diumenge, 25 d’abril de 2010

Contra les cordes

Portava dies pensant en ella. No sé què ens va passar, però sempre he tingut la sensació que havia estat jo el que no s'havia portat bé amb el que havíem tingut. L'últim dia li vaig prometre que tornaria a buscar-la, com cada dia des del moment que ens vam conèixer. Però no hi vaig tornar mai més.

Recordo cada moment, cada instant al seu costat. El seu cos, el seu somriure, el seu cabell... eren perfectes. Ens estimàvem no pel que l'altre era, sinó pel que érem quan estàvem junts. Quan ens abraçàvem vora el foc, el temps s'aturava; de fet, el món sencer s'aturava. Tots dos ens convertíem en un.

Només nosaltres sabíem per què la lluna, que era tan nostra, plorava d'amor quan la contemplàvem junts reflectida sobre el mar. Sempre em demanava que toqués aquesta música per ella i jo li demanava, una i altra vegada, que la cantés només per mi. Érem música i lletra, desig i tendresa, esperits mortals... Sentíem que estàvem tocant amb la punta dels dits l'autèntic paradís.

Però tot allò va morir. Ara me'n adono, amb el pas del temps, que no he pogut oblidar-la. I em sento malament. Sento autèntica vergonya de tornar-la a mirar a la cara i dir-li tot el que sento per ella. Deia la gent que encara la senten plorar quan la veuen. I que és incapaç de pronunciar el meu nom i, molt menys, tornar a tararejar la nostra música.

L'altre dia no m'ho vaig pensar. Vaig sortir de casa i vaig córrer sense rumb fixe per trobar-la. Després d'una estona, allà hi era, asseguda al mateix lloc on ella m'esperava sempre. No havia deixat d'anar ni un sol dia només esperant que jo tornés. No em va dir res. Ens vam abraçar de la mateixa forma com havíem fet sempre, amb la mateixa intensitat, i ens vam quedar mirant-nos amb una mirada plena de felicitat i melancolia pel pas del temps. Perquè el temps ha passat per a tots dos. Però el que encara el temps no ha pogut esborrar és la il·lusió i l'esperança de reprendre allò que, un dia, vam perdre per culpa meva.

Les últimes paraules que li vaig dir van ser que confiés en mi. Que no tornaria mai més a fe-li mal. Que mai més m'oblidaria d'ella de la forma com ho vaig fer. Que mai més la tornaria a posar contra les cordes. Però que, el que sí faria, les vegades que facin falta és no deixar mai de posar-li unes noves cordes...

30 comentaris:

Nikkita ha dit...

Nunca es tarde si la dicha es buena.... y os merecéis una buena segunda oportunidad, estáis hechos el uno para el otro, y ella está dispuesta, así que esta vez, no la dejes escapar :)
Molts Petons Joanfer ;)

kika ha dit...

hi ha amors que sí que són eterns ... que bonic que ho has posat! :-)

garbi24 ha dit...

son unes corves de molt mal oblidar....torna a tocar-la, ella t'ho agrairà

trena ha dit...

sé que és una història amb final(*) feliç, però m'ha entristit molt llegir-la.

(*)final o continuació? :)

Ada ha dit...

Una dolça història que potser demostra que mai és tard per dir la veritat... I també que quan s'estima de veritat hi ha esperança, paciència i comprensió.
Encara que no m'ha quedat massa clar si parlaves d'una dona o d'una guitarra... es semblen tant!
Segur que toques molt bé! (la guitarra) jajaja...

joanfer ha dit...

Nikkita. Tú lo has dicho. Efectivament nunca es tarde. Y yo, que creo siempre en segundas oportunidades (y a veces en terceras, cuartas, quintas...), no podemos perder más tiempo.
Si? Tú crees? De verdad que crees que estamos hechos el uno para el otro? Ufff, qué feliz me haces! ;P
Petons! ;)

Kika. I aquest serà etern. Seguríssim! ;9
I bé, quan escric textos així mai no m'acaben de convéncer i aquest no és una excepció. Tot i així és el que hi ha... ;P Moltes gràcies! ;)

Garbi. Ho intentaré. Ara bé, només falta que em deixi, que ja saps que aquestes coses no les pots fer sempre que vulguis... ;P

Trena. Ostres, doncs això no m'ho esperava. No buscava entristir ningú i ara em sap greu! :O
En principi és història tancada. Però venint de mi, mai se sap... ;P
Gràcies!

Ada. Jo no ho hagués explicat millor. L'estimar i el sentir-se estimat és la cosa més meravellosa del món. I ho fem tan difícil de vegades...
El més bonic d'aquestes històries és que pots fer volar la imaginació pensant si és una dona o una guitarra. En qualsevol cas, la història d'amor entre la meva guitarra (l'instument musical, eh?) i jo només ho sabem nosaltres dos... ;P
Si la toco bé o no (la guitarra) no em toca dir-ho a mi... jajajajaj...

Carme ha dit...

Ha tingut la paciència d'esperar-te... ara no la pots decebre: toca-la tant bé com sàpiques, Joan! A veure si et podem sentir algun dia... bona setmana!

Albert B. i R. ha dit...

Per a compensar l'espera, ara et toca fer-la sonar millor que mai!´Quina forma tan bonica d'expressar que tornaràs a tocar la guitarra. Podrem escoltar alguns acords?

onatge ha dit...

Ella no et deixaria... Sempre acompanya. Jo també en tinc una per canviar-li les cordes. Sempre la mateixa cançó de silenci, ha de ser espantós...

Salut i cordes noves.
onatge

Irianesh ha dit...

Preciosa la història joanfer, m'ha encantat!! =) La veritat és que sí que a voltes et demana que toques una determinada cançó, aquella en la que més connecteu... jo ara la tinc a sobre del llit abandonat de l'ex-habitació de la meva germana i ben amagadeta perquè si la veig és la tentació!! xD I ara amb les opos no dec... =( Un beset!!

P.D. Per cert m'he fet un altre bloc en català!! Un poquet més seriós i perquè així participaré algun dia en allò dels relats conjunts... Ara quan vingui l'estiuet... Pássa't i em dius ;)

Agnès S. ha dit...

Amors i desamors com aquest, passen sovint, però per sort, es renoven un dia o altre.

M'ha encantat!

Cris (V/N) ha dit...

Que maco, JoanFer, la veritat és que ho has descrit d'una manera molt i molt especial, al veure la fotografia he somrigut :)
Petons, bon post!!

joanfer ha dit...

Carme. Faré tot el possible per no tornar-la a decebre. S'ho mereix! ;P
Tant de bo ho poguem fer algun dia! ;)
Bona setmana per tu també... ;)

Albert. Aquesta és la meva intenció. Espero que no només quedi aquí. Qui sap, algun dia pot ser que poguem sentir els seus acords i les vostres veus... ;)

Onatge. Només ho pots saber si ets capaç de posar-te en el seu lloc, i aconseguir veure-la com alguna cosa més que un instrument musical. Penso que jo he arribat a aconseguir això mentre escribia... ;)

Irianesh. Doncs no la deixis abandonada massa temps. Ella no ho faria amb tu! jajajaj...
Ara l'important són les opos. Temps de tornar-hi en tindràs de sobres, ja veuràs.
Ei, doncs ja em passaràs l'adreça del blog! Ja estic desitjant llegir-te! ;D
La veritat és que els relats conjunts estan molt bé; els llegeixo gairebé tots, però jo encara no m'he atrevit a escriure cap. Potser algun dia m'animo; ja veurem... ;)
Molts petons, simpàtica! ;)

Agnès. Aisss, aquestes són de les històries més velles i més boniques del món. Afortunadament no deixaran d'existir... ;)
Moltes gràcies!

Cris. La veritat és que ja he comentat que a mi no m'acaba de fer el pes del tot. Però si us ha agradat i, a més, he conseguit arrencar-te un somriure, jo ja hem dono per satisfet...;)
Petons! ;D

Irianesh ha dit...

Joan!! Entra al meu perfil i voràs 2 blogs... és que t'anava a posar un enllaç però no m'he aclarat!! jajaj Si no espera't, es diu: miratgeamitjanit.blogspot.com
Així copies i pegues i menys feina!! xD

Doncs em sorprén que no ho hages fet encara...Aníma't a escriure als relats conjunts que escrius genial!! (i de veres que no ho dic per quedar bé...) Un beset ;)

joanfer ha dit...

Ostres, Llum, què torpe sóc! :(
No havia caigut en cercar-lo pel teu perfil. Ara mateix hi vaig!...................................... Bé, clar, ejem...ja no fa falta... me l'acabes de copiar al teu comentari...Aisssss... Qui despiste porto! ;P
Bé, ja veurem. Potser algun dia m'animo i tot. ;D
Moltes gràcies!! Petons! ;)

Té la mà Maria - Reus ha dit...

gràcies per tenir-me entre el teus amics

agrego el teu blog a la meva llista d'amics

una abraçada des de Reus

joanfer ha dit...

Hola, Té la mà Maria, tot i que no comento gaire en el teu blog, fa temps que el segueixo i miro de llegir-me tots els posts que hi penjes. La veritat és que em sembla un blog fantàstic.
Gràcies per afegir-me a la teva llista...

Una forta abraçada... ;)

Andrea la Hierbas ha dit...

El que has escrit és preciós, jo soc músic (aficionada a la filosofia), que graciós que tots dos ens complementem perfectament sense coneixer-nos. La música, i en general l'art és agraït, quan més li dones més et dona i al final és converteix en un cercle viciós que et furta i et regala la vida. Jo toque el piano i porte 15 anys sense separar-me d'ell (i això que encara no he complit els 21), per això entenc allò que tu mostres com un amor etern, sempre el tinc ahí i realment quan em pare a pensar-ho me'n adone de que a qui realment tinc és a mi, la música sols m'ajuda a parlar, a dir allò que les paraules no em permeten.

Un bes!

Elena ha dit...

Las seis cuerdas

La guitarra,
hace llorar a los sueños.
El sollozo de las almas
perdidas,
se escapa por su boca redonda.
Y como la tarántula
teje una gran estrella
para cazar suspiros,
que flotan en su negro
aljibe de madera.

Federico García Lorca
Poema del Cante Jondo

joanfer ha dit...

Andrea. Un plaer la teva visita. Sigues benvinguda.

Tens tota la raó en la teva definició de l'art. En qualsevol de les seves expressions, quan et deixes atrapar per ell, realment estàs "perdut"... ;)

Veig que la teva relació amb la música és llarga. Inclús et dediques a ella! No saps l'enveja (sana) que em fas. Jo vaig començar a tocar la guitarra de forma autodidacta amb catorze anys, i un dels meus somnis havia estat poder-la estudiar de veritat. Per unes coses o unes altres, fins ara no ha estat possible. Però qui sap en el futur, no? ;)

Moltes gràcies pel teu comentari. I ens seguim llegint...

Un petonet! ;)

joanfer ha dit...

Elena. Tu nick me suena y no sé de qué... ;P

Me encanta. Había leído muchísimo García Lorca, pero este poema no lo conocía. Y te aseguro que si lo hubiera leído, me acordaría de él...

Muchas gracias por compartirlo aquí... ;)

Un petonet i un "keroche moíto"... ;)

Elena ha dit...

Joanfer, no es de extrañar que te suene mi nick ya que es un nombre de lo más normal.

Me alegra haber aportado, aunque sea un poquito, a tu blog, el cual ya sabes que me encanta y sigo religiosamente aunque nunca te haga comentarios (al menos, por escrito).

Un petonet petitó!!! xDDD

Espero que sigas deleitándonos por mucho tiempo con tus relatos, reflexiones y demás. Y, sobretodo, espero que un día no muy lejano me alegres los oídos con unos acordes de esa guitarra que tienes olvidada en un rincón!!!

joanfer ha dit...

Sí, sí... Para mí si que es de lo más normal... ;P

Ya sabes que me alegra que aportes tu granito de arena siempre!
Seguiré deleitando hasta que el cuerpo aguante, aunque creo que te gusta tanto porque tu me miras con buenos ojos...
La guitarra... aisss... pobreta. No tardaré en ponerle cuerdas nuevas porque, si no, acabará poniéndomelas ella a mi al cuello...jajajaj.

Un petonet grandot!! ;)

Lucia Luna ha dit...

Per demostrar i dir que s'estima penso que mai es fa tard, sobre tot quan la passió, i sentiment t'envaeix l'anima, i et deixa sense alè.
un escrit preciós, i molt bona musica :)
un petó

rits ha dit...

un text preciós!!!!! mooolt maco!!

ens gravaràs alguna peça tocada amb les noves cordes? així ho espero!!!

joanfer ha dit...

Lucia. Què bonic com ho has explicat. Moltes gràcies sempre, Lucia! ;D
Un petonet! ;)

joanfer ha dit...

Ups, Rits! Ens hem creuat els comentaris i quasi m'anava!!

Em sembla que hauré de practicar molt per tornar a ser el que era... jajajaj... Però bé, ja veurem, mai se sap ;P

Moltes gràcies!

Petons! ;)

Judit ha dit...

Un instrument, un llibre, una cançó... sempre és fàcil de recuperar i plaent!
He aparegut per aquí, encara no sé com, potser buscava el meu acordió...

joanfer ha dit...

Judit. Tan se val com has aparegut. Potser buscaves el teu acordió i t'has trobat amb una guitarra malferida. Això també tan se val...

L'important és que ets aquí i per això et dono la benvinguda i les gràcies pel teu comentari... ;)

XeXu ha dit...

La flama pot renéixer en qualsevol moment. És només una qüestió de voluntat, i potser també una mica de temps. Però si vols estar amb ella, trobaràs estona. Ben retrobat romanç.