dilluns, 1 de març de 2010

Estimat Pepe...

Y hay que caminar
hacia la hora perfecta
con la cabeza erguida
y el ritmo justo
que da compás a los sueños...
Así es la cosa. Así de simple.
Un día, no lejano,
habrá que comenzar hacer el equipaje;
porque el viejo tren espera.
Siempre espera.
Pepe Rubianes
Estimat Pepe:

Avui fa un any que ens vas deixar. Encara que no t'ho creguis, alguns encara busquem a la secció de teatres del diari la teva tornada als escenaris. No riguis, no... que t'estic veient! Suposo que estaràs content, no, "pedazo de c..."?

Alguns t'hem anat cercant un substitut. Què vols, nen! Ens vas deixar plantat! Però res, per la teva tranquil·litat, no ha hagut manera. Em sembla que ho tenim ben fotut. Al final m'acabaré creient allò que t'escrivia sobre que el teu buit seria difícil de cobrir... També seguim sense trobar amb qui parlar de "La Raó Pura" de Kant, de l'evolució econòmica de l'últim quinquenni, de Schopenhauer, de Bartok Kunderland, de les pràctiques coreoabortives i precopulars en Sudán Sur... Bé, això no sé ben bé si és perquè o no trobem a ningú, o cada vegada en tenim menys ganes, o simplement perquè cada dia ens tornem més ximples.

I aquí la cosa segueix ben fotuda. Entre la crisi, la corrupció, l'atur, les hipoteques i el Fraga que encara ronda per aquí... doncs això. (Per cert, de la teva hipoteca t'havia de dir que gairebé està pagada, ja saps que no volíem que quedessis malament amb "la Caixa".) Però els que aguantem com podem la nostra feina i el dia a dia ho fem amb l'alegria que tu tan bé explicaves, propi de la teva filosofia, i que reflectia tanta realitat (al final d'aquesta carta t'he posat un vídeo perquè te'n recordis de tu mateix, que sé que no et podies veure gaire en directe).

Noi! Estiguis on estiguis, pensa una mica en nosaltres. Però només pensa, eh? Ara no vinguis ni a veure'ns, ni a buscar-nos, ni res d'això. No fotem, eh?

Una forta abraçada.

28 comentaris:

Núria Talavera ha dit...

ostres, m'has fet emocionar :)

XeXu ha dit...

Un mestre. Era un mestre. Tot i l'hora que és, no he pogut evitar mirar el vídeo, i mira que l'he vist vegades. Però he rigut igual. No, no se li pot trobar substitut, perquè era un paio irrepetible. Ostres, ara se m'acaba de fer un nus a la gola amb el pensament de que portem un any sense ell. No per l'any, sinó pel 'sense ell'. I això és per sempre. Quin pensament més trist. Ens en queda el record. Què hi farem.

Carme ha dit...

Substitut... imposible!

Era únic i irrepetible.

Clidice ha dit...

ja fa un any! sembla mentida, sé que és un tòpic, potser és pels vídeos ... encara fa molta falta. Gràcies :)

Nikkita ha dit...

Me gustaría haberle oído contarnos la crisis, cuando se le calienta la boca :).
Me ha encantado esta entrada.
Buen inicio de semana!.
Molts petons.

garbi24 ha dit...

Molt bona dedicatoria en memoria d'un crack del humor. Un humor molt especial

Frannia ha dit...

Sí, a mi també em resultava un personatge molt especial. M'agradava molt. Bon record. Segur que riu. Mentre es fuma una cigarreta, clar.

Cris ha dit...

Jo també m'he recordat d'ell avui. En Buenafuente al seu blog li dedica un breu però emotiu escrit.
Era únic i insustituïble, com tu bé dius.

Segur que amb la situació de crisi actual s'estaria c.... en tot, però ens faria riure, això segur!

Gràcies per les teves emotives paraules en recordar-lo Joanfer!

Albanta ha dit...

Irrepetible, però segueix tan viu dintre de tots nosaltres, que em costa encara d'acceptar que ha marxat per sempre.
No sé, però em resulta curiós un fet: ja són bastants les dedicatòries com aquesta i homenatges en el que se li parla directament com si estigués encara aqui. Supose que és un sentiment compartit... encara viu dintre nosaltres.
Gràcies Joanfer, un petó Pepe!!

joanfer ha dit...

Núria. No sé si dir-te que ho sento o no. Emocionar-nos és una reacció ben humana que, de tant en tant, ja ens va bé. Si et serveix de consòl, a mi m'ha passat el mateix quan l'he llegit després d'escriure-ho.
Un petonet ben fort! ;)

Xexu. Ell era llicenciat en Filosofia, encara que no tinc constància de si va exercicir com a tal. Només puc dir-te que n'he tingut molts, moltíssimes professors abans, durant i després de la carrera; però després d'haver-lo vist tantes vegades i llegir-lo allà on sortia, m'ha ensenyat més i he aprés més d'ell que tots els professors que he tingut junts! Ens quedarà sempre a la memòria i en el cor!

Carme. I tant que era únic i irrepetible. El més trist és que encara i hagi gent que sigui capaç d'alegrar-se de la seva mort. Llegeix...

http://politica.e-noticies.cat/un-excandidat-del-pp-celebra-la-mort-de-rubianes-33769.html

Clídice. El temps passa molt depressa per tots. Per això l'hem de viure al màxim, com ho va fer ell...
Petons! ;)

Nikkita. Hubiese estado genial! jajaja... No hubiera dejado títere con cabeza. Y a algunos, buena falta les hubiera hecho un buen rapapolvo de los suyos.
Molts petons per tu! ;)

Garbi. Sí que era especial. I és ben curiós que a mi, al principi, no m'agrada gens! De fet el vaig conéixer fent les onomatopèies, que ha estat el que menys m'ha agradat sempre. Però va ser a la famosa entrevista rècord amb en Toni Soler que em vaig convertir en el seu incondicional...
Una abraçada! ;)

Frannia. Mira, que rigui em podria fer molt feliç. Ara bé, que ho faci amb una cigarreta... Fent servir l'educat vocabulari seu, saps per on li ficava jo la cigarreta?? Doncs això! ;P

Cris. Ostres, gràcies per l'apunt. Sabia que li feien un programa especial a Catalunya Ràdio que no he pogut sentir :(
Vaig ara mateix a buscar mocadors de paper i a llegir-ho... ;P
Un petonet!

joanfer ha dit...

Ups, Albanta! No és que m'hagués oblidat de tu. És que encara no t'havia llegit... ;)

Tens molta raó. Ens costa pensar que ja no el podrem veure mai més en directe. M'has fet recordar quan se li va fer l'homenatge al Sant Jordi. Mai havia tingut una sensació com aquella (i no era l'únic). Semblava com si esperéssim de veritat que sortís en qualsevol moment fent de les seves. Ens vam quedar amb les ganes...
Gràcies a tu, Albanta! ;)

Elvira FR ha dit...

Amb Rubianes van trencar el motlle ...ningú com ell em va saber molt greu la seva mort...el temps passa ràpid...emotiu i sentit apunt joanfer...en Pepe si el llegís somriuria

Gemma ha dit...

Costarà que algú l'iguali! Era un crack!
Aquest vídeo sempre m'ha fet molt riure, és una bona dosi d'energia!
Gràcies per "re"-compartir-lo ;)

Una abraçada.

Nits ha dit...

M'agradava escoltar-lo, perquè sabia posar humor i canviar el gust de situacions ben amargues a salades o àcides. Hi ha poca gent que ho faci i que a més, tingui aquell punt únic que només alguns tenen.
Un bonic record per ell, que sigui on sigui, estigui ben acompanyat de somriures i tranquil.litat :)

Albert B. i R. ha dit...

Agradés més o menys (i agradava molt), era agradable veure una persona que sempre deia allò que pensava sense pèls a la llengua ni coaccionat per a ningú.

joanfer ha dit...

Gemma. Sempre que m'enrecordava d'en Rubianes, mai no buscava cap vídeo en concret. Em posava la funció sencera que tinc gravada!
Però sí, aquesta és de les escenes més bones que té. I també ha estat amb la que et vaig descobrir. Doble plaer, doncs! ;)

Nits. Aquesta faceta seva de trobar-li un punt d'humor de tot (inclús del que ens sembla més negatiu) sempre l'he envejada. I mira que sóc d'estar de broma constantment, però de vegades...
Segur que està ben acompanyat, però, egoïstament parlant, estaria millor acompanyat amb tots nosaltres... ;)

joanfer ha dit...

Albert. Ja veus, Albert. Quan havia de dir el que pensava, no tenia cap mena de miraments. D'aquí els problemes que va tenir en la seva última època amb el tema de la "unidad de espanya". Després d'aquest episodi explicava que estava tan empenedit, que per les nits dormia ben tapadet amb la bandera! jajajaj...

joanfer ha dit...

Ups, Elvira! Encara sort que tinc l'hàbit de revisar que hagi contestat a tothom! Perdó... :$

Jo també crec que riuria. I si no, doncs ben segur que m'engegava ben lluny amb aquell posat seriós que posava de tant en tant i després partint-se de riure... jajajja.

Pere ha dit...

Aquesta carta d'homenatge al Pepe és entranyable, sentida i amb el toc d'humor necessari perquè el seu record sigui d'alegria i no de tristesa.
M'ha agradat molt.

Bona tarda Joan.

joanfer ha dit...

Moltes gràcies, Pere. Tot un detall.
Me'n alegro molt que hagis tornat per aquí.
Una abraçada.

rits ha dit...

un any ja!
crec que és insubstituible. I de fet, ell sempre serà entre nosaltres, amb el seu somriure tan característic!!
una carta ben bonica!!!

joanfer ha dit...

Moltes gràcies, Rits. Sempre el recordarem; i, si no, ja ens encarregarem de recordar-lo... ;)

Gemma ha dit...

Gràcies Joan! :)

joanfer ha dit...

De res, Gemma! ;)

Ada ha dit...

Li has fet un bon homenatge Joanfer, o Joan?¿ M'ha agradat molt el final del teu escrit, jeje...


(Sóc adamusic, que estava desficiosa i m'he canviat l'adreça del blog, perdona el lio, però ara és http://ajocdedaus.blogspot.com :)

joanfer ha dit...

Moltes gràcies, Ada! Pots dir-me Joan sense cap problema... ;)

Amb lo del canvi d'adreça, ara ho entenc. Ahïr vaig veure que havies publicat un nou post, però no em deixava entrar. Ja he près bona nota i el canvi d'enllaç fet! ;)

Un petonet!

Ada ha dit...

Gràcies Joan! (t'acabe d'escriure un comentari en l'última entrada i crec que he posat "JoanFer" perquè conec a un que es diu així i m'he fet un embolic).

joanfer ha dit...

No em diguis això, Ada! Amb els problemes d'identitat que tinc jo també! jajaja...;P
No passa res. Mentre tu tinguis clar qui és qui (;P) pot dir-me com volguis. ;)
Petons!