Si em dius adéu

Encara recordo les tardes (i algunes nits) que junts havíem cantat el "Que tinguem sort..." d'en LLach. Vosaltres cantàveu i jo tocava la guitarra. A mi no se'm donava gaire bé el cantar, però a tu... A més, era de les caçons que més t'agraden de la nostra època "kumba", com tu deies...

Has marxat i ni tan sols has pogut dir adéu en un dia net i clar. En realitat, ho has fet en un dia gris i trist pels que aquí ens quedem.

Ara només em queden els records. Un records plens de joventut i d'innocència; de riures i de plors. Uns records, però, plens de vida. La mateixa que et manca ara. I és ni la filosofia pot donar una explicació raonable per segons què...

Hi ha, però, quelcom que deixes viu, molt viu, que viurà per tu. I que quan creixi serà  gran, esplèndid. Com ho vas ser tu.

Només em resta, Eva, donar-te les gràcies per tots els grans moments viscuts i regalar-te aquest petit i últim homenatge.

Siguis on siguis, arreveure!

Comentaris

Elfreelang ha dit…
Tots els adéus d'aquesta mena, definitius i mai volguts són tristos....I la Filosofia no serveix de gran cosa malgrat que a mi m'agrada allò que deia Epicur que no hem de témer a la mort perquè mentre hi som ella no hi és i quan arriba nosaltres ja no hi som...jo vaig dir un adéu semblant a una amiga meva ara fa tres mesos i 5 dies...I els que quedem aquí ens posem tristos...Res més a dir-te..
Carme Rosanas ha dit…
Sí, sempre és trist, quan algú se'n va per sempre i poca cosa podem hi fer per evitar la tristesa.

Però aquest és un bonic homenatge, tendre i dolç.

És un consol pels que es queden... o una mena de lligam amb els que se'n van? No t'ho sabria dir, sé que, per a mi, és un cert consol parlar i mantenir viu el record dels que ja han marxat.
Núria Talavera ha dit…
Em sap greu, Joan, el teu record per ella és bonic i emotiu.

Una abraçada
Cris ha dit…
Em sap molt greu Joanfer.

Una forta abraçada
GEMMA ha dit…
Se m'ha posat la pell de gallina en llegir-te. No tinc més paraules... Petons
Rokins ha dit…
preciós homenatge, pell de gallina, segur que l'eva estarà contenta de rebre'l...
Gemma ha dit…
Sigui on sigui, t'ho sabrà agrair d'alguna manera! Ànims!
caterina ha dit…
Un post trist però és també una bona forma de retre un homenatge a algú que estimam i apreciam. Molts ànims

Besades!
joanfer ha dit…
Moltíssimes gràcies pel vostres comentaris.
La veritat és que era una de les millors persones que he conegut mai; amb un cor que no li cabia.
La vida, de vegades, és massa injusta. Però així és i ho haurem d'acceptar encara ens agradi o no.
Això era el mínim que li podia fer.

Gràcies novament.

Un petonet
Garbí24 ha dit…
No calen més paraules...tu ho has dit tot.
Ada ha dit…
Si, i la cançó és la millor que podies haver triat, la millor per acomiadar-se d'algú, encara que el seu record no t'abandone mai.
He encrit moltes de vegades la lletra d'aquesta cançó, una vegada darrere d'altra, en blocs de diferents colors i l'he cantada en silenci mentre ho feia.Preciosa.
T'acompanye en el sentiment.
Besets
Cris (V/N) ha dit…
JoanFer, només una càlida abraçada (ni que sigui virtual).... Un bonic homenatge, amb un tema preciós.... Ho sento molt....
joanfer ha dit…
Garbi, Ada i Cris. Moltes gràcies també a vosaltres i per les vostres paraules.
És ben curiós. I això ho dic per tots els que us heu apropat i deixat una petita empremta en aquest post. No ens coneixem pràcticament de res, tan sols per tot allò que compartim llegint-nos. Però, malgrat això, em sento molt ben arropat i acompanyat per vosaltres.
Moltes gràcies a tots i totes, de veritat!
Un petonet i una forta abraçada... ;)
rits ha dit…
Un escrit molt boniuc, un homentage molt sentit.
Una abraçada ben gran!
joanfer ha dit…
Moltes gràcies, Rits. És trist haver de fer aquests tipus d'homenatge...
Una abraçada també per tu... ;)
zel ha dit…
Una pena, quan al´gú estimat ens deixa...vaja, no hi ha paraules que consolin. Ens convé veure el món d'una altra manera, Joan, veure'ns i sentir-nos passatgers en un vol infinit... vaja, apunt per un post?
joanfer ha dit…
T'agafo la paraula per un proper post, Zel! ;P
Doncs no; sembla no haver-hi consòl quan marxen les persones que estimem. Però els amics, la gent propera hem de fer costat a la família, en la masura del possible, que són els que més ho estan patint... Ara ens toca a uns quants veure el món d'una altra manera.
Unknown ha dit…
Moltes gràcies pel teu comnetari.
Sento la pèrdua.


Fins aviat,
joanfer ha dit…
Gràcies a tu, Aida, per la teva visita.

Un abraçada... ;)
Anònim ha dit…
Un record molt sincer i efusiu. Sempre és trista una pèrdua. és complicat, però com diu la cançó cal tirar endavant.
Em sap molt de greu.
joanfer ha dit…
I tirarem, Albert. No hi ha una altra. Per nosaltres mateixos i perquè estic segur que és el que voldrien les persones que ens han deixat.
Moltísimes gràcies.

Una abraçada! ;)

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat