dimarts, 16 de febrer de 2010

Coitus interruptus

No havia pogut començar millor el dia. M'agradaria explicar que prenia un cafè, però el que realment feia era prendre un Cacaolat calent (el cafè me l'ha tret la metgessa fa mesos), mentre començava a fullejar les notícies nacionals (les d'aquí i no les d'allà...). I no podia ser! La notícia que tant de temps estava esperant per fi havia arribat: "Ernest Maragall presenta la seva dimissió [...]". 

No podia continuar llegint de l'emoció. Em cremo amb el Cacaolat i començo a ennuegar-me. Part de la beguda se'm cau a sobre però miraculosament ni em frega. No importa. Val la pena. No hi ha res que pugui tacar -mai millor dit- aquest moment de glòria. El nostre "estimat" Conseller, tan poc donat a les decisions consensuades i al diàleg, i molt donat al "ordeno y mando" que per això sóc Conseller, queda fora del mapa polític i, en conseqüència, de la Conselleria d'educació. Serà veritat que al final Déu existeix?

Ara sí. Ara podrem respirar i començar a veure les coses d'una altra manera. Encara hi ha motiu d'esperança perquè es puguin fer millor les coses. Encara que també és veritat que fer millor les coses tampoc té gaire mèrit; senzillament és que no es poden fer pitjor. En fi, quanta raó tenia Andrés Montes quan deia que "la vida podia ser maravillosa!!".

No m'he adonat i han passat gairebé deu minuts. El Cacaolat ja està gairebé fred. Però igual de bo. Si no m'espavilo arribaré tard. Continuo llegint tan meravellosa notícia i... Merd....!!!

"Ernest Maragall presenta la seva dimissió, però Montilla no li accepta".

Ostres tu, quina "depre" de cop.  Em començo a sentir com el aquell de l'acudit que diu: "- No hi ha cosa que em faci més ràbia que m'expliquin un acudit i em deixin a mitges". I la que l'altre li repon: "-Doncs més ràbia em fa a mi que em deixin a mitges i, a sobre, em vulguin explicar un acudit".

En poques paraules: un coitus interruptus.

13 comentaris:

Joan ha dit...

Són tots plegats uns impresentables. No puc fer altra, en consciència, que no votar en les pròximes eleccions. Ni a aquests polítics, ni a la manera de fer política que tenen. Democràticament, no votaré.

Elvira FR ha dit...

Mira quan he llegit al diari que el senyor Montilla no li havia acceptat la dimissió he pensat: catxissss i per què no? és clar que mai se sap---podia ser pitjor el remei...

Albert B. i R. ha dit...

Em sap greu, però aquests aguantaran mentre puguin. Pensa, com a mínim, que més lluny d'uns quants mesos no arribaran.

XeXu ha dit...

Però avui era el dia dels innocents o què?

Jose Martín ha dit...

A la poltrona s'està massa bé!

Nikkita ha dit...

Joanfer, no me esperaba para nada la forma de terminar la entrada....muy bueno, hay que leer los textos enteros antes de cantar victoria.
Besos.

garbi24 ha dit...

NI presentant la dimisió els deixen plegar...vergonyós. Millor que no tinguis relacions amb la politica....ja veus acabes insatisfet

Clidice ha dit...

de tot plegat pots pensar que encara bo que no et vas tacar amb el cacaolat :( perquè si has de pensar en la resta ... pffffff millor deixar-ho córrer. Ànims, que no hi ha conseller que cent anys duri!

joanfer ha dit...

Joan. Tens tota la raó. Jo ja fa temps que he deixat de pensar en ells com a politics. La paraula els hi queda massa gran. Per mi són simples gestors de la política i d'un sistema. Digue'm il·lús, però jo encara mantinc un fil d'esperança amb alguna organització. Llàstima que encara sigui petita i per les properes autonòmiques no s'hi presentin...

Elvira. Diuen que "más vale malo conocido que bueno por conocer". No sé què dir-te. Tinc dubtes que es pugui fer pitjor.

Albert. Potser tens raó i només els hi queda uns mesos. Però l'alternança (que no alternativa) no és gaire esperançadora...

Xexu. Ja fa massa temps que és el dia dels innocents per a ells. I els innocents sembla ser que som nosaltres...

Jose. I allà es mantindran mentre puguin. I si no, cap problema. Els hi quedarà una bona paga de per vida...

Nikkita. Pues sí, hay que leerlo todo antes de empezar a hacerse ilusiones, que luego pasa lo que pasa. Aunque tengo que reconocer que le he puesto un poco de "teatrillo" al relato, no me hubiera importado para nada haberme manchado de Cacaolat a cambio que la noticia de la dimisión hubiera sido cierta... ;P

Garbi. Gràcies pel consell, però em sembla que ja és massa tard. A aquest impresentable, o a uns altres, em sembla que els hi queda molta corda encara...

Clídice. Com ja he dit a un comentari anterior, no m'hagués importat tarcar-me si és per aquesta dimissió, de veritat.
En fi, seguirem somiant... ;P

llum ha dit...

Tots plegats han acabat amb la il·lusió i esperança de molta gent que pensava que un govern "d'esquerres" faria les coses millors que els altres. Quina decepció. Colla d'impresentables!

joanfer ha dit...

Jo mai no havia confiat gaire en aquest govern "d'esquerres", Llum. Ara bé, tampoc mai m'hagués pensat que acabarien caient tan baix en tantes coses...

Agnès S. ha dit...

El que no enténc és com tenen la capacitat de sentir-se còmodes en aquesta "poltrona".

Per cert, la cançó del "Laxa'n'Busto", és brutal! A molta gent li aniria bé escoltar-la., com a medecina...

joanfer ha dit...

Agnès. Jo penso que una vegada t'has assegut a la poltrona, surt d'ella una energia desconeguda que t'absorveix de tal forma, i et dóna tal "gustillo", que déu afectar fins i tot a les neurones... ;P
Què m'ha de dir de la canço dels "Lax". És la meva preferida i t'asseguro que com a medicina és brutal! ;D