Una centèsima de segon

Aquesta vegada voldria donar les gràcies a l'Adrià Romero, alumne de l'escola, per haver-me passat aquest vídeo.

Segurament ell, com jo, s'ha estremit veient aquestes imatges. Ràbia, impotència, desolació i, sobretot, rebuig són alguns dels sentiments que produeix veure-ho. Perquè, malgrat la ficció, sabem que això està passant en moltes parts del món.

Quan la desgràcia, la mort d'uns és el reconeixement i l'èxit d'uns altres, estem realment preparats per suportar-ho i acceptar-ho?



Comentaris

Joan Contreras ha dit…
Crec que si el vídeo és impactant ho és perquè contínuament ens trobem amb situacions on nosaltres mateixos estem en la pell de la fotògrafa. Veiem la realitat oblidant-nos a la vegada que som tant humans com els milers de nens que moren cada any al món. Molt interessant, Joan.

Felicitats pel blog.

Joan Contreras
... ha dit…
Ep! Com que m'has dit que havies fet una entrada semblant he vingut a xafardejar, i veig que tots arribem a reflexions semblants... però no ens acabem d'activar... segur que no podem fer res més??
joanfer ha dit…
Moltes vegades m'he fet aquesta pregunta últimament.
Per coses com aquestes tan impactants, però també per altres que potser no ho són tant, sembla haver una certa apatia social per les injústicies que veiem i vivim dia a dia.
Segur que en podem fer més coses, però n'hem de ser plenament conscients. Perquè, com diria en Martí i Pol (i també en Guardiola, clar! ;P): "Tot està per fer, i tot és possible".
Gràcies pel teu tafaneig... ;)

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat