Haití



No trobo paraules per descriure l'horrible escenari que s'està vivint a Haití. Com si no haguessin prou horrors al món, la mare naturalesa novament a colpejat als menys afavorits.

Aquest és ni més ni menys el resultat de les polítiques neoliberals: mentre uns viuen en la misèria sent uns dels països més pobres de l'Amèrica Llatina, com és el cas d'Haití, d'altres només fan que viure i desenvolupar-se gràcies, precisament, a països amb la mateixa situació. Però el països més afavorits i "desenvolupats" poden estar tranquils. Voluntaris i voluntàries, ONGs i associacions diverses ja s'estan organitzant per realitzar l'ajuda humanitària necessària i convertir-se, així, en alliberadors i rentat de consciència d'aquests governants que no han sapigut (o volgut) prendre les corresponents mesures per prevenir catàstrofes com aquestes.

Al mateix temps, els mitjans de comunicació van competint per veure qui és el que mostra les fotos més impactants i cruels, per seguir augmenant les seves ventes. Sembla ser que aquí el morb i el sensacionalisme està per sobre de la dignitat de les persones.

I si amb això no en tenim prou, encara hem de sentir al nou bisbe de Donosti, José Ignacio Munilla (com diria en Rubianes, "demócrata de toda la vida"), dir que "existeixen mals majors que els que estan patín els pobres d'Haití" ja que "hauríem de plorar per la nostra pobra situació espiritual i la nostra concepció materialista de la vida"...

En fi, per pixar i no treure ni gota...

Comentaris

Cris ha dit…
Com bé dius no hi ha paraules per descriure la catàstrofe...

I sí, lamentablement l'infortuni sempre acaba reflectin el millor i el pitjor de l'ésser humà:

- La capacitat solidària i organitzativa de la societat civil que es volcarà a intentar ajudar

- I els polítics, poderosos dels mitjans, i innominables de l'església com el bisbe aquest de Donosti, que s'empararan en les paraules i la impotència com a tot ajut.

No tinc paraules... :-(
Elfreelang ha dit…
Sobren les paraules i calen gestos, actituds i comportaments solidaris...
Hola,
aún no he escrito nada de Haití ni en el blog, ni para mí....

No puedo ver las imágenes por la tele aún.... en general prefiero ver las noticias de internet o periódicos, los telediarios... me afectan demasiado... y si es esto... en fín, sólo publicar mi indignación sobre el comentario del cura este, que lo habrá hecho desde su sillón calentito, o desde su confortable sillón de despacho. en parte le doy la razón.... la falta de entidad espiritual de esta sociedad materialista y occidental.... de la que él es en estos momentos uno de los máximos exponentes....
yo también estoy haciendo, por cierto, este comentario, desde mi silloncito de despacho de casa, al lado de la estufita.....

un abrazo....

Mar
jo artin au ha dit…
Ben mirat tot plegat és força dolorós i penós. I em refereixo principalment als somnis que en general estem disposats a mantenir. Sovint una crisi personal pot afavorir el despertar vers noves direccions o renovades maneres personals de viure REALMENT millor. No sembla aquest el cas en mig de la ciris actual mundial. Crec que es continua somiant en sortir de la crisi per anar a parar al mateix punt de partida ja crític de per si: la desconsideració brutal a la integritat de la persona, reduïda a un únic o predominant afany poséssiu. Aquesta desconsideració és quotidiana, que s'incrementa granet a granet dia rere dia, imperceptible en aparença però que tan de manifest posen aquests catàstrofes naturals, la manca de respecte als drets humans i les actuals guerres econòmiques i estratègiques confitades com a exportadores de democràcia i els seus valors. Trist, molt trist.
joanfer ha dit…
Cris. És normal quedar-se sense paraules amb una situació com aquesta. Perquè no hi ha explicació per una catàstrofe com aquesta. Ara bé, tot i els gestos que poguem fer cadascú de nosaltre, hem de seguir denunciant amb la nostra paraula la situació en la que viuen alguns països de forma que no només ens pensem en ells quan passin coses així.

Elvira. Sí, sobren algunes paraules i calen més gestos com dius. Però sembla que n'hi ha que amb bonics discursos pugui netejar la seva consciència. Els gestos i els comportaments solidaris són necessaris abans que passin aquestes coses...

Mar. Sí, posiblemente tienes razón en la falta de espiritualidad de esta sociedad materialista. Pero lo que no es deprorable es meter en el mismo caso ambas cosas. En cuanto a la espiritualidad, que la Iglesia haga su propia autocrítica; en cuanto a la concepción materialista de la sociedad, que se miren ellos mismo al espejo.

Joan. Sí, és molt trist. El problema és que sembla que cada vegada costa més canviar les coses. La vulneració dels drets humans s'estan convertint cada més un espectacle i molts entrem en el seu joc. I, bé, amb els valors de la seva "democràcia", dubto molt que això siguin valors democràtics. O potser serà, dirien ells, que jo sóc poc democràtic...

Gràcies a totes i a tots pels vostres comentaris... ;)
Nits ha dit…
A mi la notícia em fa com ràbia, sí, sento ràbia. Aquest estiu vaig estar a Nicaragua i hi havia molta pobresa. Deien que era el segon país més pobre de centro-amèrica i el primer era i ara encara, més Haití.
Vaig estar allà amb una ONG, però també vam rebre bastanta formació sobre el país,... Em vaig adonar que era molt ignorant del què hi passava i la gran culpa que en tenim la resta de països. La gent d'allà sempre ens va tractar amb molt carinyo i ens rebien amb els braços obert, però jo sentia com vergonya perquè pensava que no els ajudava en realitat, sinó que els que creiem que ajudem som els que fem que siguin pobres, perquè vaig aprendre de la enorme quantitat de coses que ens aprofitem d'ells i no sabia.
I ara veig les imatges i imagino la probresa multiplicada per molt, i sento ràbia. Ho ha produït un fenomen natural, sí, però ells podrien haver tingut millors cases, més aliments, més recursos,... haver crescut i molts països no els hem deixat creixer com podien.
joanfer ha dit…
De vegades, Nits, quan fem aquest tipus d'altruïsme pensem que som nosaltres el que els ajudem a ells. I sí, no dic que no els ajudem; més val aquesta ajuda, que ja és prou important, que no tenir-la. Però l'ajuda i l'aprenentatge que se'ns retorna no val ni tot l'or del món. El seu amor, el seu "em deixo fer per tu", la seva confiança no té preu.

I nosaltres aquí, preocupats per les nostres coses, algunes cada dia més trivials, quan ells només demanaven una llar i un menjar per poder sobreviure...
Garbí24 ha dit…
Ahir vaig escoltar com un grup de 40 bombers catalans es varen quedar sense anar-hi per falta d'avio. Es penós, en canvi per anar a fer el pressec a Bruseles n'hi han cada dia si fa falta.
Si Haiti fos ric en petroli tot el mon seria allà "ajudant".
joanfer ha dit…
Ja ho pots ven dir, garbi24.
Però, fixa't: el preu d'un llitre d'aigua a Haití ja ha arribat al voltant dels 20$; i el de la benzina s'ha quadruplicat. El mercat de l'oferta i la demanda segueix el seu ritme. La pela segueix sent la pela malgrat tot...

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat