dimarts, 26 de gener de 2010

Somriures i llàgrimes

Ahir vaig rebre el segon cop dur en una setmana. La més gran de les meves tietes, malalta fa temps, havia mort. La tarda d'ahir i el matí d'avui no han estat fàcils. Però pels meus cosins i els seus fills, realment ha estat molt dur, duríssim.

No entraré en detalls de de com hem viscut aquests moments. Crec que els sentiments, les emocions a flor de pell, els records, els retrobaments i l'inici d'una llarga enyorança l'hem patit tots els que hem perdut algú estimat.

Però també hem patit les llàgrimes de plàstic, el "què bona era" (ja era bona, molt bona, abans que li fessis la vida impossible), el "no somos nadie" i els vestits de negre perquè toca... Ni tampoc vull aturar-me en el llarg i, potser innecessari, sermó del pastor evangèlic que ha oficiat l'enterrament i que crec que, amb tots els respectes, no ha servit més que fer més difícil el dolor dels que estàvem allà presents.

De tot el dia d'avui només em vull quedar amb una cosa. I ha estat una conversa amb el meu pare, un home de gairebé setanta anys i pràcticament sense estudis, i que, a la seva manera, m'ha vingut a dir el mateix que el que jo pensava feia estona:

Pare: - Este sistema tendrían que cambiarlo...
Joan: - ¿Sistema? ¿Qué sistema? Hay tantos sistemas que cambiar...
P.: - Éste... el de los entierros. Cuando la gente se muere.
J.: - Y qué es lo que cambiarías tú?
P.: - Todo! Parece que no sea suficiente el dolor que sientes por la muerte de alguien, sino que encima, con todo lo que se monta en el tanatorio, en el oficio y en el cementerio, sales todavía peor de lo que estabas.
J.: - Bueno, esto es cultural. No todas la culturas reaccionan de la misma manera ante la muerte de alguien.
P.: - Pues mira, me gustaría conocerlas para saber lo que hacen...
J.: - Hombre, todas no te las voy a explicar porque, entre otras cosas, no me las conozco todas. Pero te voy a poner un ejemplo: con todo lo que ha pasado en Haití... ¿lo sabes, no?
P.: - Sí, sí, lo he visto en las noticias!
J.: - Pues el otro día se montó una fiesta, una macrofiesta diría yo. ¿Y sabes lo que celebraban? Primero, por su fuerte creencia cristiana, que puedes estar más o menos de acuerdo, que los seres que han perdido ahora están disfrutando de la "salvación eterna".
P.: ¡Pijo! (Com a bon murcià que és...)
J.: Pero ¿sabes lo que celebraban por encima de todo? Que están vivos! Que pese al dolor que sienten por la pérdida de los familiares y amigos, y por estar más hundidos que nunca en la miseria por la catástrofe, ellos lo pueden contar. Y como que, probablemente muchos, peor no pueden estar, todo lo que les venga a partir de ahora, por poco que sea, será positivo. Y esa es una mentalidad que aquí es muy difícil que tengamos.
P.: (silenci).... Hombre... Una fiesta quizá, no... Pero... Quizá si pensáramos al revés... Por ejemplo: que, cuando nazca alguien, se llore (de alegría); pero que cuando se muera... almenos que se le pueda sonreír (por todo lo vivido)...
J.: Pues sí, qué menos que sonreír...

25 comentaris:

Carme ha dit...

Preciosa conversa!

garbi24 ha dit...

si es que en el fons te raó, el que més costa es posar-ho en practica

Elvira FR ha dit...

Això dels enterraments i sobretot els sermons inadequats...encara ho fan tot més estrany, menys suportable...però en aquest moments delicats no es te temps per a pensar...ho dic perquè ara es pot triar una cerimònia laica sense capellà i es pot dir el que es vulgui, cantar., recitar poemes etc...El meu condol Joanfer...
A mi se'm va morir una amiga el 16 d'octubre, l'enterrament va ser el 18 i el 18 mateix es va morir una tieta meva...

GEMMA ha dit...

Interessant visió, gràcies per compartir-ho. Cada cultura viu aquest moment a la seva manera. Però penso que cada família quan arriba el moment pot decidir renovar-se, no cal sempre seguir el que fa tothom, i d'aquesta manera entre tots anirem canviant les formes, depén de nosaltres, som societat. Petons

Clidice ha dit...

pijo! acho! m'encanten les exclamacions murcianes, són les més expressives :) a casa no només no hi ha previst res, sinó que l'altre dia els meus pares em van obligar a fer els tràmits per poder donar el seu cos per transplantaments i a la universitat de Bellaterra. A més, considerant el seu ateïsme, representa que el seu desig sigui que la mort sigui un mer tràmit. Després ja veurem com gestionem nosaltres el dolor, imagino que haurem de fabricar-nos un nou pensament, i entendre que, com deia la meva àvia: el que val és el que has viscut, has donat i has rebut en vida.

Tens un pare sensat, ets afortunat :)

txell llorach ha dit...

És una conversa preciosa, i sobre la qual podríem reflexionar-hi a la nostra societat...
Em recorda quan, una vegada, a Helsinki, vaig veure un grup de gent davant d'un cementiri luterà amb vestits de gala. Semblava que anessin a un casament però, en realitat, assistien a l'enterrament d'un ésser estimat. Després, van celebrar la seva mort amb un gran banquet. "Pel que havien viscut" van dir.
Ho sento molt.

joanfer ha dit...

Carme. Moltes gràcies. Malauradament no solem tenir gaires converses; però ja veus que les poquetes que en tenim, m'acaben sorprenent incús a mi.

Garbi24. Sí, posar-ho en pràctica és el més complicat. Penso que necessitaríem anys per fer un canvi tan radical...

Elvira. Moltes gràcies. El cas és que aquesta part de la família han estat fidels i practicants amb la seva religió. Per tant, i malgrat el dolor, per ells era gairebé obligatori fer una cerimònia com aquesta.
Em sap molt de greu també lo de la teva amiga i tieta. De vegades semblen que les desgràcies no venen soles...

Gemma. Tens raó, i és una mica el que li comentava al garbi. Quan tens una forma de veure i sentir les coses, és molt difícil (que no impossible) fer un gir radical. Inclús, pots arribar a fer-ho tu amb el temps. Però amb la gent que t'envolta, no és fàcil; com tampoc ho són en aquestes circumstàncies.
Un petonet per tu també... ;)

Clídice. Doncs d'expressions murcianes, n'haig de sentir un munt! Perquè entre el meu pare i la meva parella, no tinc escapatòria... ;P
Doncs jo feia anys que tenia molt clar el fet de fer-me donant quan arribi el moment (d'aquí vuitanta o noranta anys, mínim! ;P). Però últimament també em plantejo el donar el meu cos a la ciència. Però d'això no tinc gaire informació.
I, per sensata, la teva àvia. El meu pare... bé, quan li ve de gust moooolt de tant en tant. ;P

Txell. Doncs sí, n'hi ha per reflexionar. Aquesta pràctica ja la coneixia fa temps. A moltes parts de Sud-Amèrica, pel dia dels difunts, tenen el costums d'anar per la nit al cementiri, portar menjar, begudes i els seus instruments i muntar una festa en memòria del difunt i, d'alguna manera, fer-lo partícip. És el que diem, de formes de viure la mort en podríem treure moltíssimes més.
Moltes gràcies pel teu comentari i me'n alegro de tornar-te a veure per aquí... ;)

Nikkita ha dit...

Me ha encantado la conversación. Realmente te hace reflexionar... yo hace mucho tiempo que pienso también que este sistema deberíamos cambiarlo...
Un abrazo

joanfer ha dit...

Pues sí, Nikkita. El problema es que es un ejercicio interior tan difícil...
Gracias por tu visita.
Un beso! ;)

Agnès S. ha dit...

Primer de tot, sento pel dolor que heu i esteu passant.
Curiosament en el meu últim post faig referència a una tieta meva, fan una funció especial, i se les estima també d'una manera especial.

Del tema funerals, crec que som molts els que canviariem moltes coses.
La religió, la societat, cada persona, en el tema de la mort, sembla que no ens acabem de posar d'acord.

Testenguaret ha dit...

El meu còndol per a vostè i la seua família.

lola ha dit...

Queden en el record, les tietes. A les meves, me les he estimades molt.

Gràcies per l'enllaç a la meva pàgina. A veure si m'animo a escriure.

joanfer ha dit...

Moltes gràcies pel comentari, Testenguaret; i també per la visita... ;)

joanfer ha dit...

Hola lola! Doncs sí, és inevitable que quedin en el record. Han sigut moltes les vivències...

Gràcies a tu també per la teva visita. Ens llegim! ;)

joanfer ha dit...

Hola Angés!

Acabo de llegir el teu post. És ben curiós que a segons quines persones, per mateix afecte que tenim, li deixem passar segons quines coses que a segons qui, no. Déu ser el mateix que passa amb la relació dels avis i els nèts, no? ;P
En qualsevol cas, tal i com ho expliques, era impossible no deixar contenta la teva tieta malgrat tot...

I del tema funerals i demés, doncs què dir-te. Tant de bo les coses fossin d'una altra manera. Però també és veritat que si tots penséssim igual, potser es faria tot més aburrit... ;)

Moltes gràcies per les teves paraules... ;)

Petons!

Nits ha dit...

És un tema que no agrada de parlar-ne, però que potser s'hauria de parlar més. És que en general es fuig de parlar de la mort i de com volem ser enterrats, potser pensem que si no em parlem no ens vindrà a buscar. Però vindrà.
Potser aquesta conversa l'hauriem de tenir tots i questionar-nos més coses sobre la nostra vida, perquè la mort i com volem que se'ns despedeixi també és una part del procés.
Ès dur, perquè en aquells mals moments, a part del terrible dolor, has de superar un velatori, una elecció de esqueles, ... bé, etc... i la ceremonia, que jo trobo massa dura. Trobo més maques les civils on es despedeix amb les paraules que els amics ens volen escriure i llegir-nos per dir-nos adeu.
Interessant reflexió.
I sobretot una abraçada per tu i als teus davant aquests moments dificils.

Joan ha dit...

De la mort, els vius, ens en sortim com podem. És un fet incomprensible i injustificable, realment injustificable, malgrat tots els intents. És, existeix sens dubte, i acabem paint-la. Si hi notem finalement, en el procés d'anar paint-la, una re-valorització de la pròpia vida, l'homenatge als éssers estimats queda acomplit.

joanfer ha dit...

Nits. M'agrada molt la teva reflexió. Veig que has tornat amb forces! Me'n alegro molt! ;)
La mort, com a part de la vida, sembla que el tinguem encara com a tema tabú. Potser si en atrevíssim a tractar el tema amb normalitat, ho viuríem d'una altra manera.
Mai no he estat en una ceremònia civil, però m'imagino que es déu viure d'una altra manera molt més propera...
Moltes gràcies per les teves paraules. Un petonet! ;)

Joan. Excel·lent reflexió també. A més, tens tota la raó del món. Quan la mort ens toca de prop, interioritzes com mai el sentit de la vida, de cada moment viscut. I, en aquest sentit, t'adones que la vida és le mes valuós que tenim i que l'hem de viure al màxim, perquè, malgrat tot, no sabem quan ens pot arribar la nostra hora.
Borges va dir una frase que valdria molt tenir-la en compte: "He comés el pitjor pecat que un pot cometre. No he sigut feliç". Doncs això...
Una abraçada.

Cris ha dit...

M'encanten aquestes converses sortides del cor, amb el pare o la mare.... Sento lo de la tieta, t'envio una abraçada i el meu condol....

joanfer ha dit...

Moltes gràcies, Cris. Poc a poc ens anem refent. És el que toca, perquè la vida continua, encara que sigui per continuar aquestes converses... ;)
Petons!

Kati ha dit...

Ho sento molt per vosaltres, per aquesta pèrdua. És molt bonica la conversa que manteniu parlant sobre aquest "sistema", sobretot al final, que diu: -almenos que se le pueda sonreír (por todo lo vivido). Molt bonic. De veritat, es una cosa que m'ha arribat al cor.

joanfer ha dit...

Moltes gràcies, Kati. Aquestes són d'aquelles frases, que en aquests moments, arriben més que mai...
Salutacions!

Anònim ha dit...

Soc l'Helena Castillo
suposuu k ja sabras ki soc oi?
saps tens tota la rao, el pastor no va ajudar res, pero res, podia suportar el dolor que em causava la mort de la meva avia, podia aguantaro, encara que sabia el que passava al meu voltant, sabia on era, i entenia la mort, l'absencia de vida en aquell cos estirat, però si les paraules que va estar repatint i repatin el pastor, numes van fer que menfonses més i més, fins q va aconseguir que un parell de llagrimes regalimessin ulls avall.
Comparteixo moltes de les coses que en el teu blog escrius. Gracies per el que espliques, perque a mi em serveix moltisiim
Un petonet de la cusineta =$

joanfer ha dit...

Helena!!

Aisss... com explicar-te! La veritat és que acceptar la mort d'un ésser estimat no és fàcil per a ningú. I, en aquest cas, per a vosaltres, per a nosaltres, ho era encara menys.

Només dir-te que van ser precisament les teves llàgrimes les que em van fer treure aquesta reflexió. Tu no em veies, però jo a tu sí; i em parties el cor. Tot i així, et vaig veure molt forta, amb molta maduresa. Jo, a la teva edat, vaig perdre la meva àvia (la teva besàvia) i no vaig poder ser tan fort.

Moltes gràcies a tu per passar per casa meva, que ja és casa teva... ;)
Un petonet ben fort per tu! ;D

Anònim ha dit...

si em deixes el teuu email, et passare que es el que jo vaig escriure just la nit que ella va morir, jo no akostuma a explicar les coses dolentes q em passen, siplament me les guardu, i kada vegada k em diuen aixo, tink la sensacio de guardarmeles més per mi, suposuu que és dolent, molta gent mu diu, pro per tot el que ma passat, ja no em serveix de res canviar, les coses passan perque han de passar, i el curs de la vida segueix, la vida fa mal, la mort en fa més, pero com diuen, quien dijo que la vida fuera fàcil no?, no he passat a ningu els meus escrits, però a tu, tink la sensacio que tu m'ajudes molt, i que si tels passu encara que no mels responguis em sentire millor, perque la teva forma de raonar, i dexplicar les coses com les estas fent en el blog, de veritat, m'estan fent pensar moltissim en com les coses van, i en algunes coses, jo em veig reflexada amb tu.
Gràcies,
att: Helena