dijous, 23 de desembre de 2010

Doncs això...

Ja fa uns dies que no trobo el moment per poder seure tranquil·lament i així escriure, però entre unes coses i unes altres, mai no trobes el moment.

Ara n'he trobat aquest moment. I m'hagués agradat fer un post, com ja heu fet molt de vosaltres, fent una mica de recull i valoració sobre l'any que tot just acaba; però després de llegir la sentència del Tribunal Suprem espanyol pel que fa referència a la política d'immersió lingüística, m'ha estat impossible no enrecordar-me, i així fer esment, d'una frase del gran Ovidi Montllor:


"Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català.
És la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense"

Doncs això...




divendres, 26 de novembre de 2010

Inventem el futur

“La millor manera de predir el futur és inventant-lo.”
(Alan Kay)

dissabte, 20 de novembre de 2010

Allò que faran...

Avui, Dia Internacional de l'Infant, és la millor ocasió per perdre consciència que realment ells són el nostre futur,  que d'ells dependrà que puguem construir també un món millor i que per això no podem oblidar que l'educació que puguin rebre avui dia és responsabilitat de cadascú de nosaltres i no podem mirar pas cap a un altre costat. 

No hauríem d'oblidar mai tampoc que nosaltres també conservem una part d'aquesta infantesa, ja que també ho vam arribar a ser una vegada. I és per això que hem de ser conscients que els adults seguim i seguirem sent models per a tots ells, i tot allò que els vegin i aprenguin de nosaltres... tot allò que faran.




dijous, 18 de novembre de 2010

Dia Mundial de la Filosofia


El Dia Mundial de la Filosofia, va ser instituït per l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) l'any 2002 com a resultat de la necessitat de la humanitat de reflexionar sobre els esdeveniments actuals i fer front a els desafiaments que se'ns plantegen. L'existència mateixa de la UNESCO, la seva missió, els seus ideals de cultura de la pau, està lligada a la recerca universal de l'esperit filosòfic.

Aquest organisme mundial va escollir el tercer dijous de novembre per celebrar aquest dia, commemorant, així, el naixement de Sòcrates. D'aquesta forma, durant la jornada d'avui es realitzaran arreu del món nombroses activitats per celebrar aquest dia. 

A Catalunya, l'acte més important de celebració, entre altres, va tenir lloc ahir a la tarda a la Facultat de Filosofia de Barcelona (UB) on prop de 150 persones entre alumnat, professorat i gent a títol individual, van assistir a la IV Mostra de Fotofilosofia, activitat que, per quart any consecutiu, es realitza als instituts del país i que ha volgut contribuir, un any més, a promocionar el pensament filosòfic aplegant petites "espurnes de pensament". 

A tots i a totes,

Feliç dia de la Filosofia! 


dilluns, 15 de novembre de 2010

La Mostra, a punt!

Tot està a punt per la celebració, el proper dimecres 17, de la IV Mostra de Fotofilosofia d'enguany (Aula Magna de la Facultat de Filosofia de la UB, a les 17h). Més de quaranta instituts d'arreu dels Països Catalans, amb gairebé dos mil·lers d'alumnes, i amb ells mig centenar de professors i professores, han estat contribuint i promocionant el pensament filosòfic mitjançant aquesta iniciativa, aplegant petites "espurnes de pensament", expressades en una fotografia digital, acompanyada d'un títol en forma de pregunta vinculada a la Filosofia.

Aquest acte, que es porta a terme ja per quart any consecutiu, i que està obert públicament, està inclosa dins les activitats que es fan arreu del món per celebrar el Dia Mundial de la Filosofia (Unesco, 18 de novembre) i s'està convertint en l'acte més multitudinari de reivindicació del paper de la Filosofia en el marc educatiu de tots els que es fan, no només a tota Catalunya, sinó també arreu de l'estat. A més, aquest acte servirà com a aperitiu a la propera concentració en favor de la Filosofia que es farà el maig Mataró, i que ja s'han començat els preparatius perquè torni a ser, un any més, un èxit de resó i d'assistència

El programa de la Mostra de Fotofilosofia del proper dimecres, doncs, serà el següent:

- Benvinguda i presentació
- Exposició i comentari de les Fotofilosofies guardonades a càrrec del Jordi Beltrán
- Entrega de guardons
- Performance a càrrec de l'alumnat de l'Institut Damià Campeny de Mataró
- Cloenda

Us hi esperem a tots i totes!



divendres, 12 de novembre de 2010

Recordant Martí i Pol

Ahir va fer 7 anys de la mort d'en Miquel Martí i Pol. No puc deixar passar aquest dia sense fer-li el meu petit homenatge amb aquest poema seu, que cada dia, sense adonar-me'n, m'el faig una mica més meu...



DONA'M LA MÀ

Dóna'm la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna'm la mà
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que ha de dur al futur desitjat.

Dóna'm la mà
i així podrem
creure altre cop que
tot el que hem volgut
només espera un gest
com si fos el vent
que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.

Dóna'm el cor per compartir
projectes i esperances,
dóna'm els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.
Més ençà de la incertesa
que ens va marcir la veu
els dits pentinen de nou el mar
com un símbol viu i fidel.

Dóna'm la mà, dóna'm la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
com s'exalta el vell desig d'un món millor.

 

diumenge, 7 de novembre de 2010

Jo no t'espero

Amb tots els meus respectes, que no sé si es mereixen, però...

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Cria corbs i...




CAS 1


Profe: - Doncs sí, nois. La gran diferència entre els humans i la resta d'animals és que nosaltres som animals racionals i ells animals irracionals, és a dir, que no tenen la capacitat de poder pensar, de poder raonar com ho fem nosaltres.

Alumna (aixecant la mà): - Profe, això jo no m'ho crec!

Profe: - Ah, no? I com és això? Per què ho dius?

Alumna: - Jo no em crec que el meu gos no pugui pensar. Ell quan té gana sempre s'apropa i, a la seva manera, m'ho demana. I per fer això ha raonar d'alguna manera.

Profe: - Val, d'acord. Però pensa que els animals, com els gossos, es mouen sobretot pels instints. Si ell està acostumat a que ets tu la que li dónes de menjar, sempre anirà cap a tu perquè tu li donaràs el que ell en aquell moment necessita.

Alumna: - Doncs, no! No estic d'acord que només es guiï per instints. Els altres no sé, però el meu gos pensa, raona i m'estima! I això que dius que no és veritat!

Profe: - Però dona, tu penses que t'estic mentint en el que et dic? Dubtes de que el que t'estic dient és veritat?

Alumna: - Doncs sí!

Profe: - Ah, molt bé. I es em pots donar una explicació lògica?

Alumna: - Doncs sí. Un bon alumne és aquell que és capaç de dubtar, inclús, del que aprèn, no? Ho va dir no sé quin filòsof i, a més, tu ens ho vas ensenyar. D'aquesta manera, si dubto, tindré la capacitat de poder demostrar la meva teoria. I ho faré, no ho dubtis...

Profe: - ... (joder! no m'estaré calladet de vegades, no) ...



CAS 2

Profe: - Aviam nois i noies... Hem treballat quins són els trets principals que caracteritza ser persona. En base a aquest treball, un arbre pot ser persona?

Tots i totes: - Noooooooo!!!

Profe: - Molt bé, però això per què? No podem respondre només amb un no; hem de justificar sempre la nostra resposta.

Alumna 1: - Perquè no pot raonar.

Alumne 2: - Perquè no té personalitat.

Alumna 3: - Perquè no és humà.

Alumne 4: - Perquè no té sentiments.

Profe: - Ah, no? Els arbres no tenen sentiments? I per què?

Alumne 4: - Home, tu si li trenques una branca no li estàs fent cap bé, però no el veuràs que es posi a plorar!

Profe: - D'acord. Potser que tinguis raó... Però qui et diu a tu que els arbres tenen també sentiments, però que aquests sentiments els viuen d'una forma diferent a la nostra?

Alumne 4: - Home, profe, això no ho pots preguntar. Això ho hauràs de demostrar!

Profe: - Qui jo? I això es pot saber per què?

Alumne 4: - Molt senzill. Cada vegada que es planteja una teoria fora del que és convencional, s'ha de demostrar, no preguntar ni afirmar... Tu ens ho has ensenyat!

Profe: - ... (joder! merda! avui no m'havia d'haver aixecat del llit...)


Que consti que aquestes històries no m'han passat a mi, eh? Que això m'ho han explicat que li ha passat a un amic que conec... però a mi no! (jo que no!...)

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Una última lliçó

Deu minuts. Només us demano això: deu minuts del vostre temps. És igual que sigui ara, o més tard, o demà... Hi ha coses, hi ha experiències de vida, per les que valen molt la pena seure un instant, tranquilament, i deixar-nos alliçonar. Aquest vídeo, que només dura això, deu minuts, és un magnífic exemple del que estic dient.



"No podem canviar les cartes que ens han donat, només com les juguem"
(Randy Pausch)


divendres, 15 d’octubre de 2010

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Premis Sunshine award

Amb només tres setmanes de vida, "A cau d'orella..." ha rebut fa pocs dies el premi "Sunshine award" de part de la Idoia i del seu fantàstic blog "Sin quimica no hay biología". Moltíssimes gràcies, Idoia!

I seguint aquesta cadena, em toca oferir aquest regal a dotze blogger més. Com sempre passa, em queda un regust amarg de no poder-ho repartir amb més gent, i el criteri en aquest cas ha estat seleccionar-ne dotze que fins ara no havien rebut cap premi per part meva.

Els premiats són els i les següents:

- "Holocausto en Español" de Nikkita
- "A la llum d'un fanalet" de Fanal blau
- "CONVERSES PENDENTS" de l'Eva
- "GINO-ART" de la Maijo
- "MALSÒN(IA)" de la Malsònia
- "Mar i Cel" de la Laura T. Marcel
- "Generació... (imatges latents)" del Joan Calsapeu-Layret
- "T'espere en Albanta" de l'Albanta
- "Travelant amb les roses" de la Vida
- "Viatge plural" de la Gemma
- "zero-zer-o-zer-o-no-ser" de la Lolita Lagarto
- "Onatges" de l'Onatge

Les normes que, lliurement, han de seguir per acceptar el premi són les següents:

1. Desar la imatge i postejar-la al teu blog.
2. Donar el premi a 12 bloggers més.
3. Posar un link als nomenats.
4. Fer saber als nomenats que han rebut un premi comentant al seu blog.
5. Compartir l'apreci i posar un link de la persona que has rebut el premi.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Qui s'ha emportat el meu formatge?

"Qui s'ha emportat el meu formatge?" és un llibre del que feia temps que n'havia sentit parlar però que fins ara, gràcies a la recomanació d'una amiga, no havia pogut llegir. Aquest cap de setmana per fi he tingut l'oportunitat de fer-ho i realment és una lectura que, a més d'oportuna personalment parlant, ha valgut molt la pena.

És un breu conte que ens explica la història de dos esforçats ratolins i dos follets que intenten descobrir el seu tipus de formatge favorit en el laberint on transcorren les seves vides. Cada matí, els quatre es calcen les seves sabatilles i es perden pels obscurs passadissos i de vegades perillosos racons de la seva llar, amb l'esperança de trobar el desitjat "Formatge". Després d'innumerables aventures i de provar moltes classes de formatge, veuen recompensats els seus esforços. Per fi un depòsit enorme de de Formatge i amb la varietat especial que cadascú desitjava. La recerca ha acabat. La vida és més fàcil. Tot és millor. Fins que un bon dia... el formatge desapareix! Com? Per què?

A partir d'aquestes preguntes i d'una senzilla paràbola, el doctor Spencer Johnson estructura una divertida e instructiva rondalla destinada a recordar una màxima comú a la vida, encara que no sempre assimilada: "el canvi existeix". I el que encara és més important, és imprescindible adaptar-se a un món en constant transformació. 

Els quatre personatges imaginaris presentats en aquesta rondalla, els ratolins "Fisgon" i "Escurridizo" i els follets "Hem" o "Haw", pretenen representar les parts simples i complexes de nosaltres mateixos, independentment de la nostra edat, del nostres sexe, cultura o nacionalitat. De vegades podem actuar com Fisgon, que és espavilat i detecta aviat el canvi; o com Escurridizo, que s'apresta cap a l'acció; o com Hem, que es nega i es resisteix al canvi, per por a que condueixi a quelcom pitjor; o com Hem, que aprèn a adaptar-se a temps, quan comprèn que el canvi pot conduir a alguna cosa millor.

Al marge de la part de nosaltres mateixos que decidim utilitzar, tots compartim una cosa en comú: la necessitat de trobar el nostre camí en el laberint i assolir tot allò que ens hem proposat a nivell professional, personal, de parella... Només de nosaltres depèn actuar com fan cadascú dels personatges que aquí es representen.

dijous, 30 de setembre de 2010

Esquirols

Segons l'enciclopèdia catalana, els esquirols són un gènere de mamífers de l'ordre dels rosegadors, d'uns 38-45 cm de longitud, cap rodó, musell curt i proveït de llargues i abundants vibrisses, ulls grossos i vius, potes mitjanes amb els dits molt forts i amb ungles corbes i punxegudes que els faciliten d'enfilar-se pels arbres...  [llegir més...]

Però també existeixen un altre tipus d'esquirols, que són aquells que davant d'una jornada de vaga decideixen lliurement (o no...) no secundar-la i continuar assistint al seu lloc de treball com una jornada normal. Estarem d'acord en que prima el respecte a que cada treballador i cada treballadora pugui escollir secundar-la o no, i ara no entraré a analitzar els motius que han portat a aquest treballadors i treballadores a no fer-ne.

El motiu d'aquest post és que jo he estat, per primera vegada en la meva vida, un esquirol. I no em sento gens orgullós de d'haver-ho estat, ens al contrari. Ahir vaig trair els meus principis i he deixat enrere el record d'aquells anys de sindicalisme en que formava part dels piquets informatius (civilitzats) i les crítiques als que actuaven tal i com jo ho vaig fer ahir. 

Em podria escudar en la meva situació personal i, més concret, en la laboral. Però ara, acabat el dia, i després d'un dia en el que no he deixat de pensar sobre aquest tema, em pregunto si realment ha valgut la pena haver anat a treballar aquestes dues que em pertocaven, quan està en joc, no només la meva normalització en el món laboral (i que està així precisament per les polítiques econòmiques que s'estan duent a terme a Catalunya), sinó també per la situació de milers de treballadors i treballadores, joves, pensionistes, etc... que estant patint tota una sèrie de retallades socials i laborals. Realment un acte de insolidaritat d'aquesta mena pot ser justificat per una situació personal, quan realment el que està passant ens afecta a tots i a totes? Jo crec que no. Però ara ja és tard per rectificar...

Amb la meva mala conciència, marxo a dormir amb una cançó d'uns altres "esquirols"... però aquests, dels que no fallen mai quan els vols escoltar.

divendres, 24 de setembre de 2010

No vaig triar


No vaig triar

Quan la claror vingui a buscar-me
quan tanquin aquests ulls humans
potser en tindré uns de més grans
o potser, qui ho sap, s'aturaran.

D'on vens, on vas, qui ets i qui seràs?
Aquesta nit m'ho he preguntat.
I és que d'aquí no vull marxar
m'agrada més que el més enllà

Diuen que t'han posat a prova
que per això tens la llibertat
que has d'escollir entre el bé i el mal
però ets com vas néixer i ho seràs.

No vaig triar ser tal com sóc ni ser humà
i és que tampoc puc explicar
tot el que he fet o faré demà.
I no sé pas que m'espera
però ha de ser millor, ha de ser millor
voldria tornar enrera
però ha de ser millor, ha de ser millor.

Diuen que potser és per feblesa
diuen que és per manca de fe
no em fa vergonya confessar
que hi ha coses que em fan por.

Doncs no perdrà la meva adreça
ni la d'aquells que jo he estimat
ni esclaus, reis, bojos, ni malalts
tant li fa, que li és igual.

No vaig triar néixer com sóc ni néixer humà
i és que tampoc puc explicar
tot el que he fet o faré demà.
I no sé pas que m'espera
però ha de ser millor, ha de ser millor.
Voldria tornar enrera
però ha de ser millor, ha de ser millor.

I com volen que jo em cregui
que en un llibre hi puc trobar
la gran diferència entre el bé i el mal
i el passaport cap al paradís,
si jo mateix estic condemnat
per no creure el que no veig
per voler tenir moltes coses
per ser tal com em van fer.

No, jo no puc canviar-me
mai ho desitjat, mai ho he desitjat
no puc pas ser un altre
mai ho he desitjat, mai ho he desitjat.

dilluns, 20 de setembre de 2010

Un camí!

Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!
Quin so vulgar i estrany!
Un camí!...
Quina sentida de pena i patir,
quina promesa de calma i de guany!
Un camí!...
(Josep M. de Sagarra)

dijous, 16 de setembre de 2010

IV Mostra de Fotofilosofia

Per tal de celebrar la Jornada Mundial de la Filosofia de 2010 (UNESCO, 21 de novembre) es convoca per quarta vegada la Mostra de fotofilosofia. Volem enriquir el pensament filosòfic a secundària tot aprofitant la creativitat de l’alumnat i cercant noves formes de col·laboració entre els departaments de Filosofia dels IES de tots els Països Catalans. L’objectiu de la Mostra és aplegar “espurnes de pensament” fetes per alumnes de secundària expressades en una fotografia digital acompanyada d’un títol en forma de pregunta vinculada a la filosofia.

El calendari d'enguany serà el següent:

14 de setembre-30 d’octubre: L’alumnat crea i posteja les seves fotofilosofies.

2-6 de novembre: Cada centre tria aproximadament un 10% de les presentades, amb el sistema i criteris que decideixi: Selecció d’un jurat, votació entre l’alumnat, etc. Poden donar-se premis internament.

6-14 de novembre: Cada centre comunica la llista dels noms de l’alumnat guanyador, curs i centre a través del formulari virtual de la pàgina del CREAIF i aquest ho farà al CRP que elaborarà els diplomes. També haurà d’enviar un pwp amb les fotofilosofies guanyadores segons instruccions que es rebran.

17 de novembre, dimecres: Es fa un acte solemne en defensa de la filosofia, que figura en la llista dels celebrats mundialment reconeguts per la UNESCO. L’acte serà a la Facultat de filosofia de la UB a la tarda (es confirmarà lloc i hora). Assisteixen els i les alumnes premiats de cada centre i les famílies i se’ls lliuren els guardons. Un especialista comentarà una selecció de les premiades. La resta del curs es pot aprofitar la xarxa de blogs per treballar i il·lustrar els temes, obrir noves convocatòries del centre enfocades a una temàtica, etc.

Per a més informació podeu consultar la pàgina de la Mostra (Mostra de Fotofilosofia) o "Sapere Audere"

dilluns, 13 de setembre de 2010

El far de sud

Avui arrenca "A cau d'orella...". Aquest nou blog que obro, pretén ser l'hereu del que va ser en el seu moment "Filosofia avui", incorporant un canvi de nom i d'imatge, però que vol mantenir el mateix estil i la mateixa essència que tenia l'antic espai.

Molts ja sabeu, ni que sigui per referència a l'últim post que vaig escriure a Filosofia avui, que els darrers mesos no han estat gaire fàcils per mi. I és per això també pel que vaig decidir tancar el blog, perquè necessitava un temps de reflexió, d'aïllament, i tornar quan les coses estiguessin al seu lloc. La veritat és que encara avui dia hi ha coses que no estan gaire ordenades. Queda molt per fer encara, però suposo que mica en mica i amb paciència...

I realment, aquest paron ha valgut la pena. Han hagut moments concrets molt durs, és veritat. Per a aquells que encara pensen que els homes no ploren, els hi diré llavors que jo he hagut de tornar a la meva infantesa, com ho he fet massa vegades durant els últims mesos, per tal d'alliberar tota la tensió acumulada sense que m'acabés donant un "yuyu". I amb tots aquests moments, he volgut tornar a Peníscola, on la pau i la tranquil·litat que he pogut respirar feia molt de temps que no la sentia. He pogut passejar i conèixer més a fons el seu casc antic, el seu castell, els seus carrers, la seva gent... i, com no, el seu far. Un far que he contemplant d'una forma especial. Com un navegant solitari que el busca perquè el guïi per arribar a bon port.

I no podia faltar amb mi una lectura. Aquesta vegada un llibre de poemes: "Sol i de dol" de J.M. Foix. Pel títol... molt apropiat, no creieu? És que de vegades m'agrada jugar a riure'm de mi mateix i de tot el que em passa. Però és allà, llegint davant del mar, assegut a les roques, quan t'adones que la vida és un constant obrir i tancar portes. I que moltes vegades unes s'obriran sense demanar-les; i moltes altres es tancaran sense que et demanin ni permís. Però és en aquest moments, en els pitjors, quan no pots quedar-te assegut esperant a que se't vagin obrint d'altres o a que passi el temps perquè "el temps ho cura tot". I és quan te'n adones també que si cal que ara obri noves portes, les obriré... ni que sigui a cops de puny. Perquè el temps passa... i passa massa ràpid. I no hi ha temps a perdre...

Enceto avui, doncs, aquest nou blog amb ganes i energies que espero seguir tenint per tal de continuar caminant per trobar el meu propi far. Encara que, a partir d'avui, ja tinc el meu particular far del sud...

Acabo aquí aquest primer post, que sabeu que no m'agrada enrotllar-me... ... ... ... Però no vull deixar d'agrair a tots els amics i amigues blogaires el suport i l'estima que m'heu estat donant amb els vostres comentaris i correus que han fet que les últimes setmanes hagin estat, si més no, menys difícils. A cau d'orella us dic... GRÀCIES!

diumenge, 25 de juliol de 2010

Fins aviat...

Fa poc més d'un mes vaig publicar un post en el que intuïa canvis a la meva vida. No sabia ben bé per què i tampoc sabia cap a on em podrien portar. Però era una intuïció ben forta. Aquests canvis van arribar massa d'hora, gairebé sense adonar-me'n i com si es tractés d'un autèntic huracà. La meva vida a nivell personal i professional ha fet un gir de 180 graus que em deixa amb la neguit de què és el que em depararà un futur, del que ara mateix no sé ser gaire optimista.

I dintre d'aquests canvis, avui es tanca una de les etapes més importants de la meva vida. D'aquelles que costarà oblidar. Tot final comporta un mal, un dolor, però també una enyorança del temps viscut. La vida de vegades no sembla ser tot lo justa que ens agradaria amb nosaltres. Però així és la vida... diuen. I també diuen que quan es tanca una porta, sempre s'obre una finestra. Massa portes s'estan tancat al meu pas i encara no trobo cap finestra oberta que m'ajudi a agafar aire. No puc evitar que la por i la incertesa s'hagi apoderat de mi pel fet que no sé si encara se'm tancarà alguna més, O, qui sap, si potser sóc jo mateix el que n'haurà de tancar alguna.

Estic cansat, molt cansat. Però, tot i així, em toca emprendre el vol novament. Però aquesta vegada tot sol (si és que no deixem mai de volar sols, malgrat tot...) per seguir buscant el meu propi pensament, feliç el meu propi món feliç que encara sento que no he trobat.

I tot aquesta situació, que de vegades sento que m'està superant, fa que avui mateix em plantegi tancar aquest blog. "Filosofia avui" va començar amb un objectiu que finalment s'ha esdevingut en un altre. I no tinc paraules per definir tot el que he viscut i m'ha aportat el món de la blogsfera. Diuen que tots el blogs són el reflex tàcit del seu autor; i avui per avui sento que poc més puc aportar en ell. 

Algun dia tornaré, almenys aquesta és la meva intenció, però segur que no serà ni amb aquest nom, ni amb aquesta imatge. I tampoc sé si serà d'aquí un mes, d'aquí sis o d'aquí un any... No amagaré que em fa pena, molta pena. Però ara mateix tinc la necessitat de tancara aquesta porta. 

Vull agraïr-vos a tots els blogaires i les blogaires que m'heu acompanyat durant tot aquest temps. Ha estat una experiència absolutament magnífica, enriquidora, i de la que em porto molt bons records. No deixaré, però, de passejar pels vostres blogs per seguir deixant el meu granet de sorra...

Això no és un adéu. És un fins aviat...

divendres, 2 de juliol de 2010

Un pensament feliç

Avui us explicaré un secret. 

Aquest marrec de la foto, tot just el dia que va néixer, ja se li començava a veure que gaire inconformista no era... El primer que va fer va ser negar-se, de bon principi, a sortir. I aquesta va ser la seva primera decisió presa de forma unilateral. Ell estava molt còmode a la panxa de la seva mare... I clar, haver de sortir i que, a sobre, li donessis una bona batucada al cul, doncs com que no... Es va resistir i molt; però finalment un tio amb bata blanca va ficar la mà i el va aconseguir treure. No va ser fàcil, però, perquè sempre explica que la mossegada que li va fotre, és per no oblidar-la mai... Jo el que crec, sincerament, és que més que mossegada, el que realment va fer va ser babejar-lo com podia. Però el cas és va venir al món en un dia com avui: un 2 de juliol.

Era un dilluns ben assolellat. Els pares i la seva germaneta, la Francina, com no podia ser d'una altre manera, festejaven com mai la seva arribada. La decisió del nom ja estava presa de feia temps. Es diria "Juan", com el seu avi per part de mare. Però a les poques hores, a alguna il·luminada se li va ocórrer entrar i dir: "Què guapo es el Juanito". I en un tres i no res, va deixar d'anomenar-se "Juan" per anomenar-se "Juanito" (hay que joderse!!). Però els problemes no acabaren aquí... El seu avi, com a bon murcià que era, no s'acostumava a dir "Juanito" i no li sortia un altre nom que no fos "Juanico". I a ell li feia una ràbia!! El renyava contínuament i li deia que no, que "Juanico" no, que "Juanito". Però el seu avi, que era especialista en fer-lo enrabiar, un dia li va dir que vale, que li diria acabant en "ito".... i li va dir "Paquito" (com el seu pare)... 

Però la història segueix. La seva mare, que tenia molt clar que es deia "Juanito", de tant en tant li deia Antonio (com el seu germà), i una tieta germana d'ella, "Pepe" (un altre germà). I a l'escola, només pel fet de tenir fama de ser un "cap quadrat" (ja veus tu!), li deien "Tele". I així va créixer, amb uns ulls ben vius i un somriure entremaliat,  però amb una crisi d'identitat pel fet de tenir més noms que el Froilan de todos los Santos, i de la que em sembla que encara no s'ha recuperat... 

Fins que li va sorgir un sentit comú (que encara no l'he sapigut trobar) i, sobretot, el "ramalazo" catalanista. Va prendre la firme dicisió d'anomenar-se com ell realment volia: "Joan". . I així va ser, va anar al jutjat i se'l va traduïr. Ara si algú el crida com a Juan o Juanito o qualsevol dels altres dissimula i canta... ;P 

Ara, però, li agrada fer una excepció. Només deixa que li anomenin d'una forma diferent a tots aquells i totes aquelles que pertanyen a un lloc molt especial per a ell. I és quan es deixa anomenar, simplement, "joanfer"...

En Joan o en joanfer, com més us agradi, fa anys que es nega seguir complint anys. I el cas és que, en el fons, segueix tenint el seu propi pensament feliç, que no és un altre que el mantenir-se sempre en una "eterna joventut" i seguir fent camí per fer-se un lloc en un món tan complicat i trobar, així, el sentit de la seva existència i la veritable felicitat...

dimarts, 22 de juny de 2010

Aprendre


Després d'un temps, un aprèn la subtil diferència
entre sostenir una mà i encadenar un ànima.
I un aprèn que l'amor no significa ficar-se al llit 
i una companyia no significa seguretat.
I un comença a aprendre... 

Que els petons no són contractes i els regals no són promeses, 
i un comença a acceptar les seves derrotes amb el cap alt i els ulls oberts.
I un aprèn a construir tots els seus camins en l'avui, 
perquè el terreny de matí és massa insegur per a plans... 
i els futurs tenen una forma de caure en la meitat. 

I després d'un temps un aprèn que si és massa, fins a la calor del sol crema. 
Així que un planta el seu propi jardí i decora la seva pròpia ànima, 
en lloc d'esperar que algú li porti flors. 
I un aprèn que realment pot aguantar, que un realment és fort, que un realment val, 
i un aprèn i aprèn... i amb cada dia un aprèn. 

Amb el temps aprens que estar amb algú perquè t'oferix un bon futur,
significa que tard o d'hora voldràs tornar al teu passat. 
Amb el temps comprens que només qui és capaç d'estimar-te amb els teus defectes, 
sense pretendre canviar-te, pot brindar-te tota la felicitat que desitges. 

Amb el temps t'adones que si estàs al costat d'aquesta persona 
només per acompanyar la teva solitud, 
irremediablement acabaràs no desitjant tornar-la a veure. 
Amb el temps entens que els veritables amics són contats, 
i que el que no lluita per ells tard o d'hora es veurà envoltat només d'amistats falses. 

Amb el temps aprens que les paraules fetes en un moment d'ira
poden seguir llastimant a qui vas ferir durant tota la vida. 
Amb el temps aprens que disculpar qualsevol ho fa, 
però perdonar és només d'ànimes grans. 

Amb el temps comprens que si has ferit a un amic durament, 
molt probablement l'amistat mai tornarà a ser igual. 
Amb el temps t'adónes que encara que siguis feliç amb els teus amics, 
algun dia ploraràs per aquells que vas deixar anar. 
Amb el temps t'adónes que cada experiència viscuda amb cada persona és irrepetible. 

Amb el temps t'adónes que el que humilia o menysprea a un ésser humà, 
tard o d'hora sofrirà les mateixes humiliacions o menyspreus multiplicats al quadrat. 
Amb el temps aprens a construir tots els teus camins en l'avui, 
perquè el terreny del matí és massa incert per a fer plans. 

Amb el temps comprens que apressar les coses o forçar-les que passin 
ocasionarà que al final no siguin com esperaves. 
Amb el temps t'adones que en realitat el millor no era el futur, 
sinó el moment que estaves vivint just en aquest instant. 

Amb el temps veuràs que encara que siguis feliç 
amb els que estan al teu costat, 
enyoraràs terriblement als que ahir estaven amb tu 
i ara s'han marxat. 

Amb el temps aprendràs que intentar perdonar o demanar perdó, 
dir que estimes, dir que estranyes, dir que necessites, dir que vols ser amic, 
davant una tomba, ja no té cap sentit.

Però desafortunadament, solament amb el temps... 

Jorge Luis Borges

dissabte, 19 de juny de 2010

Reflexions

Avui m'he aixecat especialment reflexiu. Sempre per aquestes dates tinc una certa tendència a mirar enrere i fer balanç de com ha anat el curs, com ha anat l'any a nivell personal... A més, venen uns dies també que poden arribar a ser difícils: tancament de curs, memòries, el comiat de l'alumnat que marxa de l'escola i també l'arribada d'unes vacances que, contràriament a com me les havia planificat, es presenten amb massa temps lliure. I no sé si m'interessa tenir massa temps lliure. Tot un munt de neguits afegits als que vas arrossegant dia rere dia i que fa que, de vegades, no siguis capaç de suportar-te ni tu mateix.

I m'adono que, a trets generals, i a diferència d'anys anteriors, no ha estat un any especialment bo anímicament parlant. No vaig començar bé i tampoc sembla que l'acabament d'aquest pugui tenir millor pinta. I no dic que no m'hagin passat coses bones, ni viscut experiències positives, ni conegut gent que m'aporti. Però sí és cert que la sort, el ànims, no han estat els meus millors aliats.

N'hi ha que diuen que penso molt; massa. I probablement sigui així. Sóc una persona molt exigent amb mi mateix i això fa que pensi i repensi tot el que faig, tot el que penso, tot el que sóc.... Però si haguéssim de fer una fusió entre la teoria cartesiana i la lògica aristotèlica, podríem dir que, si Descartes deia que pensar és existir, podríem deduir, d'una forma lògica, que si penso massa, també existiré massa. Serà això, que existeixo massa...

Tinc la sensació que venen èpoques de canvis. Algunes, perquè tinc la necessitat de fer-les; d'altres, no dependeran exclusivament de mi. No sé tampoc si serà un canvi de rumb, o simplement un canvi de marxa per seguir fent camí sense la necessitat d'anar contínuament a ralentí. Inclús aquest blog sembla com si em demanés canvis, renovacions d'idees, aportacions més originals, més pròpies, abans de no caure en l'abisme i acabar tancant-lo.

Tot és començar, diuen. És curiós que en el post d'homenatge a Saramago que vaig fer ahir, i mentre l'escrivia, com una frase, una simple frase, em va fer pensar tant i tant... "Començar pel principi!". La reflexió posterior em va semblar extraordinària. Com si fos tan fàcil saber o no quin és el principi de les coses, dels canvis, de la vida... Normalment sabem quins són els finals, perquè els vivim. De vegades, inclús, els podem intuir. Però el principi? El principi de què, si no sabem el que ens depararà? I si, a més, entenem que hi ha múltiples principis per començar alguna cosa, com sabem que el principi que nosaltres escollim és el correcte?

Davant d'aquesta qüestió, n'hi ha que ho tenen molt més clar: "Començar és continuar un final".

divendres, 18 de juny de 2010

Saramago deixa la caverna

Avui ens ha deixat, als 87 anys, José Saramago. Premi Nobel de Literatura 1998 per la seva obra "La caverna", l'escriptor d'ulls tristos i semblant seriós, però amb les idees clares, ha deixat un llegat literari impregnat de compromís i de lluita per una societat més igualitària i més justa, i que va saber transmetre com ningú en cadascuna de les seves obres.

Aquí us deixo un fragment de l'obra que li va valer el Premi Nobel:


"Autoritàries, paralitzants, circulars, de vegades el·líptiques, les frases d'efecte, també jocosament anomenades "llavors d'or". Són una plaga maligna de les pitjors que puguin assolar el món. 

Diem als confusos, "coneix-te a tu mateix!", com si conèixer-se a un mateix no fos la cinquena i més dificultosa operació de les aritmètiques humanes. Diem als bucòlics, "voler és poder!", com si les realitats atroces del món no es divertissin invertint tots els dies la posició relativa dels verbs. Diem als indecisos, "començar pel principi!", com si aquest principi fos la punta sempre visible d'un fil mal enrotllat del que amb només estirar i seguir estirant per arribar a l'altra punta, la del final, i com si, entre la primera i la segona, haguéssim tingut en les mans un fil llis i continu del que no ha calgut desfer nusos ni desembolicar embulls, cosa impossible en la vida dels cabdells i, si una altra frase d'efecte és permesa, en els cabdells de la vida. 

Marta va dir al pare, "comencem pel principi!", i semblava que només faltava que l'un i l'altre s'asseguessin davant del tauler per a modelar ninots amb uns dits sobtadament àgils i exactes, amb l'antiga habilitat recuperada d'una llarga letargia. Pur engany d'innocents i desprevinguts, el principi mai ha estat la punta nítida i precisa d'un fil, el principi és un procés lentíssim, demorat, que exigeix temps i paciència per a percebre en quina adreça vol anar, que tempteja el camí com un cec, el principi és només el principi, allò fet val tant com res."

dilluns, 14 de juny de 2010

Va de mestres...

En el meu post nº 100 no hi podia faltar un cita del gran mestre Borges, ni la cançó dels mestres dels mestres...


"...Amb el temps t'adones que, en realitat, el millor no era el futur, 
sinó el moment que estaves vivint en aquest instant.
Amb el temps veuràs que encara que siguis feliç amb els que estan al teu costat, 
enyoraràs terriblement als que ahir estaven amb tu i ara han marxat...".
(Jorge Luis Borges) 

dimecres, 9 de juny de 2010

Una bonica rosa


"L'amistat, a l'igual que l'amor, ha de ser tractada com un bonica rosa: amb mesura i dolcesa.
Si l'estrenys massa cap a tu, pots arribar a desfer-la... 
Però si obres massa la mà, el vent se la podria endur en el moment menys esperat..."
(joanfer)


Iniciativa publicada a Col·lecció de Moments

dilluns, 7 de juny de 2010

L'amistat

"L'amistat és una ànima que habita en dos cossos; 
un cor que habita en dues ànimes". (Aristòtil) 

divendres, 4 de juny de 2010

Felicitat i tristesa

"La felicitat no és res si no es compartida amb una altra persona; 
i res no és veritable tristesa si no es sofreix completament sol." (Anònim)

dimarts, 1 de juny de 2010

Diari d'una experiència (IV)

Diari d'una experiència (I)
Diari d'una experiència (II)
Diari d'una experiència (III)

Per fi arribà el dilluns!

El primer que vaig fer va ser acompanyar al meu tio i a la seva promesa al cotxe (més que res per assegurar-me que realment marxaven...). Ell em va fer una forta abraçada fraternal i ella dos petons. Què "recatadita" ara ella, eh?? En fi... Veient com s'allunyaven vaig respirar fons i vaig pujar a casa per acabar de fer la motxilla. Vaig assegurar-me que no m'havia deixat res (encara que no ho sembli de vegades sóc una mica desastre...). Així que vaig mirar de dalt a baix calaixos, estanteries i fins i tot el fons d'armari, que sempre se t'acaben amuntegant coses.

Ho tenia tot. Així que vaig partir ràpidament perquè no se'm fes tard. Vaig arribar inclús abans de l'hora prevista i, sorprenentment, no m'havia passat encara res! L'autocar també va ser molt puntual i, per tant, tot estava sortint com ho teníem previst. Ara a disfrutar del viatge!.................. I un xurro, disfrutar! Com que el camí era llarg vaig voler dormir una estona, però l'alumnat la va liar parda a l'autobús. Si fins i tot ens van aturar els Mossos perquè pensaven que havíem punxat roda del que s'arribava a moure l'autobús d'un cantó a un altre! Déu meu, quina generació!

Quan vam arribar a la casa de colònies vaig tenir una sensació estranya. Era com una mena de déjà vie, com si allà ja hagués estat abans... Tot era preciós. La casa de colònies estava al bell mig dividida en tres casetes i al seu voltant, un preciós bosc. Per mi aquell bosc era El bosc dels somnis de qualsevol amant de la natura i l'aire pur de la muntanya. Bé, aire pur, pur... Per allà a la bora hi havia una granja que desprenia una oloreta a vaca que ni us explico... Però, eh! No volíem camp? Doncs ja estem al camp!!

El dia va transcórrer tranquilet. L'alumnat va fer les seves activitats corresponents amb els monitor i monitores que hi havia a la casa i nosaltres, els profes, vam aprofitar per fer una volta per la zona i avançar feina que ens havíem portat. I així fins a la nit, que vam agrupar a tots els nois i noies i els vam dividir per anar a dormir. En un lloc els nois, al Cau del Calpurni, que li deien; les nenes, al Cau de les Nereides. I nosaltres, ben a prop per controlar-los, al Racó de la Solsídia

Aquella nit només em vaig haver d'aixecar una vegada per cridar l'atenció a uns nens..... bé, una vegada darrere d'una altra! Els vaig trobar amb uns walki talkies cridant-se entre ells. - Milki42, Milki42... cridant a Garbi24. Garbi24 m'escoltes?...- Jo no sé si el tal Garbi24 el sentia, però us puc assegurar que jo sí. A la vuitena vegada que em vaig haver d'aixecar (ja veieu que sóc pacient...) els vaig treure a tots dos i van estar donant voltes fins que es queien de son... Però el que va caure abans que ells va ser un servidor. Allò no era dormir, era entrar en coma! Els pobres van venir a despertar-me dient-me que portaven una hora correns! Pobrets...

Al dia següent es podien contemplar Els primers gestos del verd. Feia un dia meravellòs. Així que, sense pensar-m'ho dos cops, vaig agafar guitarra en mà i vaig començar a tocar i cantar aquelles cançons tan maques que em van ensenyar "los padres salesianos". Em resultava melòdic a mi mateix i tot! Així que vaig pensar sortir al pati i despertar a tothom perquè pogués contemplar aquell meravellós dia. No portava ni dos minuts a fora que un núvol, un punyetero núvol, se'm va posar a sobre a descarregar. Una pluja d'estiu, em deien... Sí, sí... pluja d'estiu... Pluja de coll...(uisss, perdó, casi se m'escapa!). Però si jo pensava que no cantava tan malament!!

Així que vaig entrar corrents amb la meva guitarra cap a la caseta però, just abans d'entrar, vaig entrebancar-me amb una branca que no sé que nassos fotia allà i vaig anar caure justament de boca a una plasta de vaca que el dia abans no hi era, però en aquell moment sí. Els nens i les nenes van sortir a fer-me la ola i tot! Em vaig aixecar com vaig poder i mentre corria cap a la dutxa dues de les cordes de la guitarra (la segona i la cinquena, no se m'oblidaran a la vida) van petar i van anar a para una a cada ull. La bona notícia és que portava les ulleres; la dolenta és que es van carregar els dos vidres! Però aquí no acaba la cosa... Una vegada dutxat, a l'hora d'anar a buscar la roba per canviar-me, me'n adono que m'havia deixat la roba interior a casa i vaig haver d'improvisar, de mala manera, uns draps d'espart que rondaven per allà. Com podeu imaginar, al final de les colònies, les meves santes parts van quedar més o menys com ho explica en el minut 3 aquest gran filòsof...

Immers en la meva pròpia vekordia i atabalat com estava, una de les meves companyes, valencianeta ella, em diu:

- Joan, t'espere en Albanta! -.
- Però tu què ets en Silvio Rodríguez o què? - li vaig dir pensant que s'estava enfotent-

Resultava que la caseta on anàvem a esmorzar es deia Albanta perquè la noia que portava l'establiment era cubana. La meva companya ofesa, lògicament, em va dir:

- Mira, maco, et diré el que mai et vaig dir: Veus la muntanya més alta? Doncs allà tens un racó dalt del món on pots anar i perdre't si vols!!

Buffff, quin bon rollet de bon matíiii. Jo ja no sabia què fer. De bones colònies i de treure'm el senyor Murphy de sobre.... zero-zer-o-zer-o-no-ser, aquesta era la qüestió... (si és que ja no sé ni el que em dic!).

El final de les colònies m'estimo més no explicar-vos-ho, perquè va anar de mal en pitjor, i ja sabeu que no m'agrada enrotllar-me molt...

Però el final de tots aquests dies sí que us ho explicaré. Va ser el pitjor de tot. Cansat i enfonsat per tots aquests desastrossos dies, vaig arribar a casa només amb ganes d'anar-me al llit. Així que, sense tan sols desfer la motxilla, em vaig treure la roba i em vaig posar a dormir...

Ni cinc minuts... ni cinc minuts feia que m'havia adormit, quan de sobte sento: - Señor Juan! Señor Juan! Ay, alma de cántaro... Acuéstese por Dios!, que lo voy a mojar. Le he hecho daño?

No........... No pot ser!!........ No em diguis........ No em diguis que és un somni!! 

Doncs sí. Tot havia estat un somni!! El primer dia, quan vaig sortir al balcó a fer la cigarreta, la veïna no només m'havia llençat l'aigua a sobre... M'havia llençat també una tomaquera i havia perdut el coneixement!!

I en aquell moment, amb tot un "Shorthan of emotions", vaig començar a plorar com un nen, però amb l'esperança de poder canviar el meu propi destí...

Fi (Per fi...)

P.D. Aquest relat ha estat inspirat en aquest post d'en Xexu. Disculpeu si algun seguidor s'ha trobat sense la inclusió del seu blog en aquests relats. De vegades la imaginació no dóna per més... ;)

dilluns, 31 de maig de 2010

Dia del blogaire en crisi

Molts de nosaltres hem patit alguna vegada algun tipus de crisi d'idees que ha fet que ens replantejessim continuar o no amb el nostre blog. De vegades només ha estat qüestió de temps i descans, però d'altres ha estat punt d'inflexió per tancar-ho definitivament.

Es per això que avui, i gràcies a una iniciativa sorgida al blog de Leblansky i la difusió de Bloguejat, es celebra el Dia del blogaire en crisi, amb la intenció de solidaritzar-nos a amb totes aquelles persones que en algun moment han tingut alguna d'aquestes crisis.

"En els moments de crisis, només la imaginació és més important que el coneixement".
(Albert Einstein)

divendres, 28 de maig de 2010

Somriures

"Si estàs trist somriu, perquè més val un somriure trist, 
que la tristesa de no veure't somriure" 

dimarts, 25 de maig de 2010

Diari d'una experiència (III)

Diari d'una experiència (I)
Diari d'una experiència (II)

... I per fi arribà el cap de setmana. 

Els caps de setmana són, per a tots els éssers mundans, aquells dos dies idonis per poder descansar i desconnectar del dur treball de tota la setmana. Doncs bé, sembla ser que aquell cap de setmana jo no era ésser mundà. A les set del matí em truca el meu "tío del pueblo" que ve a passar el cap de setmana i a visitar Catalunya. Vamos, ni que Catalunya es pogués veure en un cap de setmana!!! Partien cap a les vuit i estarien cap al migdia a casa. 

M'havia d'aixecar ràpid perquè tenia un munt de coses a fer i, a més, el dilluns marxava de colònies amb l'escola. En fi - vaig pensar - cinc minutets i m'aixeco.............. Les dotze!! Em van donar les dotze del migdia!! Em vaig aixecar tan ràpid que ja vaig començar a fer-me la pitxa un lio. No sabia què havia de fer, on havia d'anar... Hagués desitjat agafar un avió i fer l'envolée per perdre'm a la meva illa roja. Vaig recordar ràpidament que venia el tio del pueblo i havia d'endreçar una mica la casa. Però és que no em donava temps!! - Total - vaig pensar - casa seva al mig del camp i ple d'animals molt neta, molt neta, tampoc la te -. I vaig anar a pel que era més urgent: havia de comprar quatre coses per anar preparat a les colònies que la fèiem allà a la muntanya, on Crist va perdre l'espardenya.

Així va ser. Em vaig dirigir a "Coronel Tipicoca" (si volen publicitat que se'n vagin a un altre lloc...) i vaig comprar quatre coses de res... Quatre coses de res? Gairebé dos mil euros em van clavar!! Si quan la noia em va donar el tiquet pensava que m'estava donat el seu número de telèfon! Punyetera crisi dels nassos... En fi, tot era per una bona causa: a partir de dilluns havies d'estar a l'alçada de les circumstàncies.

Quan vaig arribar a casa vaig tenir el temps just per deixar la compra i prepar-li el llit petit al tio. Mentre ho feia reia perquè en aquest llit, que era de quan jo era un nen, gairebé no hi cabia ni jo i es dormia fatal, i me l'imaginava amb aquella panxa seva, que semblava la panxa del bou que té al poble, intentant donar-se la volta sobre ell mateix sense tenir cap espai per fer-la.... jijiji. 

I entre rialla i rialla truquen a la porta. Per fi havia arribat el tio. Obro la porta i la mandíbula se'm va caure al terra de cop. Aquesta vegada no venia sol. Li acompanyava un llum de dona que li passava mig metre per damunt i mig segle d'anys! Es veu que era catalana ella. Una catalana del món perquè havia viscut en molts llocs diferents del món. No m'ho podia creure: feia anys que era vidu i no se li coneixia dona. I ara... La noia era alta, esvelta, amb bon cos, però físicament la natura no havia sigut generosa amb ella (això va a gustos també...). Però el que més em fotia no era que hagués vingut acompanyat. El que més em fotia era que el que havia de dormir en aquell llit que acabava de preparar era un servidor...

Aquella tarda, després de dinar, vam fer un passeig per la ciutat perquè la coneguessin tots dos. Vam estar a la cafeteria Ginkgo prenent un xocolata amb xurros i també vam anar a la galeria d'art d'una amiga, Gino art, a veure l'exposició The lost art of keeping o secret. Al meu tio això, com deia ell, li importava un "pito", però es veu que ella era una persona amb estudis i molt culta (encara entenia menys què feia amb el meu tio...).

La resta del cap de setmana va estar bé. Bueno, bé, bé... Si no fos perquè vam anar a visitar Besalú contractant un guia turístic perquè ens ensenyés el més significatiu del poble, i no vam poder sortir del bar on vam quedar perquè va començar a ploure el que no està escrit durant tot el dia... És que el meu tio és tan "gafe"!!

Però el més significatiu que em va passar va ser la última nit. Havíem d'anar a dormir d'hora perquè ells marxarien de bon matí i jo també partia cap a les colònies. Quan ja estava al llit (mini-llit diria jo...),  just arribada la dotze vaig desitjar que el que em va passar fos un miratge a mitjanit. La xicota del meu tio va entrar a la meva habitació i sense tallar-se un pèl em diu: - Les idees són un pou de secrets... vols saber les idees que tinc ara mateix? -. Jo no sabia on ficar-me. Com ja molts us imaginàveu, doncs sí, vaig caure del llit. Jo a la meva vida només havia lligat constipats i ara em trobava que la parella del tio m'estava "tirant els trastos"!! - Ai mare -, vaig pensar. - Veuràs.... és que... jo.... és que... el meu tio... -. No sabia què dir-li. Se'm va a començar a "llenguar-me la traba" i no sabia pronunciar una frase en condicions. Al final li vaig dir el primer que se'm va ocórrer: 

- És que mira que sou complicades les dones, eh? 
- No t'ho pensis - em va dir -. Les dones no som tan complicades ("jo" que no!).

Cada vegada s'apropava més, a la vegada que jo em feia cada vegada més petit. Però jo havia de tenir una sortida digna d'aquella situació. Però com?? Quan ja no tenia res a fer i es llençà als meus braços, me la vaig quedar mirant i li digué de forma contundent:

- Ho sento molt, Gaia (que així s'anomenava), tu ets molt simpàtica però... sin química no hay biología i així ho penso (ufff, què contudent, eh?...).

Ella va dessistir. Les meves paraules havien sigut tan contudents que no va tenir més remei que, entre gemecs, sortir de l'habitació. Bé, jo diria que sortia plorant, però tal com ho feia de vegades semblava que s'estigués pixant de riure... Però el més important, és que me l'havia tret de sobre. Ara només em restava desitjar que les colònies fossin tranquiles i pogués desconectar de tota la setmana que justament acabava...

Continuarà...

diumenge, 23 de maig de 2010

Filosofia de vida

Fa un temps vaig penjar aquest vídeo que em va agradar moltíssim i que, a part de divertit, el trobava ben pedagògic. Avui, preparant les classes de demà, he tingut la sort de retrobar-me amb ell i no em podia estar de compartir-ho amb tots i totes vosaltres...


"El món està en mans d'aquells que tenen el coratge de somiar 
i de córrer el risc de viure els seus propis somnis." 
(Paulo Coelho)

divendres, 21 de maig de 2010

Entre el món i l'amor...



"Si un dia has de triar
entre el món i l'amor, recorda:
si tries el món quedaràs sense amor;
però si tries l'amor,
amb ell conqueriràs el món." 
(Albert Einstein)

dimecres, 19 de maig de 2010

Diari d'una experiència (II)

Diari d'una experiència (I)

Al dia següent tot em donava voltes. Quan vaig posar els peus al terra, no tenia una, tenia almenys quatre "nebuloses" ballant-me el cap! Havia dormit fatal recordant tot el que m'havia succeït el dia anterior. Encara sense arribar ser persona em vaig dirigir cap al bany, vaig obrir l'aixeta de la dutxa i, mentre l'aigua queia, em vaig mirar al mirall. -"Si dubto és que sóc, si penso és que sóc" - vaig pensar amb aquella cara d'acabat d'aixecar. Buf! Ni això ho tenia clar!

Així va començar el segon dia. La única cosa positiva que pensava és que, com que pitjors coses no em podien passar ja... (bé, sí, que em caigués una tomaquera, a més de l'aigua de les plantes de la veïna), tot el que em passés a partir d'aquell moment, seria millor.

Vaig decidir no esmorzar a casa i fer el cafè de bon matí a la cafeteria de la cantonada. Però si la metgessa me l'havia prohibit!! Bah... M'era absolutament igual. Aquell dia el necessitava més que mai. A l'entrar vaig seure a la barra. Gairebé la cafeteria estava buida i es respirava una pau, que fins i tot el cafè calentot em sabia a glòria. Era el moment de tornar a mirar endavant. Sempre endavant!!

I així va ser. Entre anades i tornades a Barcelona, i encomanant-me a l''ànima de Siloe (que no sé ben bé el que era, però una amiga meva m'ho va recomanar, i alguna cosa bona tindrà...), van anar passant els dies i anava fent front a la feina diària i a la correcció dels treballs sense equivocar-me de prestatgeria, que ja era un pas important. Anava tan bé de temps aquesta primera setmana, que inclús vaig poder fullejar un llibre a estones que tractava d'una forma molt pedagògica el tema del Holocaust en espanyol. Estava sent tan positiva l'experiència de llegir aquells treballs, que vaig tenir l'oportunitat d'explicar  a la Míriam Jaques la meva particular col·lecció de moments, al restaurant del carrer Arquímedes, on aprofitem per dinar tots els dijous. Aquell dia, curiosament, s'adormia amb molta facilitat. I no vaig acabar d'entendre ben bé el per què...

I d'aquesta manera arribà el cap de setmana... Continuarà...

dimarts, 18 de maig de 2010

Entrega de premis Arnau de Vilanova

Aquest vespre ha tingut lloc, al Col·legi de Llicenciats de Barcelona, l'entrega de la XXIX edició dels Premi Arnau de Vilanova de Filosofia. L'acte ha comptat amb la presència d'unes quaranta persones entre pares, mares i familiars dels guardonats, els mateixos premiats i el membre jurat.

A l'acte s'ha fet entrega dels diplomes i premis a cadascun dels guanyadors i guanyadores del certamen d'aquest any, i s'ha donat per finalitzat amb un petit pica-pica i cava.

Aquí us deixo unes imatges dels millors moments.

dilluns, 17 de maig de 2010

Premis Arnau de Vilanova


El passat dijous 13 de maig es van fer públics, al web del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, el guardonats de les tres categories (professorat, universitari i batxillerat) que optaven als Premis Arnau de Vilanova d'enguany. Per poder veure els treball premiats podeu clicar aquí.

Els treballs premiats quedaran en dipòsit a la biblioteca del Col·legi durant tot l’any, al servei d’estudiants, ensenyants i entitats.

L'acte de lliurament de guardons es realitzarà demà dia 18 de maig a les 19h, en un acte públic al mateix Col·legi de Llicenciats (Rambla Catalunya, 8. pral. de Barcelona) i al que esteu convidats tots i totes.

dijous, 13 de maig de 2010

Diari d'una experiència (I)

Encara tenia pendent fer-vos cinc cèntims de com havia anat aquests quinze dies que han estat, literalment, maratonians. És per això que intentaré fer ara un petit resum de la meva experiència. Els que ja us esteu rient, ja sé el que em direu. Que m'acabaré enrotllant com una persiana i us ho hauré d'entregar per fascicles i enquadernat, no? Ja veurem això, ja...

Aquí descric els meus petits instants del primer dia...

Tot va començar el dia que us vaig deixar l'últim post abans de marxar. Era un dimart. Un dia de color ben blau en el que feia un solet primaveral. Aquell dia havia anat al matí a l'escola i per la tarda marxava a Barcelona a revisar els primers treballs del premi de Filosofia. Com ja és costum en mi, vaig sortir d'hora per no perdre l'autobús. Però com també és costum en mi, el vaig perdre. Això sí, no el vaig perdre sol: el senyor Murphy, sempre obstinat en acompanyar-me a tot arreu, tampoc va pujar a temps. - Comencem bé! - Vaig pensar. - Però no passa res, per una anècdota així, no puc posar-me negatiu. Estic segur que la sort em vindrà de cara des d'ara mateix!! -

El segon bus no el vaig perdre (només faltaria!!). Començava el meu particular camí a Ítaca. Vaig agafar un bon lloc, al costat de la finestra com a mi m'agrada, i així anava contemplant el mar blau del litoral maresmenc. Aquell dia, a més, podia veure uns surfistes sortejant les ones que li venien al pas. I de lluny vaig poder reconèixer a la Txell Llorach fent un dels seus reportatges fotogràfics. El paisatge era espectacular. A partir d'aquí... a partir d'aquí... no recordo res més perquè em vaig quedar adormit!! Tan adormit que quan vaig despertar l'autobús arrencava per tornar cap a Mataró. En aquest moment el que semblava un surfista era jo, però en aquest cas els onatges estaven sent provocats per mi. Fent, doncs, una correguda que evolucionà entre l'Ona i el Tsunami, vaig sortir corrents cap a la porta de sortida i d'un salt vaig aconseguir posar els peus al terra. Estava salvat!

Intentant recuperar la calma, vaig entrar en una cafeteria anomenada "Rokins" situada a prop del Col·legi de Llicenciats, que és on em dirigia. Volia prendre un cafè per acabar de despertar-me... Com si no estigués prou despert després de l'espectacle a l'autobús! I, a més, si la meva metgessa m'ha tret el cafè! Buffff.... Ara ja no sabia si demanar-me un aigua o un suc de llimona per acabar d'arrodonir la tarde... Finalment vaig demanar una aigua mineral sense gas. Vaig agafar un diari i, a la llum d'un fanalet, vaig fer una ràpida ullada a les notícies. M'havia tocat, a mi precisament, el diari pitjor imprès de tota Catalunya. Gairebé no es distingien ni les fotos, ni els textos. I entre píxels i caràcters gairebé desordenats, i en un vist i no vist, em va sortir un tel als ulls. Per no perdre la pràctica, vaig sortir corrents cap al bany i em vaig eixugar bé els ulls. Davant meu hi havia un mirall, i contemplant-me vaig pensar: - Acabo de descobrir la diferència entre qui sóc i qui podria ser... -. En fi...

Però no passa res. Mai no és tard perquè em canvïi la sort! I tornant a agafar energia, vaig sortir de la cafeteria, i em vaig dir a mi mateix: - Vinga, Joanet! Ara comença el moment en el que demostraràs qui ets. Carpe diem! - Com que l'emoció era tan gran, no vaig poder evitar cridar-ho als quatre vents en mig del carrer. Just dir això, em volia fondre. En aquell moment passaven per allà davant l'Agnès Setrill, la Thera i la Kika que em van mirar amb una cara... Elles em van saludar cordialment, com són elles. Però jo em vaig quedar sense paraules; absolutament "bloguejat". Si és que quan em diuen que visc en el meu món...

Per enèsima vegada em vaig carregar d'energia positiva. Vaig pujar les escales de l'escola de forma decidida i vaig entrar amb ganes de menjar-me el món. Primera bufetada: em trobo de cara al professor d'Universitat que em va suspendre la seva assignatura durant cinc anys seguits perquè no m'havia llegit el seu llibre. Però és que era un "tostón"!! Només li hagués faltat en aquella època posar-me de cara a la paret i amb les orelles de burro. Amb un cordial "Malerudeveure't" em donà la mà i em desitjà un "que tinguem sort" que em va sonar més a compliment que a una altra cosa... Si fos per mi, ja li enviaria jo a fer un viatge plural que jo em sé, ja...

Després d'acomiadar-me d'aquest home tan jmuynhtgbrwoihwoih, entro a la sala on m'esperaven entre 15 i 18 treballets de res................... 30!!! Van ser 30 totxos enormes!!! .... Respiro.... compto fins a 10.... m'assec... - Avui no pot ser que em passis res més.... He de començar a llegir un per un i amb tranquil·litat. - Em vaig posar, doncs, en posició, vaig tancar els ulls, i de tots els treballs vaig agafar un a l'atzar. Es titulava "A joc de daus". Per a més inri, resulta que era el treball més gran de tots!! Siguem positius: s'han de llegir tots, no? Doncs au!! Vaig començar a llegir-lo amb entusiasme anotant fil parranda tot el que em resultava interessant. El treball estava inspirat en la relació que podia haver entre un poema d'Ausiàs March i una cançó de Raimon. Realment pintava bé!
Passades tres hores i mitja, no m'havia llegit ni la meitat!! El temps havia passat volant. Però és que el treball era tan interessant... Per curiositat vaig voler mirar la tapa del treball, perquè amb els nervis no m'havia fixat abans (que les tapes també són importants, eh?). La miro, doncs, i de sobte se'm comencen a caure dels ulls dos llagrimons com taronges. El treball no entrava en concurs. Com que havia tancat el ulls, i l'orientació no és el meu fort, em vaig equivocar de prestatgeria. Ja no podia més. El dia, que aparentava ser tan meravellós, havia resultat un desastre. S'estaven fent les tantes, al final no m'havia llegit ni un treball i, a més, havia de tornar d'hora a casa. 

Miro el rellotge i l'últim autobús sortia en 10 minuts!! Començo a córrer com un desesperat escales avall cridant a la gent perquè s'apartessin al meu pas. Gairebé amb la llengua fora aconsegueixo arribar a l'hora per agafar l'autobús!! No m'ho podia creure. Alguna cosa m'havia de sortir bé! Al pujar vaig veure que no hi havia ni un lloc buit. Tocava anar dret tot el viatge fins a casa. Bé, què hi farem. Almenys podia tornar a casa, que en tenia unes ganes...

Vaig arribar a casa després de les 10 p.m.. Sí, sí... després de les deu. A tres quarts de dotze!! Resulta que l'autobús va punxar roda i vam estar esperant que la canviessis gairebé dues hores. A l'arribada no tenia ni ganes de sopar. Vaig pensar que el millor era fer una cigarreta al balcó i anar-me a dormir.  I així va ser. Vaig obrir la porta del balcó, vaig encendre la cigarreta i vaig començar a contemplar la cosa més maca de tot el dia: la lluna. Era tan plena i brillava tant, que em vaig enrecordar d'un viatge que vaig fer a Islàndia. Aquella lluna era com un Sol de mitjanit a Reykjavik per la seva bellesa. Però en el millor moment, quan millor estava, la veïna de dalt es posà a regar les plantes que tenia al seu balcó. Jo crec que no va regar ni una!! Tota l'aigua em va caure a sobre. Me la vaig mirar amb els ulls sortits d'òrbita xop com estava... Hagués pujat i li hagués dit de tot. Però la que al final va dir, va ser ella: - Señor Juan, Acuéstese por Dios, que lo voy a mojar"!! 

Juan????? Por Dios?? Que lo voy a mojar??? Grrrrrrrrr.... Vaig preferir no contestar. Hagués dit massa bestieses. La millor opció era fer-li cas i anar-me a dormir. Així que vaig entrar a l'habitació, em vaig posar el pijama, em vaig fer un petó a mi mateix i em vaig dir: - Joanet, descansa. Això només ha estat el primer dia. I, sobretot, bona nit i tapa't!

Continuarà... (o això espero!)