divendres, 2 d’abril de 2010

Estima'm...

"Estima'm quan menys m'ho mereixi, perquè serà quan més ho necessiti." 
(Dr. Jeckyll)

33 comentaris:

onatge ha dit...

Quantes persones necessiten ser estimades. Tothom necessitem amor. Una carícia, una paraula, una mà, una espurna de diàleg. Un polsim de companyia per oblidar la solitud... Potser hem construit un món massa egoista i solitari... Tot ben etiquetat, i amb el preu penjant, com si tot es pogués comparar a preu...

Salut.
onatge

XeXu ha dit...

Una frase molt certa, però molt difícil de dur a terme. Sabem estimar quan les coses van bé, però quan no van tan bé...

fada ha dit...

I a vegades, tot i necessitar-ho, no volem que algú ens estimi perquè no podem correspondre i fa molt de mal sobretot si l'hem estimat abans. Tot és molt complicat. Saps? aquesta frase m'ha fet pensar que sóc molt egoista perquè segurament aquest algú hi serà quan jo més ho necessiti... Perdona pel rotllo.

Elvira FR ha dit...

Es nota la primavera amb tant d'amor...justa la fusta precisament és quan necessitem més ser estimats/des quan potser no ens fem mereixedors de ser-ho...el món és força complicat...estimar quan tot va bé no té gaire mèrit és quan no van bé les coses...quan més amor cal!

joanfer ha dit...

Onatge. Recentment, en el blog d'una amiga, vaig escoltar un discurs d'Isabel Allende, a propòsit del "Dia de la dona treballadora", que deia, més o menys, que l'autèntic motor que fa bellugar el món és la passió, l'amor.
I crec que Allende encertava de ple. El problema és que quan donem aquest amor, no ho fem sempre de forma interessada. I aquest és el nostre gran problema. La societat creix cada vegada en la competitivitat, en l'individualisme i aixi estem deixant el nostre món. El dia que aconseguim trencar amb tot això i veure i fer les coses amb veritable amor estic segur que humanitzarem molt més la nostra vida i la dels altres...
Gràcies per la teva visita! ;)

Xexu. Aquí és on està la gràcia, company. Tothom té dret a equivocar-se, a ficar la pota. Però moltes vegades no acceptem aquesta realitat i no busquem posar-nos en la situació de l'altre. Quan s'estima de veritat s'ha d'assumir amb totes les conseqüències. Inclús quan no ens acaba d'agradar el que ens hem trobat de la persona estimada...

Fada. De rotllo res! Necessitaves expressar un sentiment i benvingut sigui. També estem per això, no creus?
L'amor no és gens fàcis. I les persones ho som menys. No siguis tan dura amb tu mateixa. Malauradament no venim amb un llibre d'instruccions per poder tocar aquest botó o l'altre per arreglar-nos a nosaltres mateixos o als altres. Tot s'arreglarà, ja veuràs.
Molts ànims! ;)

Elvira. Quan les coses no van tan bé el millor remei és el perdó. Però ens costa tant demanar perdó i perdonar...
Comentava abans que de vegades, quan ens donem als altres, busquem certa reciprocitat. I és aquí quan comencem a equivocar-nos. Jo estic convençut que quan s'actua amb els altres, amb tot el que fas amb amor, això sempre se't torna d'una forma o una altra... ;)

garbi24 ha dit...

Una gran veritat que no es compleix gaire sovint

Goculta ha dit...

Que difícil deixar-se estimar a vegades....

Albert ha dit...

Enhorabona Joan per la frase del "doctor Jeckyll" i enhorabona també a tots els comentaristes per les reflexions que aporten. Gràcies a tots.

Mireia ha dit...

Totalment d'acord amb Xexu!!

joanfer ha dit...

Garbi. Que es compleixi o no, sempre depén de nosaltres. Només cal estar atents a la gent que ens envolta; segur que algú necessita d'algun petit gest per part nostre... ;)

Goculta. Això se'n diu por. Com podem tenir por d'alguna cosa tan meravellosa com és el rebre amor?

Albert. Moltes gràcies. Tothom aporta el seu granet de sorra i això, sense dubtes, és una forma de enriquir-nos mútuament... ;)

Mireia. Doncs n'hem d'aprendre a estimar quan les coses no van tan bé. Estimar quan les coses van bé o fa tothom. És per això que hem de saber trencar també algunes barreres... ;)

La xica que va fugir a Reykjavík ha dit...

Aquesta frase és preciosa...però duc una estona pegant-li voltes al cap i li he trobat un però...Si et poses en el paper del que rep la frase, aquell al que li diuen "Estima'm quan menys m'ho mereixi, perquè serà quan més ho necessiti." no sé fins a quin punt eixa persona és egoista si decideix que no, que no va a estimar l'altre quan no s'ho mereixca...m'explique (ho intente al menys :P), si estimes el Dr. Jekyll pots suportar que en algun moment puntual es convertisca en Hyde (tots ens tornem Hyde de tant en tant), però que passa quan és més vegades Hyde que Jekyll...l'amor pot destrossar-te i ara no m'estic referint a la part literària del concepte...no sé...em pareix prou complicat...

B7s!

joanfer ha dit...

Xiqueta. (Al final m'he acostumat a dir-te així, espero que no et molesti... ;P). Jo també porto una bona estona pensant en el que hi dius. I no perquè no entengués el que posaves, al contrari, sinó perquè realment m'has fet pensar i no volia contestar-te sense realment mullar-me.
Tens tota la raó en el que plantejes. Un amor absolutament incondicional pot portar-te, com tu dius, a destrossar-te i a fer-te mal.
Jo penso que podem arribar a estimar molt a una persona fins al límit. Ara bé, en el moment que, per aquest amor, la teva vida es converteix en un patir constant, aquest amor deixa de tenir sentit i pots arribar a deixar-te d'estimar a tu mateixa. L'amor ha de ser un setiment positiu, que ens ompli, mai una angoixa ni una esclavitud. I com que penso que estimar és, alhora, ensenyar i aprendre també, el millor en aquests casos és, crec, allunyar-te d'allò pel que has lluitat amb amor i que, malgrat tot, segueix fent-te mal.

Ostres, gairebé al final m'ha sortit un post! ;P Però crec que la teva reflexió valia molt la pena... Moltes gràcies.

Besets! ;)

Albert B. i R. ha dit...

Això que diu aquesta frase és tan cert com complicat. Quan algú s'ha passat de la ratlla és molt difícil provar d'animar-lo i encoratjar-lo a res. Cacl menjar-se, però, l'orgull i el mal sentiment que pots dur a dins i provar de donar-li un cop de mà, si és que realment s'ho mereix.

Ada ha dit...

Una frase genial, la veritát és que quan algú està cridant massa l'atenció, probablement el que li passa és això: manca d'afecte.
Un gran llibre.
Besets!

joanfer ha dit...

Albert. I si no s'ho mereix? És aquí on està el dilema. Si s'ho mereix no hi ha problema, però si considerem que no? Li hem de donar igualment tal i com ho demana la frase?
I aqui és interessant posar-se en ambdues situacions. Quan som nosaltres els que ens hem equivocat, els que hem ficat la pota conscients o inconscientment. Potser en aquest cas ho tindríem molt clar. Sí. Perquè cadascú pensa que mai fa les coses amb certa malícia. Però i quan són els altres els que s'equivoquen? No és tan fàcil, és veritat. I, com vol bé dius, requereix menjar-se l'orgull i, malgrat tot, demostrar que estem ahí; a les bones i a les dolentes... ;)

Ada. Totalment d'acord. El fet de cridar l'atenció, normalment és perquè hi ha una manca d'afecte.
Però de vegades no cal ni cridar l'atenció. Quantes vegades ens ha passat que hem ficat la pota, o hem fet mal a algú, i no hem sigut conscients i aquest algú està emprenyat, molest i ens sentim apartats per aquesta persona i no sabem les raons. O al revés. Quantes vegades ens han fet mal i hem preferit mostrar una actitud d'emprenyamenta amb aquesta persona i no hem sigut capaços de dir-li el què ens ha molestat. I això, penso, també és un bon acte d'amor...
Besets!

Joan ha dit...

A vegades busquem aquesta mena d'amor, realment necessari -quan ens és necessari-, quan no ens el sabem o no podem donar-nos-el, un a si mateix. M'agradaria encara més així: quan menys sento merèixer-m'ho, és que més necessito estimar-me.
Una salutació.

Carme ha dit...

Doncs jo penso que quan sabem entendre i estimar en els errors de l'un i de l'altre és quan estimem de veritat... o sigui que d'acord amb la frase, totalment d'acord.

Effy Stonem ha dit...

La veritat és que crec que quan una persona escriu, soles, meditant les respostes sense que cap element de l'exterior puga condicionar, és quan mostrem allò que som, i això mateix és el que intente fer jo. I el que he provat amb el test que vaig fer al meu blog.

Per altra banda, deixant a banda el meu egocentrisme, m'agrada molt la frase de Jeckyll que has ficat. De veres que en ocasions els humans ens podem comportar com autèntics energúmens, però darrere de la ràbia i la ira es troba qui sap què, la majoria d'ocasions, la incomprensió. Sé del que parle, també estudie el comportament humà.

Per cert, la cançó que has ficat és mítica. També la tens en català :)

Nits ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Nits ha dit...

Buuuf quin bon debat! Penso que un pot estimar el Dr. Jekill i intentar comprendre a Mr. Hyde i seguir-lo estimant, encara que no sigui fàcil.
Però sempre recordo una frase que em va dir un professor que era mossen i deia "estimar és donar i rebre, sinó no és estimar". Només donar i donar i donar,... en una relació de parella o d'amistat alguna cosa està fallant. Totes parts han de rebre, per poc que sigui.
Jo crec que s'ha d'anar amb compte amb els Mr. Hydes, perquè de vegades només donen dolor. Estimar sí, però amb límits, i aquests estan amb el respecte a l'altre. No podem estimar incondicionalment a Mr. Hyde, perquè potser alimentem un monstre i entem amb relacions tipus de maltractament, que és un tema molt delicat, però també es comença així, comprenent i comprenent i al final un es deixa d'estimar.
Vaja, en resum vull dir que un ha d'estimar, però també estimar-se a si mateix.

joanfer ha dit...

Joan. Em sembla molt important això que comentes. Un ha d'estimar-se a si mateix, acceptar-se tal qual és abans que demanar a ningú que l'estimi. No podem començar la casa pel terrat.
Una abraçada! ;)

Carme. Hi ha una frase que diu que "l'amic vertader és aquell que coneix tots els teus defectes i, tot i així, t'estima". Crec que si en les amistats, en les relacions de parella, etc. busquem la perfecció de l'altre, el que acaberem és per quedar-nos ben sols... ;)

Effy Stonem. Em va agradar molt aquest test. La veritat és que deia coses força interessants i m'ha agradat que no t'importés obrir-te lliurement. I d'egocentrisme res! ;)

Si estudies el comportament humà ho entendràs molt millor que jo. Jo crec que tot comportament té una causa i un efecte. Davant, per exemple, d'una mala contestació sense saber per què, probablement trobarem una mala nit, una discussió prèvia, un mal de cap... En definitiva, alguna cosa que ha alterat el nostre comportament habitual que fa que ens comportem d'aquesta manera.

Ostres, no sabia que existia en català! Vaig a buscar-la ara mateix! Gràcies... ;)

Nits. Ho explique molt bé. I en la línia del que li deia a "Xiqueta", aquest acte de comprensió, d'amor que, malgrat tot, li podem a Mr. Hyde té els seus límits, no en tant que no rebis per part d'ell, sinó perquè aquest amor et fa mal. I l'exemple del maltractament és perfecte en aquest cas. Quantes dones maltractades diuen seguir estimant al seu maltractador? En un cas com aquest el que comences a deixar d'estimar és, precisament, a tu mateix...

Albert ha dit...

Hooola Nits, m'ha agradat molt el que has escrit. M'ho rumniaré, t'ho prometo. Aviso, però, que el que dius dona molt de si. Amb tot crec intuir la veritat del que dius.
Bona pensada!

Nits ha dit...

Hola Albert, no sé si m'he sabut explicar gaire bé. Espero que hagis pogut entendre el què volia dir :P

Lucia Luna ha dit...

Ben cert, espero que hagis gaudi't d'aquest dies tu també :)
un petonet

caterina ha dit...

Una meravella de frase! La vaig apuntar quan la vaig veure al face. M'agrada recopilar-ne i a casa tenc uns quants llibres. Ensenyen molt però el complicar és aplicar-mos el que diuen. En aquest cas pens com en Xexu...

joanfer ha dit...

Lucia. Els he gaudit com es mereixien! ;P Espero que així ho hagis fet tu també...
Un petonet per tu! ;)

Caterina. Ara estic fent recopilacions també d'algues que he anat posant al face. Allà les vèia massa "soses" i aquí al blog, amb la imatge, penso que pot donar molt més joc.
Al final podrem escriure un llibre de cites i tot! ;)

Cris (V/N) ha dit...

paraules d'amor, senzilles i tendres.... Magnífic JoanFer :)

joanfer ha dit...

Perquè l'amor és així, Cris: senzill i tendre... Gràcies novament!
Petons! ;)

Albanta ha dit...

Aquesta frase m'ha colpit, tots necessitem sentir-nos estimats, però hem de fer el possible per mereixer-ho. I no sempre és així. La foto m'ha fet pensar en una persona deprimida que no és capaç de sortir de dintre seu, i necessita ajuda i molta estima, però la signatura de la frase pot ser la d'algú insensible als demés...
No sé si m'explique,
En tot cas, un bon motiu de reflexió.

Gemma ha dit...

Una gran frase!

joanfer ha dit...

Albanta. T'expliques perfectament. Pots interpretar-ho de les dues formes. És per això que he posat aquesta foto, perquè el que volia transmetre no era aquesta faceta d'insensibilitat, sinó la de necessitat en un moment donat.
Gràcies per la teva visita i la teva reflexió! ;)

Gemma. Moltes gràcies! ;)

Nikkita ha dit...

Me encanta esta frase Joanfer... cuanta gente a las maduras está en primera fila, y a las duras brilla por su ausencia. La foto, como siempre perfecta, y la música también.
Molts petons!! :)

joanfer ha dit...

Nikkita. Es un lujazo que te pasees por aquí. Siempre tienes buenos adjetivos para el blog. Eres un solete! Gracias!
Molts petons! ;)