

Y cuando nadie para un rato y mira a su alrededor,
no se deja afectar.
Y es que este mundo gira tan deprisa,
sólo se llega a pensar locura de los demás y nunca miro la mia.
Y que existe y que se que ahí está.
 

Y cuando nadie para un rato y mira a su alrededor,
no se deja afectar.
Y es que este mundo gira tan deprisa,
sólo se llega a pensar locura de los demás y nunca miro la mia.
Y que existe y que se que ahí está.