divendres, 28 d’agost de 2009

Imagining Spain

"Quan Orfeu va portar la seva dona de retorn al món des de l'infern, li van advertir que no girés la mirada enrere per mirar-la, passés el que passés. Però al final, no va poder resistir escoltar la seva veu cridant-li; es va tornar i la va perdre per a sempre.

Quan en 1983 va caure la dictadura militar, aquí a Argentina, ens van dir que mai havíem de mirar enrere. Sí, va haver injustícies. Sí, es van cometre errors. Però si miràvem enrere, el dolor no cessaria; les ferides mai cicatritzarien. Els generals ja havien canviat el significat de la paraula "desaparèixer". Per a ells, les coses desapareixien, les persones desapareixien. Però ells parlaven de fer desaparèixer persones; de fer desaparèixer als seus enemics. Havien canviat el llenguatge i ara volien fer desaparèixer el passat. Ens van dir que mai havíem de mirar enrere.

Però cal mirar enrere. Tenim el deure sagrat de mirar enrere."

Imagining Argentina, 2003

No és la primera vegada que veig aquesta pel·lícula. Tampoc ho és el fet que acabi amb un nus a l'estómac per les barbaritats que es van cometre durant la dictadura de Videla. Però una de les conclusions que puc treure és que, realment, no ens hem d'anar a l'Argentina per poder sentir alguna cosa semblant com la que acabem de llegir. Només cal substituir determinades paraules del text i trobarem sorprenents similituds amb els discursos d'alguns personatges rellevants de la política actual de l'estat. Podríem estar parlant, doncs, d'Imagining Spain.

dimarts, 11 d’agost de 2009

Llibertat religiosa

Fa dies que se sent parlar de la reforma de la llei de llibertat religiosa. La idea principal és convertir l'estat, que fins ara és aconfessional, en un ens de caràcter exclusivament laic a tots els efectes. D'aquesta manera es trencaria amb trenta anys de retard sobre una llei nascuda a la transició i que sembla curiós que, en ple segle XXI, no hagi estat pràcticament modificada en els últims trenta anys.

L'Església catòlica, com era d'esperar, ha reaccionat contràriament a aquesta proposta. Una vegada més es recolza en un victimisme del que ja ens té acostumat en els últims anys, fruit de la por a perdre els privilegis que encara manté, i de que altres institucions religioses assoleixin el mateix reconeixement a nivell social que ella. Tanmateix, denuncien que la llei atempta contra "la llibertat que tenen les famílies a acollir-se a l'educació que volen rebre", i que els seus símbols estan en perill en els estaments públics i socials i, més concretament, a les escoles.

Quan encara no sabem quina serà la proposta definitiva que farà el govern central, i si finalment és portarà a terme o no, em sembla dantesc que l'Església s'atreveixi a denunciar la privació d'unes llibertats -que són les seves llibertats- i que, per altra banda, pressionin per imposar a les escoles la Religió Catòlica com a matèria obligatòria -sense que d'altres confessions puguin tenir cabuda-, animin a l'objecció de consciència per l'assignatura d'Educació per la Ciutadania, i mostrin una actitud intransigent quan es promulga una llei o es manifesta una opinió que va en contra dels seus principis morals.

Penso que l'administració ho hauria de tenir clar. Cap institució religiosa ha de tenir cap privilegi envers les altres. Per tant, ha de promoure una llei que garanteixi la llibertat religiosa i de consciència i, així, aprofundir en la igualtat de totes les confessions i de totes les persones sense cap mena de distinció. Respecte a l'ensenyament, s'hauria de replantejar el fet d'oferir a les escoles públiques i concertades (no confessionals) l'assignatura de Religió. Els espais per l'adoctrinament els trobarem a les mateixes institucions, no calen les escoles. Seria molt més educatiu la creació d'una assignatura sobre cultura de totes les religions, on es pugui donar a conèixer les diferents realitats que hi ha al món, i la implantació i ampliació de la maltractada assignatura d'Ètica, on s'aprofundeix en el coneixement dels valors morals i el comportament humà.