Cria corbs i...




CAS 1


Profe: - Doncs sí, nois. La gran diferència entre els humans i la resta d'animals és que nosaltres som animals racionals i ells animals irracionals, és a dir, que no tenen la capacitat de poder pensar, de poder raonar com ho fem nosaltres.

Alumna (aixecant la mà): - Profe, això jo no m'ho crec!

Profe: - Ah, no? I com és això? Per què ho dius?

Alumna: - Jo no em crec que el meu gos no pugui pensar. Ell quan té gana sempre s'apropa i, a la seva manera, m'ho demana. I per fer això ha raonar d'alguna manera.

Profe: - Val, d'acord. Però pensa que els animals, com els gossos, es mouen sobretot pels instints. Si ell està acostumat a que ets tu la que li dónes de menjar, sempre anirà cap a tu perquè tu li donaràs el que ell en aquell moment necessita.

Alumna: - Doncs, no! No estic d'acord que només es guiï per instints. Els altres no sé, però el meu gos pensa, raona i m'estima! I això que dius que no és veritat!

Profe: - Però dona, tu penses que t'estic mentint en el que et dic? Dubtes de que el que t'estic dient és veritat?

Alumna: - Doncs sí!

Profe: - Ah, molt bé. I es em pots donar una explicació lògica?

Alumna: - Doncs sí. Un bon alumne és aquell que és capaç de dubtar, inclús, del que aprèn, no? Ho va dir no sé quin filòsof i, a més, tu ens ho vas ensenyar. D'aquesta manera, si dubto, tindré la capacitat de poder demostrar la meva teoria. I ho faré, no ho dubtis...

Profe: - ... (joder! no m'estaré calladet de vegades, no) ...



CAS 2

Profe: - Aviam nois i noies... Hem treballat quins són els trets principals que caracteritza ser persona. En base a aquest treball, un arbre pot ser persona?

Tots i totes: - Noooooooo!!!

Profe: - Molt bé, però això per què? No podem respondre només amb un no; hem de justificar sempre la nostra resposta.

Alumna 1: - Perquè no pot raonar.

Alumne 2: - Perquè no té personalitat.

Alumna 3: - Perquè no és humà.

Alumne 4: - Perquè no té sentiments.

Profe: - Ah, no? Els arbres no tenen sentiments? I per què?

Alumne 4: - Home, tu si li trenques una branca no li estàs fent cap bé, però no el veuràs que es posi a plorar!

Profe: - D'acord. Potser que tinguis raó... Però qui et diu a tu que els arbres tenen també sentiments, però que aquests sentiments els viuen d'una forma diferent a la nostra?

Alumne 4: - Home, profe, això no ho pots preguntar. Això ho hauràs de demostrar!

Profe: - Qui jo? I això es pot saber per què?

Alumne 4: - Molt senzill. Cada vegada que es planteja una teoria fora del que és convencional, s'ha de demostrar, no preguntar ni afirmar... Tu ens ho has ensenyat!

Profe: - ... (joder! merda! avui no m'havia d'haver aixecat del llit...)


Que consti que aquestes històries no m'han passat a mi, eh? Que això m'ho han explicat que li ha passat a un amic que conec... però a mi no! (jo que no!...)

Comentaris

Unknown ha dit…
Et deixo la foto de l'olivera que vaig penjar dissabte al meu blog. Després de veure com té ulls, nas i boca potser creuran que un arbre pot tenir sentiments. I el profe també...:) No crec que la intel·ligència s'hagi de mesurar d'una sola manera. Els animals són irracionals? Alguns ho són menys que algunes persones...:)
Idoia Laurenz ha dit…
Doncs justament jo he fet una entrada, la darrra, amb un cactus i ho titulo la flor de l'amor...el sentiment més gran, ni més ni menys.
Petons
Carme Rosanas ha dit…
Em sembla que ets un molt bon profe de filosofia!

Els raonaments i els processos de reflexió són molt importants.

Genials, tots profe i alumnes!
Sergi ha dit…
Va, acaba de netejar la bava que t'ha caigut per tot el teclat mentre escrivies el post. T'has canviat la samarreta ja o portaves pitet? Has acabat ja, puc comentar? Molt bé.

Apa que no estàs content de veure com aprenen de tu. I ben fet que fas, els tens ben ensenyats. La primera alumna t'ha sortit cartesiana, un pèl amenaçadora, això sí. Descartes no em cau bé, però no se li pot treure el mèrit d'ensenyar-nos a dubtar. Ara que, per arribar a les conclusions que arriba ell... bé, deixem-ho.

Referent a la primera qüestió, he de dir que estic d'acord amb l'alumna i no amb tu. No crec que el fet de raonar sigui el que ens diferencia dels animals, almenys de tots els animals. Ells tenen instints i nosaltres no, però els superiors raonen, vaja si raonen. Aprenen, treuen conclusions dels errors i sempre utilitzen la millor tàctica. És clar, no tenen massa objectius, menjar, moixaines en cas dels domèstics, dormir. Poca cosa més, però si els cal rumiar com fer-ho de la mateixa manera ho fan. Raonament simple, però eficient.

Fa temps que penso en aquesta qüestió i de vegades he trobat coses que ens fan més diferents als animals, encara que al final descobreixes que no estem tan lluny, perquè els nostres parents més propers s'assemblen molt a nosaltres. Una de les coses que crec que és patrimoni nostre és el preocupar-nos per coses absurdes i no necessàries. No seria el nostre fet diferencial o diferenciador, en això encara hi treballo, però no em diràs que els animals no van més de cara a barraca!
fanal blau ha dit…
Els alumnes que tenen un bon mestre, sempre es qüestionen el que aprenen, i això vol dir que el mestre sap transmetre.
Una abraçada, joanfer!
txell llorach ha dit…
Realment els alumnes ens poden sorprendre i de veritat, especialment quan els dóna per aplicar aquelles magnífiques teories que ha après dels professors...

Gràcies per aquest distret diàleg després d'un llarg dia!

Petons!
Jo de gran vull ser com tu!! tan bona mestra com tu :)
M'agrada llegir-te i imaginar-te allí davant de tots.
Al llegir el comentari d'en XeXu m'ha fet gràcia, m'he enrecordat que quan vaig estudiar Descartes per primer cop vaig pensar algo paregut...després de tot el rotllo, en serio em claves per mig a déu i ja? em va paréixer un cagat, amb tots els respectes.


B7s, Joanfer, l'home feliç :P
Unknown ha dit…
joan,

el que sí que és irracional és pensar que som els únics racionals:

http://www.koko.org

au, digues-li al teu amic que vigili el que diu a classe...!

afectuosament,

albert
lolita lagarto ha dit…
el teu amic... és un gran professor, felicita'l de part meva je je

són qüestions difícils aquestes, potser el que ens diferencia més dels animals no racionals és el fet que transmetem els coneixements "cultura" de generació en generació, en teoria no comencem del tot de nou..
Elfreelang ha dit…
Trobo que són uns alumnes i un professor genials! tan debò n'hi haguessin més!
Anònim ha dit…
Doncs entre els teus alumnes hi ha més capacitat crítica que en qualsevol aula de qualsevol universitat. Almenys, a les classes on vaig anar. Allà era un tot "Sí, senyor" al que deia el professor i ja està. Aquest profesor hauria d'estar content de tenir un alumnat així!
Anònim ha dit…
Molt bo, alumnes amb inquietuts, com ha de ser!
joanfer ha dit…
Vida. Porto uns dies desconectat dels blogs i no he tingut l'oportunitat de poder veure el teu post. Coincideixo amb tu en que la intel·ligència no s'ha de mesurar d'una única manera, i també en el fet que, sigui com sigui, fins i tot l'animal o planta més "insignificant" pot arribar a tenir més sentiments que segons qui... Petons! ;)

Idoia. És ben curiós com una flor, sigui quina sigui, pot simbolitzar una cosa tan bonica com pot ser l'amor... Em sembla que pel teu blog també haig de passar... Se m'acumula la feina! jajaja... Petons! ;)

Carme. Si sóc bon profe o no, la veritat és que no ho sé. Únicament sé que m'agrada la meva feina. I el fer raonar i reflexionar a aquests petits monstres és un autèntic plaer, a més tenint en compte que ells seran el nostre futur. Gràcies, maca! ;)

Xexu. jajaja... Què bo que ets! Com sabies lo de les babes?? No ho entenc! Doncs sí. Portava pitet... ;P
M'ha agradat molt la teva reflexió. La veritat és que jo tampoc em puc posicionar gaire, almenys de formar taxativa, en defensar que nosaltres som els racionals i ells no. No obstant, és el que fins ara està defensant la ciència al respecte. Cal aclarir, però, que la meva afirmació no va deixar de ser una mena de provocació que vaig fer de forma conscients cap a ells. I ja esperava que saltessin (i vaja si van saltar). És un tema complicat, és veritat. I se n'hauria de parlar molt més al respecte. Jo el que penso és que la capacitat de poder desenvolupar el raonament ho poden tenir tots els animals, incloent nosaltres mateixos, i que no aprofitem ni la meitat de la capacitat que podríem arribar a tenir. Suposo que déu ser una qüestió d'evolució. I paro, perquè al final em sortirà un altre post en aquest comentari... jajajaj
Una abraçada company.

Fanal. Almenys això és el que intento, encara que no sempre pugui sortir tan content com vaig sortir d'aquesta sessió... Una altra abraçada per tu! ;)

Txell. La pena de fer-nos adults és que molts perden aquesta capacitat infantil de poder sorprendre'ns i poder qüestionar el món que ens envolta. És allò que no hauríem de deixar mai. Gràcies a tu per passar... Petons! ;)
joanfer ha dit…
Xiqueta. Ostres, això de ser com jo quan siguis gran... jo m'ho pensaria, eh? jajajaj. Estic segur que seràs molt millor que jo, no tinc cap dubte. I sí, tan en Xexu com tu teniu tota la raó sobre Descartes. La seva filosofia del dubte, a priori, i ben explicada, pot tenir el seu què, però jo també crec que ell mateix cau en les seves pròpies contradiccions i necessita a Déu per poder esquivar-les. És a dir... que es va cagar! jajajaj
Besets, guapíssima! ;)

Albert. He estat parlant amb el meu amic, i per la teva tranquilitat ell està molt satisfet amb el que intenta ensenyar als seus alumnes... Que és ni més ni menys que aprenguin a pensar. Molt interessant la pàgina que m'has posat (llàstima de l'anglès... un no és perfecte), però com que imagino per on va, estigues tranquil perquè entendre la racionalitat fora de l'àmbit humà crec que pot arribar a ser possible. I estic segur que el meu amic pensa el mateix que jo...
Afectuosament, també!

Lolita. Ja està felicitat i diu que gràcies! jajajaj
Doncs sí, és un tema molt complicat que pot portar-nos a molts altres temes. Però efectivament l'element cultural és esencial per poder entendre aquesta "diferència".

Elfreelang. Ostres! M'ha costat reconéixer-te eh? Veig que estic una mica massa desconectat aquests últims dies... ;P
Que els meus alumnes són bons... no et càpiga dubte! Que ho sigui un professor, moltes vegades no depèn d'ell sol sinó de la motivació que troba moltes vegades en els seus companys de professió... ;)
Una abraçada!

Albert. Ara m'has fet enrecordar també les meves classes a la facultat. Recordo que a cada classe, des del minut 1 fins al minut 60, semblava una cursa per vore qui agafava més apunts sobre el que "vomitava" el professor. I sense qüestionar absolutament res! És el que té convertir-se en adult, sembla. Tant de bo aquest tipus d'alumnat no perdin la capacitat de qüestionar les coses.

Malsònia. I tant de bo haguessin més! El futur tindria molt més color, estic segur... ;)
Garbí24 ha dit…
Ja és molt que tinguis uns alumnes amb ganes de discutir la jugada, la majoria passarien de tot esperant l'hora de plegar.
Potser és el profe que els dona el que necessiten.
Més o menys fem el mateix tema, veig.
Jo avui els parlava de com la nostra capacitat de decidir ens fa lliures, i com un lleó no pot decidir fer-se vegetarià, o viure a una altra banda, i per tant no és lliure.
Resposta d'un alumne: potser si que podria fer-se vegetarià... si li fessin pena les gaseles, qui sap?
Senyor... jo al final li he dit que Walt Disney li havia fet molt mal.
Maijo Ginovart ha dit…
Les experiències dels altres també ens serveixen. Estàs donant les eines per a viure en llibertat. Felicitats!
joanfer ha dit…
Garbi. També n'hi han d'aquests, no et pensis. Afortunadament aquest dinamisme, aquest posar en dubte constant, no és només un mèrit del profe. Si no tinguessin inquietuds i ganes d'expressar-les, la motivació mai seria suficient.

Maria. jajaja... Ostres què bo! La veritat és que n'hi ha moments que voldríem dessaparéixer amb segons quins raonaments que ens fan. Sigui com sigui, aquestes reflexions que fan ens nostres nanos i nanes són necessàries també. I sí, ara comencem a veure que en Disney va ser de les pitjors influències... ;P

Maijo. Simplement treballo en el que crec que és el més just i donant le eïnes perquè puguin pensar per sí mateixos. Així em van educar a mi i així ho vull transmentre jo. Gràcies! ;)

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat