Un pensament feliç
Avui us explicaré un secret.
Aquest marrec de la foto, tot just el dia que va néixer, ja se li començava a veure que gaire inconformista no era... El primer que va fer va ser negar-se, de bon principi, a sortir. I aquesta va ser la seva primera decisió presa de forma unilateral. Ell estava molt còmode a la panxa de la seva mare... I clar, haver de sortir i que, a sobre, li donessis una bona batucada al cul, doncs com que no... Es va resistir i molt; però finalment un tio amb bata blanca va ficar la mà i el va aconseguir treure. No va ser fàcil, però, perquè sempre explica que la mossegada que li va fotre, és per no oblidar-la mai... Jo el que crec, sincerament, és que més que mossegada, el que realment va fer va ser babejar-lo com podia. Però el cas és va venir al món en un dia com avui: un 2 de juliol.
Era un dilluns ben assolellat. Els pares i la seva germaneta, la Francina, com no podia ser d'una altre manera, festejaven com mai la seva arribada. La decisió del nom ja estava presa de feia temps. Es diria "Juan", com el seu avi per part de mare. Però a les poques hores, a alguna il·luminada se li va ocórrer entrar i dir: "Què guapo es el Juanito". I en un tres i no res, va deixar d'anomenar-se "Juan" per anomenar-se "Juanito" (hay que joderse!!). Però els problemes no acabaren aquí... El seu avi, com a bon murcià que era, no s'acostumava a dir "Juanito" i no li sortia un altre nom que no fos "Juanico". I a ell li feia una ràbia!! El renyava contínuament i li deia que no, que "Juanico" no, que "Juanito". Però el seu avi, que era especialista en fer-lo enrabiar, un dia li va dir que vale, que li diria acabant en "ito".... i li va dir "Paquito" (com el seu pare)...
Però la història segueix. La seva mare, que tenia molt clar que es deia "Juanito", de tant en tant li deia Antonio (com el seu germà), i una tieta germana d'ella, "Pepe" (un altre germà). I a l'escola, només pel fet de tenir fama de ser un "cap quadrat" (ja veus tu!), li deien "Tele". I així va créixer, amb uns ulls ben vius i un somriure entremaliat, però amb una crisi d'identitat pel fet de tenir més noms que el Froilan de todos los Santos, i de la que em sembla que encara no s'ha recuperat...
Fins que li va sorgir un sentit comú (que encara no l'he sapigut trobar) i, sobretot, el "ramalazo" catalanista. Va prendre la firme dicisió d'anomenar-se com ell realment volia: "Joan". . I així va ser, va anar al jutjat i se'l va traduïr. Ara si algú el crida com a Juan o Juanito o qualsevol dels altres dissimula i canta... ;P
Ara, però, li agrada fer una excepció. Només deixa que li anomenin d'una forma diferent a tots aquells i totes aquelles que pertanyen a un lloc molt especial per a ell. I és quan es deixa anomenar, simplement, "joanfer"...
En Joan o en joanfer, com més us agradi, fa anys que es nega seguir complint anys. I el cas és que, en el fons, segueix tenint el seu propi pensament feliç, que no és un altre que el mantenir-se sempre en una "eterna joventut" i seguir fent camí per fer-se un lloc en un món tan complicat i trobar, així, el sentit de la seva existència i la veritable felicitat...
Comentaris
Em sembla un dia ben bonic perquè arribés un bon professor de filosofia i una persona ben interessant.
Per molts i molts anys i una estiradeta d'orelles, i un pastisset amb espelmes!
Bon i calent cap de setmana
no ara en sèrio per molts Joanfers!
Bon cap de setmana de celebracions!
T'anomenin com t'anomenin sempre seràs el mateix i seguiràs cumplint anys així que... FELICITATS!
Bones vacances :)
Continua volant tan alt i tan bé i potser algun dia ens trobem, girant en la segona estrella a la dreta i tot recte fins a trenc d'alba :P
b7s!
gaudeix moltíssim del teu dia!!!!
a casa ara ja només em pot dir riteta mon cosí. em va costar déu i ajuda que no em diguéssin així! (i m'encanta que només sigui ell qui em diu així)
Firmat per una altra cranc, però jo ja els he fet ;-)
Bona nit Joanfer.
Petons i abraçades per tothom!
M'encanta la foto que has posat ets ben bé tu però en mini.
Una abraçadeta, i tranquil, que els anys (per ara) se t'estan posant molt bé.
Molts d'anys i una abraçada!
Ara estic una mica més crescudet, però també més gamberro... ;P
Un petonet!
Caterina. Tens tota la raó l'important és seguir fent anys, si no malament... ;P
Moltes gràcies i una abraçada! ;)
quin merder!
més que pensament feliç, en diria la llibertat d'escollir, qui ets!
...i li poses nom per identificar-te...
salut i bon aniversari i a gaudir del moment, del què fem i amb qui ho compartim, això si que son moments feliços...
Como dijo Lincoln: Al final, lo que importa no son los años de vida, sino la vida de los años.
Feliz domingo, y buen inicio de semana.
Molts Petons!! :)
Moltes gràcies, company! ;)
Nikkita. Ostras, no sabía que cantaras tan bien... ;P Haré caso a Lincoln i haré todo lo posible por llenar de vida cada uno de mis años... ;)
Feliz semana para ti también.
Molts petons! ;)
Gràcies per la teva visita!
Per molts anys!
Petons