diumenge, 28 de juny de 2009

Arreveure

"Con el tiempo te das cuenta que, en realidad, lo mejor no era el futuro, sino el momento que estabas
viviendo
justo en ese instante.

Con el tiempo verás que, aunque seas feliz con los que están a tu lado, añorarás terriblemente a los que ayer estaban contigo y hoy se han marchado.
Con el tiempo aprenderás que intentar perdonar, o pedir perdón, decir que amas, decir que extrañas, decir que necesitas, decir que quieres ser amigo, ante una tumba,
ya no tiene sentido.


Pero, desafortunadamente, sólo con el tiempo..."
(Jorge Bucay)


Fa nou messos començàvem junts l'últim tram d'un camí llarg i dur, però que ha donat els seus fruits. Ara toca encetar nous camins. I aquests, els heu d'escollir vosaltres mateixos. Els que hem estat acompanyant-vos durant tot aquest temps, podem donar-vos per satisfets per la feina feta, de vegades bona, i, de vegades, potser no tan bona. En qualsevol cas, tot el que hem donat, tot el que hem fet per vosaltres, ha estat des del fons del nostre cor.

Hem passat bons i mal moments...
Hem estudiat què vol dir ser persona, ser humans, ser lliures, ser dignes...
Hem comprobat que les coses poden ser vistes de moltes maneres diferents i que totes elles poden ser verdaderes... o no.
Hem conegut i llegit a alguns dels gran filòsofs de la històra (i que extranys eren alguns)...
Hem après que hem de viure cada instant de la nostra vida com si fos l'últim...
Hem reigut, plorat, emprenyat, conviscut, compartit, debatut, ens hem emocionat... i, el més important: hem viscut.

Us dessitjo tota la sort del món en aquest nou camí que ara enceteu. No deixeu mai de ser vosaltres mateixos. Penseu que sou únics i irrepetibles; i aquesta és la vostra grandesa.

Per últim, i si fèssim cas de la concepció cíclica de la vida de Nietzsche, us diria que, potser, d'aquí a deu mil mil·lions d'anys aproximadament, ens tornarem a trobar en el mateix lloc, les mateixes persones, per tornar a reviure tot el que hem viscut durant aquest curs que ja ha acabat. Fins aleshores, i per si no ens tornem a veure, que tigueu uns "bons dies", "bones tardes" i "bones nits"...

Això no és un adéu; és un arreveure. Mil gràcies i fins sempre!

dilluns, 15 de juny de 2009

Maten les escoles la creativitat?

"Una vegada a l'any, mil persones extraordinàries es reuneixen a Monterey, Califòrnia, per a compartir quelcom amb un valor incalculable: les seves idees. El que allà succeïa no s'havia mostrat mai fins ara..."

Un vídeo on trobarem eines per pensar sobre els valors i els mecanismes de funcionament que estem duent a terme en el globalitzat sistema educatiu de la nostra societat. Un reclam urgent per a tots els agents de tota la comunitat educativa.

dissabte, 13 de juny de 2009

Com la vida mateixa


Noia jove o dona gran?

A simple vista, pots arribar a veure en aquesta imatge qualsevol de les figures. N'hi ha que veuen només la noia jove; n'hi han que només la vella. I, fins i tot, alguns s'encaparren en que només n'hi ha una, i no dues. Quina és la bona, doncs...? Perquè només pot haver-hi una de bona, no? Quin dilema!!

És com la vida mateixa.

Quan creus que les coses són d'una manera i no pas d'una altra...

Quan creus que el que veus, el que perceps, el que sents és el que és i no pot ser diferent...

Quan creus que la veritat està a les teves mans i que ningú serà capaç de treure-te-la; perquè és teva, te l'has guanyada... o almenys això és el que hi creus...

Quan estàs tan convençut que la realitat és tan transparent com tu la veus, i la defenses fins a les últimes conseqüències, perquè són els altres el que no saben veure-la...

Quan...

Però alguna cosa, en un instant, et fa veure que los coses no són com tu et pensaves. Que tot allò que veies, percebies, senties... no era real. Que la realitat pot esdevenir il·lusió i que la veritat no pot tenir propietat. Que de vegades les coses són com una moneda que té dues cares. I que les dues poden ser verdaderes; però també poden ser falses.

I te'n adones que les dues cares de la veritat no és una ficció, no és una pel·lícula. Realment, és com la imatge de la jove i la dona gran, real, així.... com la vida mateixa.

dimarts, 9 de juny de 2009

Sensacions d'una nit

"Joder, Pepe, con quién hablo yo ahora de "La Razón pura", de Emmanuel Kant, de la evolución económica del última quinquenio, de Schopenhauer, de Bartok Kunderland, de las prácticas coreoabortivas y precopulares en Sudán Sur... Coño, me has dejado solo, solo y sin tu inestimable apoyo intelectual... Y ahora qué hago yo... Me tiro a la bebida, o me tiro al rompeolas, o me tiro a... Coño, Pepe, a quién me tiro... Joder, Pepe, qué cabrón eres...".

Algú ben bé podria estar pensant que aquest text el podria haver dit un servidor perfectament. Tant de bo hagués estat així! Doncs no. Aquest text va ser llegit pel Joan Gràcia, tercera part del "Tricicle", en la Gala d'homenatge pòstum a Pepe Rubianes.

L'acte va començar amb una puntualitat gairebé britànica. Només entrar al recinte, ja es respirava un ambient barreja entre expectació i nostàlgia. La funció comença. La veu de Rubianes sonant en off marca l'inici d'una nit que molts trigarem en oblidar. Molts records venen al cap i, mirant tímidament al meu voltant, podia descobrir no pocs ulls que començaven a omplir-se de llàgrimes.

A mida que avança la nit, les emocions van aflorant entre el públic i els artistes, que encara els hi quedaven forces per oferir-nos (i oferir-li) unes oxigenants dosis d'humor. L'ambient de "Rubianes somos todos" es va anar creant mica en mica; minut a minut. Cadascú de nosaltres realment ens sentíem part de Rubianes, i ell part nostre. Algú podria pensar que estic tocat (potser no aniria mal encaminat), però vaig arribar a tenir la sensació que ell era allà. I era una sensació tan real, que esperava que en qualsevol moment aparegués a l'escenari rient com només ell sabia fer. Una sensació tan incomprensible, inclús per mi mateix, que només puc comparar-la, fugint de teories i creences religioses, amb la que vaig tenir la mateixa nit de la mort del meu amic de l'ànima i que encara, molt de tant en tant, encara sento. Evidentment, el tracte d'un no ha estat el tracte que he tingut amb l'altre, i això fa que em desconcerti més encara aquesta sensació. O potser no hauria de sorprendre tant? No serà que existeix realment la possibilitat de que hagi pogut venir d'allà on estigui per compartir aquests últims moments amb la gent que tant l'estimava i admirava?

Bé, Pepe, suposo que serà qüestió de fe, i em sembla que d'això ja em queda ben poca. Em tornaràs a deixar amb la mateixa intriga que ens deixaves a tots quan explicaves la teves històries i no sabíem quina part era veritat i quina no. Enrecorda't de tant en tant de nosaltres (menys dels fatxes, ja saps...).

Això no és un adéu; això és un arreveure!

P.D. Per cert, tant a tu com a Bartolo, ja us he dit que us recordaré sempre. Però vull dir-vos a tots dos que ganes que em vingueu a buscar, ara mateix, no en tinc gaire. No fotem, eh?

diumenge, 7 de juny de 2009

Carpe diem

Era una nit freda de fa gairebé vint anys. Havia quedat amb els amics per anar a veure l'estrena d'aquella pel·lícula que, sense saber-ho, em marcaria per sempre. Vaig gaudir, vaig riure i, fins i tot, vaig emocionar-me fins plorar.

Acabada la sessió, vam sortir del cinema sorpresos, impactats, amb l'adrenalina pels núvols. "Carpe diem!", cridàvem pel carrer amb la nostra inocència de joventut. Aquella frase realment ens havia arribat. Havíem captat la indirecta. Entendre i assumir com a propi un missatge en una edat, en la que l'únic que tens clar és a quina hora t'havien dit els pares que havies de ser a casa (i més val que fos així...), era, si més no, com haver trobat de forma prematura un gran tresor. Ens vam prometre que seríem capaços d'aplicar aquesta filosofia a les nostres vides i no renunciaríem a compartir aquest tresor amb qui sigui.

Què fàcil ha estat això últim... Quins grans discursos! Quines lliçons magistrals sobre el sentit de la vida! Quins magnífics consells sobre "el viure cada moment com si fos l'últim" i l"'aprofitar cada instant amb un somriure"... I què bé ens hem sentit! Però, de què serveix tot això si a l'hora de la veritat no ets capaç d'aplicar-t'ho a tu mateix en el moments menys dolços de la teva vida? Aquells moments, on precisament el "viu el moment" té el seu veritable sentit i ha d'estar més que mai, és quan menys el tenim present. Per què ens costa tant predicar amb l'exemple i viure com pensem? Potser és perquè no tenim realment assumit aquest esperit, aquesta filosofia? O potser és que realment viure així és una autèntica utopia?...

Amb respostes o sense, però amb la certesa que el temps i la vida passa sense fer-nos cap pregunta, no podem permetre'ns el luxe de no "llençar-nos" a viure.