divendres, 20 de març de 2009

El desacord de la vergonya

Fa pocs dies, un vell amic de la infància em preguntà si ja havia estat pare. Efectivament, vaig respondre-li que no. No em vaig estar, però, d'ironitzar entre rialles, que ja en feia prou de "pare" amb la canalla de l'escola.
Va ser curiós que, després d'aquesta conversa, aquest simple comentari em va fer pensar. I és que, molt sovint, és veritat que hem de fer "pares" dels nostres alumnes; però també som models en una important etapa en la que s'estan formant com a homes i dones en una societat. També podríem dir que, a part d'educadors i de "pares", ens troben en ocasions com el millor amic, psicòleg, guia, acompanyant, conseller dels seus neguits i de les seves il·lusions... Per tot això, hem d'estar a l'altura. Però realment ho estem?

De vegades tinc la sensació que enganyo als meus alumnes. I són aquests moments els que em fan pensar que, potser després de tot, no estic a l'altura de les circumstàncies. El sentit del diàleg, del respecte, de l'esperit crític davant la vida i, tot i que sense ser un model perfecte, la democràcia, entre d'altres, són els eixos essencials que intento transmetre dia a dia a les meves classes. Però això no és fàcil i a les proves em remeto.

Quan un país fa servir de forma dèspota la força i la repressió per aconseguir els seus objectius en nom de la democràcia, alguna cosa no va bé. Les imatges que s'han pogut veure per televisió de la càrrega policial sobre els universitaris (i també periodistes) del dimecres, encara m'esgarrifen. El gran pecat d'aquests, demanar diàleg; seure a negociar. Desenes de ferits; entre ells, un nen de deu anys. Quina pena...

Aquesta es la forma com volen imposar a cop de decret (i de porra, com en els vells temps franquistes) unes lleis educatives (Pla Bolonya i LEC), que la majoria no vol, i que deixen al marge del diàleg i el consens a la major part dels agents educatius, entre els quals estem el professorat i, com no, els estudiants. És com "un tot per al poble, sense el poble.",... però sense el "com". Aquesta és la seva "democràcia"? Això és autoritarisme, ho volguin veure o no. Si és aquesta la "democràcia" que haig de seguir defensant davant dels meus alumnes, m'estimo més deixar de ser un "demòcrata"...

Començo a veure que són vostès els que, potser, no estan a l'altura de les circumstàncies.

diumenge, 8 de març de 2009

El temps...

Sandra Martínez Horta - Granollers

Diuen que el temps és la força més poderosa. Més que l'amor, diuen... L'amor mor; el temps, no. El temps perdura i ho transforma tot. Ens canvia, es vulgui o no. Un creu que maneja el temps. Parlem de guanyar o perdre el temps, de deixar de passar el temps. Però el temps passa, el deixem o no.

Diuen que el temps ho arregla tot. "Amb el temps t'estimarà...", "amb el temps l'oblidaràs...". Però també diuen que el temps no arregla res, que el temps arrasa i, el que el temps trenca, no s'arregla. Diuen...

Diuen que el temps és la força més poderosa. Els arqueòlegs lluiten contra això; tracten de rescatar objectes, histories i tracten de salvar-les del pas del temps. Però el temps avança, avança i avança...

El temps no és bo ni dolent. A algunes coses les destrueix; a d'altres les torna millors, com un bon vi. També estan les que resisteixen el pas del temps, com una cadira de roure. El temps passa i el roure segueix intacte, com els sentiments nobles, que passi el que passi, no moren amb el pas del temps. Hi ha moltes, masses especulacions del què és el temps en realitat.

Però jo pregunto: si és tot un misteri del que mai en sabrem la resposta, no seria millor donar-li cada persona el seu propi significat? Aquí enumero uns quants, però al cap i a la fi, has de ser tu qui, a última hora, has de donar-li la teva interpretació.

Per a mi el temps és un gran tresor. No et capfiquis en guardar-lo, perquè no podràs. Gasta'l, però fes-ho de la millor manera possible. Procura que el teu tresor més preuat sigui utilitzat bé, perquè no tinguis la sensació, en el últim dels teus dies, d'haver-lo perdut, sinó invertit.

dimecres, 4 de març de 2009

L'adéu d'un mestre

Y hay que caminar
hacia la hora perfecta
con la cabeza erguida
y el ritmo justo
que da compás a los sueños...
Así es la cosa. Así de simple.
Un día, no lejano,
habrá que comenzar hacer el equipaje;
porque el viejo tren espera.
Siempre espera.
Pepe Rubianes

Diumenge ens va deixar en Pepe Rubianes. L'actor "galaicocatalán", aquell que patia unes particulars crisis d'identitat quan algú li saludava com a "Paco Rubiales", acaba de deixar un buit en el panorama de la nostra cultura que serà difícil de cobrir. Admirat per molts i criticat pels de sempre, ha estat un personatge polèmic, extravagant, agosarat, excèntric, independent, lliure (gairebé llibertí), crític, mestre... únic. En qualsevol cas, un actor d'aquells que, per poc que l'hagis gaudit, sempre has acabat aprenent alguna cosa. Els que encara intentem aprendre de la teva filosofia de vida, mai podrem donar-te prou les gràcies per aquelles nits màgiques al Capitol que tant ens has regalat...
Pepe, ara sí t'ha arribat la teva hora perfecta i, ja que te n'has d'anar, pots fer-ho amb el cap ben alt...

Fins aviat, company! Et trobarem a faltar.