dimecres, 25 de novembre de 2009

Dóna'm la mà

Dia internacional contra la violència de gènere. La commemoració d'un dia així no tindria sentit, si no fos per l'existència d'allò que realment no té sentit. Si el que no té sentit no hauria d'existir, per què existeix?

Un petit homenatge a totes les dones víctimes de maltractaments, i un missatge d'esperança de que, malgrat tot, i amb paraules de Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible.

Dóna'm la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna'm la mà
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que ha de dur al futur desitjat.
Dóna'm la mà
i així podrem creure altre cop que
tot el que hem volgut
només espera un gest
com si fos el vent
que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.

Dóna'm el cor
per compartir
projectes i esperances,
dóna'm els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.
Més ençà de la incertesa
que ens va marcir la veu
els dits pentinen de nou el mar
com un símbol viu i fidel.
Dóna'm la mà,
dóna'm la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
com s'exalta el vell desig d'un món millor.
(Miquel Martí i Pol)


dilluns, 23 de novembre de 2009

Aquí teniu rellotges, allà tenim temps

Dedicat a la Kio...



No sé la meva edat. Vaig néixer al desert del Sàhara, sense papers... Vaig néixer en un campament nòmada tuareg entre Tombuctú i Gao, al nord de Mali. He estat pastor dels camells, cabres, xais i vaques del meu pare. Avui estudio Gestió a la Universitat Montpeller. Estic solter. Defenso els pastors tuareg. Sóc musulmà, sense fanatisme.

- Quin turbant tan bonic ...!

- És una fina tela de cotó. Permet tapar la cara en el desert quan s'aixeca sorra, i alhora seguir veient i respirant al seu través.

- És d'un blau bellíssim...

- Als tuareg ens deien els homes blaus per això: la tela destenyeix alguna cosa i la nostra pell pren tints blavosos ...

- Com s'elaboren aquest intens blau anyil?

- Amb una planta anomenada indi, barrejada amb altres pigments naturals. El blau, per als tuareg, és el color del món.

- Per què?

- És el color dominant: el del cel, el sostre de casa nostra.

- Qui són els tuaregs?

- Tuareg significa "abandonats", perquè som un vell poble nòmada del desert, solitari, orgullós: "Senyors del Desert", ens diuen. La nostra ètnia és l'amazic (berber), i el nostre alfabet, el tifinagh.

- Quants són?

- Uns tres milions, i la majoria encara nòmades. Però la població decreix ... "Cal que un poble desaparegui perquè sapiguem que existia!", denunciava una vegada un savi: jo lluito per preservar aquest poble.

- A què es dediquen?

- Pasturar ramats de camells, cabres, xais, vaques i ases en un regne d'infinit i de silenci...

- De veritat tan silenciós és el desert?

- Si estàs a soles en aquell silenci, sents el batec del teu propi cor. No hi ha millor lloc per trobar-se a un mateix.

- Quins records de la seva infantesa al desert conserva amb més nitidesa?

- Em desperto amb el sol. Aquí hi ha les cabres del meu pare. Elles ens donen llet i carn. Nosaltres les portem a on hi ha aigua i herba... Així va fer el meu besavi, i el meu avi, i el meu pare .... I jo. No hi havia una altra cosa en el món més que això, i jo era molt feliç en ell!

- Sí? No sembla molt estimulant...

- Molt... Als set anys ja et deixen allunyar del campament, per al que t'ensenyen les coses importants: a ensumar l'aire, escoltar, afinar la vista, orientar pel sol i les estrelles ... I a deixar-te portar pel camell. Si et perds et portarà a on hi ha aigua.

- Saber això és valuós, sens dubte...

- Allà tot és simple i profund. Hi ha molt poques coses, i cada una té enorme valor!

- Llavors aquest món i aquell són molt diferents, no?

- Allà, cada petita cosa proporciona felicitat. Cada fricció és valuós. Sentim una gran alegria pel simple fet de tocar-nos, d'estar junts! Allà ningú somia amb arribar a ser, perquè cada un ja és!

- Què és el que més li va impactar en el seu primer viatge a Europa?

- Vaig veure córrer a la gent per l'aeroport... En el desert només es corre si ve una tempesta de sorra! Em vaig espantar, és clar...

- Només anaven a buscar les maletes, ha, ha ...

- Sí, era això. També vaig veure cartells de noies despullades: per què aquesta falta de respecte cap a la dona?, em vaig preguntar. Després, a l'hotel Ibis, vaig veure la primera aixeta de la meva vida: vaig veure córrer l'aigua... i vaig sentir ganes de plorar.

- Quina abundància, quin malbaratament, no?

- Tots els dies de la meva vida havien consistit a buscar aigua! Quan veig les fonts d'adornament aquí i allà, encara segueixo sentint dins un dolor tan immens...

- Tant com això?

- Sí. A principis dels 90 va haver una gran sequera, van morir els animals, vam caure malalts ... Jo tindria uns dotze anys, i la meva mare va morir... Ella ho era tot per a mi! M'explicava històries i em va ensenyar a contar-les bé. Em va ensenyar a ser jo mateix.

- ¿Què va passar amb la seva família?

- Vaig convèncer al meu pare que em deixés anar a l'escola. Gairebé cada dia jo caminava quinze quilòmetres. Fins que el mestre em va deixar un llit per dormir, i una senyora em donava de menjar al passar davant de casa. Vaig entendre: la meva mare estava ajudant-me...

- D'on va sortir aquesta passió per l'escola?

- Des que un parell d'anys abans. Havia passat pel campament el rally París-Dakar, i a una periodista li va caure un llibre de la motxilla. Ho vaig recollir i l'hi vaig donar. Me'l va regalar i em va parlar d'aquell llibre: "El Petit Príncep"... I jo em vaig prometre que un dia seria capaç de llegir-lo.

- I ho va aconseguir.

- Sí. I així va ser com vaig aconseguir una beca per estudiar a França.

- Un tuareg a la universitat...!

- Ah, el que més enyoro aquí és la llet de camella. I el foc de llenya. I caminar descalç sobre la sorra càlida. I les estrelles: allà les mirem cada nit, i cada estrella és diferent d'una altra, com és diferent cada cabra... Aquí, a la nit, mireu la tele.

- Sí... Què és el que pitjor li sembla d'aquí?

- Teniu de tot, però no teniu prou. Us queixeu. A França es passen la vida queixant-se! Us encadeneu de per vida a un banc, i hi ha ànsia de posseir, frenesí, pressa .. Al desert no hi ha embussos, i sap per què? Perquè allà ningú vol avançar a ningú!

- Descrigui'm un moment de felicitat intensa en el seu llunyà desert.

- Cada dia, dues hores abans de la posta del sol: baixa la calor i el fred no ha arribat; i homes i animals tornen lentament al campament i els seus perfils es retallen en un cel rosa, blau, vermell, groc, verd...

- Fascinant, per descomptat...

- És un moment màgic... Entrem tots a la tenda i bullim te. Asseguts, en silenci, escoltem el bullir... La calma ens envaeix a tots: els batecs del cor es compassen al ritme del bull ...

- Quina pau...

- Aquí teniu rellotges, allà tenim temps ...


Entrevista de Víctor M. Amela a Moussa Ag Assarid, publicada a La Vanguardia. (Traduïda per joanfer)


"La felicitat humana generalment no s'assoleix amb grans cops de sort, que poden ocórrer poques vegades, sinó amb petites coses que ocorren tots els dies."
(Benjamin Franklin)

dissabte, 21 de novembre de 2009

L'ultimàtum evolutiu

Original curt d'animació amb personatges de plastilina, realitzat per Pablo Llorenç per l'ONGD Setem del País Valencià.

El dilema entre "Homo consumus" i "Homo responsabilus" és analitzat pel professor Setemius des del seu programa "Grans Documentals Marcians". No siguis "Homo consumus"! Evoluciona!

Tot i que aquesta reflexió ens ha de fer prendre consciència a tota la ciutadania, no estaria de més obligar a les grans empreses consumidores de residus i d'energia a que fessin exactament el mateix...




La lluita continua


dijous, 12 de novembre de 2009

Una centèsima de segon

Aquesta vegada voldria donar les gràcies a l'Adrià Romero, alumne de l'escola, per haver-me passat aquest vídeo.

Segurament ell, com jo, s'ha estremit veient aquestes imatges. Ràbia, impotència, desolació i, sobretot, rebuig són alguns dels sentiments que produeix veure-ho. Perquè, malgrat la ficció, sabem que això està passant en moltes parts del món.

Quan la desgràcia, la mort d'uns és el reconeixement i l'èxit d'uns altres, estem realment preparats per suportar-ho i acceptar-ho?



dimecres, 11 de novembre de 2009

Tot a punt per la Mostra


Tot està a punt per la celebració, el proper dimecres 18 (Facultat de Filosofia de la UB, a les 17h), la Mostra de Fotofilosofia d'enguany. Trenta vuit instituts catalans, amb gairebé un mil·ler d'alumnes, superant amb creus els presentats l'any passat, han estat contribuint  i promocionant el pensament filosòfic en aquesta activitat. La previsió d'assistència, pels menys optimistes, és al voltant de les dues-centes persones, però podríem  arribar a les tres-centes.


Aquesta iniciativa oberta a tothom, que es porta a terme per tercer any consecutiu, està inclosa dins les activitats que es fan arreu del món per celebrar el Dia Mundial de la Filosofia (Unesco, 19 de novembre). L'objectiu, una vegada més, ha estat aplegar “espurnes de pensament”, fetes per alumnat de secundària, expressades en una fotografia digital acompanyada d’un títol en forma de pregunta vinculada a la filosofia.


I el millor aperitiu serà la visita que farem a dues exposicions de la galeria Art Santa Mònica, "Freqüències" d'Eugènia Balcells i "Fotografia, assaig i comunicació" de Mireia Sentís, on l'art pren forma de llum, color, imatge i fotografia. Exposicions molt recomanables per tothom i que ens serviran per anar-nos obrint boca pel dia que ens espera.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Què arribaríem a fer per amor?

El fill li va preguntar al pare: "Pare, formaries part a la marató amb mi?". El pare va respondre que "Sí".




Van anar a la marató i el van completar junts. Pare i fill van anar a altres maratons, el pare sempre deia que "sí" a les sol·licituts del seu fill d'anar junts a les carreres. Un dia, el fill li va preguntar al seu pare: "Pare, participem junts en l'Ironman. El pare va tornar a afirmar. Abarca 2,4 milles nadant a l'oceà, passeig en bicicleta durant 112 milles i 26,2 milles de marató per la costa de Big Island.

I tu, què estaríem disposats a fer per amor?

dimecres, 4 de novembre de 2009

Tres històries d'una mateixa vida

Voldria donar les gràcies novament a un ex alumne, en Manel Valero, per fer-me arribar material de les seves classes de Filosofia i que, ben segur, li estarà ajudant a profunditzar i reflexionar, des d'un punt de vista diferent, sobre tot allò que va aprenent.

El següent vídeo tracta sobre el discurs de Steve Jobs, cap executiu de la companyia d'ordinadors Apple, que va realitzar a la Universitat de Stanford durant l'apertura del curs 2005. Un discurs que té com a fil conductor tres experiències de la seva vida i que pot portar-nos, sense adonar-nos a una interessant reflexió. La durada és de quinze minuts en versió original i subtitulat en castellà.


dimarts, 3 de novembre de 2009

Àgora

No és d'estranyar que el Vaticà s'hagi posat en peu de guerra per voler evitar la projecció de la pel·lícula "Àgora" d'Alejandro Amenàbar. Potser ja tocava que algú fes, d'una manera més o menys fidel, quin ha estat el paper de l'Església al llarg dels segles. I és que, explicar un passat tan fosc com el que han tingut, no és gens fàcil de pair. De res han servit els innumerables "perdons" que han fet els diferents Papes de torn pel seu passat; perquè una cosa és demanar perdó i una altra cosa és que li recordin els motius...

A la pel·lícula potser se li pot atribuir certes incorreccions històriques, però crec que és un film que no podem perdre de vista. Em quedo amb la consideració de la protagonista, Hipàtia d'Alexandria, gran filòsofa, matemàtica i astrònoma, com una dona molt avançada en el seu temps, i amb el moment en el que l'acusen al Senat de no creure en Déu (en el cristià, està clar...) i ella, malgrat els riures dels presents, és capaç de respondre un "Crec en la Filosofia". 

Com podem veure, l'animadversió envers la Filosofia ja ve de bastant lluny...