Aprendre


Després d'un temps, un aprèn la subtil diferència
entre sostenir una mà i encadenar un ànima.
I un aprèn que l'amor no significa ficar-se al llit 
i una companyia no significa seguretat.
I un comença a aprendre... 

Que els petons no són contractes i els regals no són promeses, 
i un comença a acceptar les seves derrotes amb el cap alt i els ulls oberts.
I un aprèn a construir tots els seus camins en l'avui, 
perquè el terreny de matí és massa insegur per a plans... 
i els futurs tenen una forma de caure en la meitat. 

I després d'un temps un aprèn que si és massa, fins a la calor del sol crema. 
Així que un planta el seu propi jardí i decora la seva pròpia ànima, 
en lloc d'esperar que algú li porti flors. 
I un aprèn que realment pot aguantar, que un realment és fort, que un realment val, 
i un aprèn i aprèn... i amb cada dia un aprèn. 

Amb el temps aprens que estar amb algú perquè t'oferix un bon futur,
significa que tard o d'hora voldràs tornar al teu passat. 
Amb el temps comprens que només qui és capaç d'estimar-te amb els teus defectes, 
sense pretendre canviar-te, pot brindar-te tota la felicitat que desitges. 

Amb el temps t'adones que si estàs al costat d'aquesta persona 
només per acompanyar la teva solitud, 
irremediablement acabaràs no desitjant tornar-la a veure. 
Amb el temps entens que els veritables amics són contats, 
i que el que no lluita per ells tard o d'hora es veurà envoltat només d'amistats falses. 

Amb el temps aprens que les paraules fetes en un moment d'ira
poden seguir llastimant a qui vas ferir durant tota la vida. 
Amb el temps aprens que disculpar qualsevol ho fa, 
però perdonar és només d'ànimes grans. 

Amb el temps comprens que si has ferit a un amic durament, 
molt probablement l'amistat mai tornarà a ser igual. 
Amb el temps t'adónes que encara que siguis feliç amb els teus amics, 
algun dia ploraràs per aquells que vas deixar anar. 
Amb el temps t'adónes que cada experiència viscuda amb cada persona és irrepetible. 

Amb el temps t'adónes que el que humilia o menysprea a un ésser humà, 
tard o d'hora sofrirà les mateixes humiliacions o menyspreus multiplicats al quadrat. 
Amb el temps aprens a construir tots els teus camins en l'avui, 
perquè el terreny del matí és massa incert per a fer plans. 

Amb el temps comprens que apressar les coses o forçar-les que passin 
ocasionarà que al final no siguin com esperaves. 
Amb el temps t'adones que en realitat el millor no era el futur, 
sinó el moment que estaves vivint just en aquest instant. 

Amb el temps veuràs que encara que siguis feliç 
amb els que estan al teu costat, 
enyoraràs terriblement als que ahir estaven amb tu 
i ara s'han marxat. 

Amb el temps aprendràs que intentar perdonar o demanar perdó, 
dir que estimes, dir que estranyes, dir que necessites, dir que vols ser amic, 
davant una tomba, ja no té cap sentit.

Però desafortunadament, solament amb el temps... 

Jorge Luis Borges

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
Desgracadament, només amb el temps aprenem aquesta mena de coses... la sort és que podem aprendre tota la vida i sempre en sabrem una mica més.
Ull de cuc ha dit…
Jo vull aprendre cada dia una mica més... si el temps m'ho permet :)

M'ha encantat el text, és preciós*
Mentres seguim respirant, tenim una nova oportunitat...caure, aprendre, aixecar-se, caminar, avançar i potser tornar a cagar-la...però és així, mentres respirem, seguim guanyant, perquè tenim el temps, tenim el present i tenim l'opció de millorar...i sí, es de veres que només amb la perspectiva del temps entenem algunes coses...però potser és positiu...hi ha gent, que no se n'adona mai i eixa gent, és realment la que perd la partida.

Muà!
Elfreelang ha dit…
Sempre m'ha agradat aquest poema .....el temps....el temps ens ajuda a aprendre i desaprendre
Pere ha dit…
Si però ... ja saps el que diu la cançó: "Amb el temps, va, tot se'n va".

Bona nit Joanfer.
Nikkita ha dit…
Es cierto Joanfer que es una pena que lo aprendamos con el tiempo, pero también es verdad, que más vale tarde que nunca, si conseguimos aprenderlo a tiempo de remediarlo en algún momento.
Molts petons :)
Anònim ha dit…
Quin geni el Borges. Quanta raó, i quanta experiència en les seues paraules. Concretament, m'ha agradat aquesta part:

"Amb el temps t'adones que si estàs al costat d'aquesta persona només per acompanyar la teva solitud,
irremediablement acabaràs no desitjant tornar-la a veure".

Sempre m'ha fet especialment llàstima la gent que comparteix sa vida amb algú només per evitar la soledat. Em sembla realment trist. Què millor cosa que l'amor!

Salutacions,
Eff.
Vida ha dit…
Pensava que el text era teu i anava a dir-te que ja havies aprés moltíssim doncs. Veig que és de Borges però segur que si l'has triat és perquè et sents identificat.
A vegades, però, hi ha ànimes inflexibles que, tot i al temps, no arriben a aprendre res. A mi em queda un llar camí.
Un gran escrit!
montse ha dit…
Com diu la cançó d'en Llach.
"Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret"

Salut!
Garbí24 ha dit…
El que més greu sap es que quant ho tens tot aprés moltes vegades no pots posar-ho en pràctica.
Cris ha dit…
El text s'atribueix dubtosament a Borges.
Ho sigui o no diu veritats com a temples!
Els humans només aprenem a base de patacades...i a vegades ni així!

Gràcies per recordar-me el text, és boníissim!

Petons! :-)
Anònim ha dit…
No sé on vaig sentir que algú va dir que el temps ens fa més savis. L'experiència ens permet veure les coses des d'un punt de vista molt més ric que abans. I la vida ja ho té això: és un constant aprenentatge.
Rita ha dit…
Sigui de qui sigui el text diu grans veritats. El temps és l'escola de la vida!

Felicitats per la tria, joanfer!
Unknown ha dit…
Desgraciadamente, nos pasamos tanto tiempo mirando nuestro propio ombligo que somos incapaces de darnos cuenta del valor de las personas que tenemos al lado, de saborear los instantes fugaces, de apreciar los pequeños placeres que la vida nos ofrece y que pasan delante de nuestros ojos impasibles....

Y, mientras seguimos sumidos en la contemplación de nuestro ombligo, pasan, sin vuelta atrás, los instantes, las personas, la vida...

Desgraciadamente, dejamos la vida pasar...
rits ha dit…
mentre el llegia sentia que el coneixia aquest poema, fins que he recordat que el tinc en castellà.

de tant en tant apareix per recordar-me unes quantes cosetes!
joanfer ha dit…
Carme. Jo diria que afortunadament tenim el temps per poder aprendre tot això... i encara mes. L'important és no deixar de aprendre mai... ;)

Ull de cuc. Estic segur que si tu vols, pel temps no t'hauràs de preocupar... MOltes gràcies! ;)

Xiqueta. No podem deixar l'oportunitat de ser d'aquesta gent que no es deixa perdre la partida. Hem de seguir respirant vida, instants, i lluitar pel present i així forjar-nos un futur més que esperançador. I el temps... fem que en tinguem de sobres! ;)
Besets... ;)

Elvira. I el desaprendre no deixa de ser una forma més per aprendre, no creus? ;)

Pere. Però hi ha coses que el temps no podrà esborrar mai si no volem: els records, les persones, les experiències, el aprendre cada dia. No fem que aquestes coses caiguin en l'oblit i compartim-les...
Una abraçada, Pere. ;)

Nikkita. Nunca es tarde si la dicha es buena. Seguramente no todo lo que dice el texto lo habremos aprendido, pero no podemos dejar que el tiempo pasa para hacerlo...
Molts petons! ;)

Effy. Doncs sí, al llarg de la vida et vas trobant molta gent que viu amb algú per no estar sola; i és una pena, perquè de vida només en tenim una, i si no l'aprofitem i la vivim amb aquells que realment omplen aquesta solitud, aquesta sensació no deixapareixerà mai...
Salutacions... ;)

Vida. Ostes, tant de bo sapigues escriure així de bé. I sí, em sento una mica identificat, però sé que hi ha moltes coses que em queden per aprendre de tot el que diu. A tu, a mi i a tots també ens queda un llarg camí per poder fer-ho... ;)
Gràcies!

Montse. Un gran savi també en Llach. Hem de despendre'ns dia a dia cada vegada més de l'ignorància...
Salut! ;)

Garbi. L'important és que ho aprenguis... ara només quedarà aprendre posar-ho en pràctica. I potser aquesta és la part més difícil...

Cris. Doncs mira, desconeixia aquest apunt. Jo sempre havia sentit que pertanyia a ell... :(
I si només aprendrem a patacades... potser es que no sabem fer-ho d'una altra manera.
Celebro que t'agradi... Petons! ;)

Albert. No tinc cap dubte d'això que dius. No sé si fer-nos cada dia més savis ens farà més feliços, però no podem deixar d'intentar assolir aquesta saviesa... ;)

Rita. No importa de qui sigui, realment. El que importa és el que transmet... que no és més que vida! ;)
Gràcies, Rita... ;)

Elena. Hemos de intentar romper con todo eso que no hace más que mirarnos a nosotros mismos. Porque se lo debemos a los que nos rodean, a los momentos que vivimos... a nosotros mismos e, incluso, se lo debemos a la propia vida para que no se nos vaya escapando como arena entre los dedos.
Petonets! ;)

Rits. Sí, l'original és en castellà, i jo mateix he fet una traducció. És bo que ens vagi recordant aquestes coses... mai no cal perdre-les de vista... ;)
Cris ha dit…
Joanfer, encara no ens 'coneixiem' virtualment que jo també el vaig posar al meu blog, aleshores ja vaig anotar al final que l'autoria era dubtosa.

http://sortejantlesones.blogspot.com/2008/12/aprendre.html

Però si ho busques a google, els 'estudiosos' de Borges apunten amb tota seguretat que no és d'ell. De fet crec haver trobat el nom de qui era, però no el recordo, perquè m'era desconegut.

Una altra abraçada!!! :-)
Laura T. Marcel ha dit…
Sigui de qui sigui, molt interessant. Ben segur que tots hem fet ja algun aprenentatge amb el temps, però que ens en queda encara de temps per anar aprenent coses...
Carme Rosanas ha dit…
Joan, moltíssimes felicitats i també bona revetlla i bona entrada d'estiu!

Una abraçada
Cris (V/N) ha dit…
Sigui o no sigui del borges, el text és maquíssim, tant que m'el autoregalo (amb permís) per fer-ne una lectura al setembre, amb el meu grup de teatre!! Bona Revetlla i un petó gran!
Ada ha dit…
Un text preciós! Per cert... Que tingues una bona nit de Sant Joan! I a més a més, serà el teu sant, no?? Demana un desig!!
Besets
joanfer ha dit…
Cris. Ostres, quina casualitat! Doncs tindré molt en compte aquest apunt a veure si aconsegueixo esbrinar jo el veritable autor... ;P
Petons! ;)

Laura. De tot el que ens passa, de tot el que llegim, de tothom que coneixem podem aprendre molt... I el temps, com ja he dit en un altre comentari, mai no serà un problema... Gràcies! ;)

Carme. Moltes gràcies! Gaudirem d'ella. Fes-ho tu també! ;)

Cris. Tot per tu, Cris. Crec que t'has fet un gran autoregal. Espero que l'aprofiteu com es mereix. Bona revetlla per tu també! Petons... ;)
joanfer ha dit…
Ada. Bona nit de revetlla per a tu també. Sempre s'ha dit que les nits de Sant Joan són màguiques... No sé si se'm concedirà, però el meu desig és... Convertir-me en Peter Pan!
Petons! ;)
Hola Joanfer!!!

que ben triat!!! m'ha encantat. Sembla que un ha de ser molt vell per a tenir aquesta gran saviesa. Però jo crec cada vegada més que molta gent jove ja té aquesta saviesa, els fem viure molt ràpid... fins i tot els nens.... saben apreciar l'amistad i l'estimació d'algú al mateix moment normalment, ho fan saber i en corresponen.... almenys és el que jo observo...
Una abraçada.
Mar
jo artin au ha dit…
Sortosament tenim la possibilitat de fer que el temps no passi endebades.
Una abraçada
joanfer ha dit…
Mar. Tens molta raó. Diuen que els més savis, els que sempre diuen la veritat, són els borratxos... i els nens. Dels primers no tant, però d'aquest últims hauríem d'aprendre molt... Ells saben fer tot això que dius... i molt més.
Petons!

Joan És veritat, només depén de nosaltres mateixos...
Una abraçada! I per cert, felicitats! ;)
caterina ha dit…
A vegades hi ha lliçons que les aprenem o les assimilem massa tard. La vida, per desgràcia, no sempre dóna segones oportunitats per a poder rectificar...
Irianesh ha dit…
Molt bo aquest scrit...Ja l'havia llegit en castellà... M'encanten aquest tipus de reflexions.
Esper que tot vagi bé Joan!!Felicitats atrassades pel teu Sant!! ;) un abraç
Idoia Laurenz ha dit…
Gran reflexió i la cançó també m'agrada. Jo de vegadas he de tonar a apredre el mateix dues vegades. Som així i ens equivoquem...que la vida és per aixó. Per aprendre.
Petons
joanfer ha dit…
Caterina. Tens molta raó. La vida sovint és massa injusta. És per això que hem d'estar sempre ben desperts i aprendre de cada cosa, de cada persona per no cometre els mateixos errors...

Irianesh. M'alegro que t'agradi. Aquestes reflexions val la pena tenir-les sempre ben presents... ;)
Jo també desitjo que et vagi tot molt bé, maca. Moltes gràcies per les felcitacions! Petons! ;)

Eau. Doncs si ho hem d'aprendre per segona, per tercera o per quarta vegada, fem-ho. L'important és el voler aprendre sempre, encara que ens equivoquem...
Petons! ;)
Però torna ja, Peter Pan, torna...
mar ha dit…
amb el temps acumulem vivències i experiències que ens fan més savis i ens ajuden a situar les coses i persones en el seu lloc...
aprendre cada dia... aquest és el veritable camí cap al creixement personal...
aquestes paraules expressen moltes coses que encara em queden per aprendre!
ja veig que continuo tenint feina... i això vol dir que tenim vida per viure!
felicitats joan (pel teu sant i per recordar-me aquestes paraules que siguin o no de borges sempre em fan aturar-me i reflexionar)
joanfer ha dit…
Torno de seguida, xiqueta... Ara només volo per cerca la meva inspiració, que de tant volar s'ha perdut tota soleta...
Ets un solete, moltes gràcies!
Un beset!

Mar. No podria fegir ni un punt, ni una coma a tot el que has dit. Afotunadament tenim molta vida per endavant per seguir aprenent, inclús de les coses que no considerem tan bones...
Moltes gràcies per les felicitacions i gràcies a tu pel comentari... ;)
Petons.
romanidemata ha dit…
molta saviesa i molt de dol, però també molt d'amor i tendresa.

felicitats Joan encara que sigui amb retard...

(ah el sonet que posa en Borges, d'en W S , veus per on! el tinc ficat a la capçalera del bloc)

salut i bon estiu
rosa ha dit…
M'encanta el teu bloc i m'he fet una seguidora incondicional. Moltes gràcies per fer-lo.
Rosa Mari
joanfer ha dit…
Joan. La vida, per sort, està plena de saviesa, amor i tendresa... però també de dol... Sense això, potser la vida no seria vida... ;)

Felicitas igualment per tu, company!

Ostres, si ara em dius que aquest tros és de Shakespeare, l'autoria queda més en qüestió encara... bé, què més dóna. El que importa és el missatge... ;)

Salut i bon estiu... ;)

Rosa. Moltíssimes gràcies i benvinguda. Tot un plaer per mi que t'agradi... ;)
Salut!
mim & m ha dit…
bufff... que potens... altre vegandes un ho veu però no ho assimila, no ho aprén.
Un pto!
onatge ha dit…
Joan, un poema d'aquells de capçalera de llit, de tauleta de..., per tenir sempre a la porta de la nevera, per anar explicant a la quiitxalla de mica en mica, per fer-ne octavetes i que en plogui una bona pluja... Aquest poema fa falta a tanta gent, i tanta que ja no hi és a temps...

Salut i fresca.
onatge
joanfer ha dit…
"-"?... El més important, penso, és que encara que no ho assimilis, encara que no ho aprenguis en un primer moment, tinguis la iniciativa i l'actitud de no negar-te a fer-ho i intentar-ho una i una altra vegada...
Petons!

Onatge. Estic amb tu onatge... Tan se val on el tinguem. L'important és que, com a molts d'altres poemes, en podem aprendre sempre d'ell. I potser seré una mica utòpic, però sóc dels que pensa que sempre s'és a temps per aprendre...

Salut... ;)

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat