dimarts, 20 d’abril de 2010

Un dolç xiuxiueig

A l'acabar el dia, el sol s'esmicolava esgotant els seus últims rajos de llum. Ella no gosava moure's i el mirava fixament veient com s'allunyava a cada segon que passava. Prenent el mar com a testimoni, el sol s'apropà a ella, la mirà fixament als ulls, i amb un dolç xiuxiueig li digué:


Dóna'm la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna'm la mà
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que ha de dur al futur desitjat.

Dóna'm la mà
i així podrem
creure altre cop que
tot el que hem volgut
només espera un gest
com si fos el vent
que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.

Dóna'm el cor per compartir
projectes i esperances,
dóna'm els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.
Més ençà de la incertesa
que ens va marcir la veu
els dits pentinen de nou el mar
com un símbol viu i fidel.

Dóna'm la mà, dóna'm la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
com s'exalta el vell desig d'un món millor. 
(Lluís Llach recordant a Miquel Martí i Pol)


13 comentaris:

onatge ha dit...

Una bella cançó. Ll`stima que ara s'hagi de mirar tan a qui dius: Dóna'm la mà... Però jo encara dic dóna'm la mà i passejarem pel camí de la vida i jugarem a fer volar estels collirem fruita madura. Dóna'm la mà i serem bressol per acompanyar la carícia que ens neix i naixerà...

Salut i filosofia.
onatge

Joan Calsapeu-Layret ha dit...

somnis...
dóna'm la ma!

salut

Nikkita ha dit...

Wow, al final no fue una frase, pero quedó perfecto para la imagen!.
Es una canción?, no la conocía. Ha quedado una entrada fantástica.
Petons molt grans :)

Thera ha dit...

Preciós, que bonic. M'agrada la imatge i m'agraden les paraules. I és que amb el gest de donar la mà volem dir tantes coses...

rits ha dit...

quin xiuxiueig tan dolç.
m'agrada moltíssim la paraula xiuxiuejar, despren misteri i dolçor alhora.

Carme ha dit...

Dona'm la mà, que encara som molts el que volem un món millor.

Ada ha dit...

Una lletra preciosa Joan, m'encanta, ara mateix vaig a apuntar-la a la llibreteta de les paraules boniques que porte sempre damunt. Gràcies per relacionar-la amb la foto, que no es mereix tanta bellesa!!
besets

Elvira FR ha dit...

Un bon xiuxiueig....una lletra excel·lent ,d'un gran poeta, cantada i musicada per un cantant inoblidable ...(encara que jo diria deixa'm la teva ma no me la donis)

XeXu ha dit...

Quantes vegades ens hem servit de la música per dir moltes coses que sentim? I és que les paraules de qui més en sap sempre es poden aprofitar.

joanfer ha dit...

Onatge. Potser tens raó en el que dius, però penso que de vegades has de fer el que el cor et demana, encara que després t'equivoquis. De fet, la vida és un risc, no?
Per cert, quina enveja em dones la teva facilitat de lligar paraules de la manera com ho fas. Si t'expliqués el que m'ha costat fer les tres línies de collita pròpia...

Salut i poesia!;)

Joan. Fem que els somnis s'esdevinguin realitat! Per què no? Donem-nos la mà...

Salut!

Nikkita. Ya ves, al final las cosas salen al revés de como las prevees. Pero es que el poema venía que ni anillo al dedo. Muchísimas gracias!
Molts petons! ;)

Thera. Doncs, de fet, ni la foto és meva, ni el poema tampoc... ;P
Tans sols són meves les tres línies inicials i el gest virtual d'oferir la meva mà... Gràcies!

Rits. A mi també m'encanta aquesta paraula. L'has provat mai de prenunciar amb un xiuxiueig? Encara resulta més especial encara... ;)

Carme. Aquí la tens! Ja és hora que comencem a caminar de veritat tots junts... ;)

Ada. Jo crec que sí la mereix. Per mi és perfecta. Em complau que t'hagi agradat...

Elvira. Ho diguis com ho diguis, el que importa és la intenció. Aquest oferiment, aquesta confiança, aquest donar-se a l'altre. Gràcies!

Xexu. Sóc d'aquelles persones que no podrien viure sense la música. Va haver-hi una època que pensava que podria ser la meva eïna d'expressió. Però, malauradament, no he tingut mai aquest do.
Afortunadament, sí tinc el do de la paraula, de saber expressar, de saber comunicar cara a cara amb les persones. Ni tan sols escribint he sapigut a expressar tant. Mentre no aprengui, hauré d'aprofitar dels que, en aquest sentit, saben molt més que jo...
Gràcies, company! ;)

Albert B. i R. ha dit...

Una cançó que es nota que està feta des dels entiment i l'estima més profunda. Un encert recordar-la a aquest bloc.

La xica que va fugir a Reykjavík ha dit...

Em recorda al poema de Papasseit...

...Dona'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.


B7s! :)

joanfer ha dit...

Albert. Penso que el blog és el de menys. La cançó-poema ja és prou bella per sí mateixa precisament pel que dius, pel que està feta des del sentiment més profund.
Gràcies! ;)

Xiqueta!

...Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

També la coneixia. De fet estava dubtant quina de les dues posar. Al final no m'he pogut resistir de no posar a Martí i Pol...

Besets! ;)