Diari d'una experiència (III)

Diari d'una experiència (I)
Diari d'una experiència (II)

... I per fi arribà el cap de setmana. 

Els caps de setmana són, per a tots els éssers mundans, aquells dos dies idonis per poder descansar i desconnectar del dur treball de tota la setmana. Doncs bé, sembla ser que aquell cap de setmana jo no era ésser mundà. A les set del matí em truca el meu "tío del pueblo" que ve a passar el cap de setmana i a visitar Catalunya. Vamos, ni que Catalunya es pogués veure en un cap de setmana!!! Partien cap a les vuit i estarien cap al migdia a casa. 

M'havia d'aixecar ràpid perquè tenia un munt de coses a fer i, a més, el dilluns marxava de colònies amb l'escola. En fi - vaig pensar - cinc minutets i m'aixeco.............. Les dotze!! Em van donar les dotze del migdia!! Em vaig aixecar tan ràpid que ja vaig començar a fer-me la pitxa un lio. No sabia què havia de fer, on havia d'anar... Hagués desitjat agafar un avió i fer l'envolée per perdre'm a la meva illa roja. Vaig recordar ràpidament que venia el tio del pueblo i havia d'endreçar una mica la casa. Però és que no em donava temps!! - Total - vaig pensar - casa seva al mig del camp i ple d'animals molt neta, molt neta, tampoc la te -. I vaig anar a pel que era més urgent: havia de comprar quatre coses per anar preparat a les colònies que la fèiem allà a la muntanya, on Crist va perdre l'espardenya.

Així va ser. Em vaig dirigir a "Coronel Tipicoca" (si volen publicitat que se'n vagin a un altre lloc...) i vaig comprar quatre coses de res... Quatre coses de res? Gairebé dos mil euros em van clavar!! Si quan la noia em va donar el tiquet pensava que m'estava donat el seu número de telèfon! Punyetera crisi dels nassos... En fi, tot era per una bona causa: a partir de dilluns havies d'estar a l'alçada de les circumstàncies.

Quan vaig arribar a casa vaig tenir el temps just per deixar la compra i prepar-li el llit petit al tio. Mentre ho feia reia perquè en aquest llit, que era de quan jo era un nen, gairebé no hi cabia ni jo i es dormia fatal, i me l'imaginava amb aquella panxa seva, que semblava la panxa del bou que té al poble, intentant donar-se la volta sobre ell mateix sense tenir cap espai per fer-la.... jijiji. 

I entre rialla i rialla truquen a la porta. Per fi havia arribat el tio. Obro la porta i la mandíbula se'm va caure al terra de cop. Aquesta vegada no venia sol. Li acompanyava un llum de dona que li passava mig metre per damunt i mig segle d'anys! Es veu que era catalana ella. Una catalana del món perquè havia viscut en molts llocs diferents del món. No m'ho podia creure: feia anys que era vidu i no se li coneixia dona. I ara... La noia era alta, esvelta, amb bon cos, però físicament la natura no havia sigut generosa amb ella (això va a gustos també...). Però el que més em fotia no era que hagués vingut acompanyat. El que més em fotia era que el que havia de dormir en aquell llit que acabava de preparar era un servidor...

Aquella tarda, després de dinar, vam fer un passeig per la ciutat perquè la coneguessin tots dos. Vam estar a la cafeteria Ginkgo prenent un xocolata amb xurros i també vam anar a la galeria d'art d'una amiga, Gino art, a veure l'exposició The lost art of keeping o secret. Al meu tio això, com deia ell, li importava un "pito", però es veu que ella era una persona amb estudis i molt culta (encara entenia menys què feia amb el meu tio...).

La resta del cap de setmana va estar bé. Bueno, bé, bé... Si no fos perquè vam anar a visitar Besalú contractant un guia turístic perquè ens ensenyés el més significatiu del poble, i no vam poder sortir del bar on vam quedar perquè va començar a ploure el que no està escrit durant tot el dia... És que el meu tio és tan "gafe"!!

Però el més significatiu que em va passar va ser la última nit. Havíem d'anar a dormir d'hora perquè ells marxarien de bon matí i jo també partia cap a les colònies. Quan ja estava al llit (mini-llit diria jo...),  just arribada la dotze vaig desitjar que el que em va passar fos un miratge a mitjanit. La xicota del meu tio va entrar a la meva habitació i sense tallar-se un pèl em diu: - Les idees són un pou de secrets... vols saber les idees que tinc ara mateix? -. Jo no sabia on ficar-me. Com ja molts us imaginàveu, doncs sí, vaig caure del llit. Jo a la meva vida només havia lligat constipats i ara em trobava que la parella del tio m'estava "tirant els trastos"!! - Ai mare -, vaig pensar. - Veuràs.... és que... jo.... és que... el meu tio... -. No sabia què dir-li. Se'm va a començar a "llenguar-me la traba" i no sabia pronunciar una frase en condicions. Al final li vaig dir el primer que se'm va ocórrer: 

- És que mira que sou complicades les dones, eh? 
- No t'ho pensis - em va dir -. Les dones no som tan complicades ("jo" que no!).

Cada vegada s'apropava més, a la vegada que jo em feia cada vegada més petit. Però jo havia de tenir una sortida digna d'aquella situació. Però com?? Quan ja no tenia res a fer i es llençà als meus braços, me la vaig quedar mirant i li digué de forma contundent:

- Ho sento molt, Gaia (que així s'anomenava), tu ets molt simpàtica però... sin química no hay biología i així ho penso (ufff, què contudent, eh?...).

Ella va dessistir. Les meves paraules havien sigut tan contudents que no va tenir més remei que, entre gemecs, sortir de l'habitació. Bé, jo diria que sortia plorant, però tal com ho feia de vegades semblava que s'estigués pixant de riure... Però el més important, és que me l'havia tret de sobre. Ara només em restava desitjar que les colònies fossin tranquiles i pogués desconectar de tota la setmana que justament acabava...

Continuarà...

Comentaris

Elfreelang ha dit…
jaja molt xulo...són genials aquests diaris d'una experiència! molt original e enginyós.... a Bcn ja no sé on trobar les botigues del coronel tipicoca
Anònim ha dit…
Quanta feina per l'arribada d'aquest familiar! I, un cop més, la foram d'enllaçar els diferents blocs és molt bona!
Carme Rosanas ha dit…
ja, ja, ja... i ja veig que encara continuarà... és divertida aquesta secció!
Irianesh ha dit…
Jajajaja Super divertida!!!! Sobre tot la contundent frase final jajajjaja Penso soltar-li allò de la química a algú només tingui oportunitat!! jajajjaaj
A més...Normal Joan!! Si és que amb lo simpàtic que ets, estàs fet un trenca-cors!! ;)
Un beset!!
Clidice ha dit…
això ja és un exercici puntuable en tota regla :) quina feinada i que ben travada! :)
Garbí24 ha dit…
Això no ho fa qualsevol....aqui hi ha nivell i molt.
Nikkita ha dit…
jajajajajaja, no dejo de reirme Joanfer...jajajaja, qué pedazo de fin de semana.... te pasaría por decir "5 minutitos mas" en la cama, y pasarte dos horas...jajajaja.
Ya estoy deseando leer las colonias.
Molts petons!! :D
Agnès Setrill. ha dit…
Està moolt bé, una mica de "salseta"..hehe!
joanfer ha dit…
Elvira. Sí, sí... genials per a vosaltres que ho esteu llegint... però per a mi... jajajaja.
Moltes gràcies, maca!

Albert. Feinada més de la que et penses! No obstant, res és el que sembla... ;P Gràcies!!

Irianesh. jajajaj... doncs ja m'explicaràs la cara que et posa!! Si pots, fes una foto! jajajaj... ;P
De trencacors res! ;P Un ja no és el que era.. jajajaj I simpàtica tu!
Petons, maca! ;)

Clídice. Puntuable serà per al rècord guiness de quantitat de fum que m'arriba a sortir del cap.. jajaja ;P
Moltes gràcies!

Garbi. Bé, tampoc n'hi ha per tant. Estic segur que qualsevol ho podria fer... Però gràcies!! ;)

Nikkita. Para enmarcar, Nikkita!! jajajaj... Esos cinco minutitos siempre son mortales!
Y sobre las colonias, no quiero ni pensar en ellas... jajajaj
Molts petons! ;)

Agnès. Síiii, aquesta no pot faltar mai... jejejej...
Moltes gràcies! ;)
joanfer ha dit…
Carmeeeeeeee. Perdó, perdó, perdó... :(
Continuarà, sí. Però ja queda ben poquet........ (afortunadament!) jajajaj...
Gràcies! ;)
hahahahahah! Genial!

Has pensat alguna vegada en escriure monòlegs dels de la paramount o del club de la comèdia? :p...tu pensa-t'ho...conforme s'està posant la cosa igual no està mal per a arrodonir el sou XD

B7s!!
Maijo Ginovart ha dit…
Joan,
Fantàstic! Per cert, quan tornis a passar per la galeria no portis tanta pressa, se't veia cansat. Pensa que tenim un cafè pendent.
Però, gràcies per pensar en mi.
Un petó.
maijo
Ada ha dit…
Jajaja... genial, encara que no sé com continues viu després de totes aquestes coses que t'han passat en un cap de setmana!!!
dos mil euros?!?! i què t'havies comprat, una illa??
jjaja... Boníssim!
joanfer ha dit…
Xiqueta. Sí tu dona idees, només em faltaria això!!hahahah... Quita, quita. Tant de bo pogués estar a l'alçada! ;P Moltes gràcies, maca!
Besets! ;)

Maijo. Em sembla que, més que cansat, el que anava era una mica atabalat! hahaha. Et prenc la paraula!! ;P
Gràcies a tu!
Petons... ;)

Ada. Jo crec que tinc un àngel de la guàrdia que em protegeix!! jajajaj... ;P
Però si només vaig comprar quatre coses, de veritat!! jajaja
Moltes gràcies, simpàtica! ;)
txell llorach ha dit…
Genial Joanfer!
Ara ho vaig seguint de tant en tant per falta de temps però m'ho passo de conya llegint el diari!
Petons
joanfer ha dit…
Me'n alegro molt que t'agradi, Txell. Ara ja queda ben poc per acabar-ho... ;D
Moltes gràcies, maca!
Petons!

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat