dilluns, 23 de novembre de 2009

Aquí teniu rellotges, allà tenim temps

Dedicat a la Kio...



No sé la meva edat. Vaig néixer al desert del Sàhara, sense papers... Vaig néixer en un campament nòmada tuareg entre Tombuctú i Gao, al nord de Mali. He estat pastor dels camells, cabres, xais i vaques del meu pare. Avui estudio Gestió a la Universitat Montpeller. Estic solter. Defenso els pastors tuareg. Sóc musulmà, sense fanatisme.

- Quin turbant tan bonic ...!

- És una fina tela de cotó. Permet tapar la cara en el desert quan s'aixeca sorra, i alhora seguir veient i respirant al seu través.

- És d'un blau bellíssim...

- Als tuareg ens deien els homes blaus per això: la tela destenyeix alguna cosa i la nostra pell pren tints blavosos ...

- Com s'elaboren aquest intens blau anyil?

- Amb una planta anomenada indi, barrejada amb altres pigments naturals. El blau, per als tuareg, és el color del món.

- Per què?

- És el color dominant: el del cel, el sostre de casa nostra.

- Qui són els tuaregs?

- Tuareg significa "abandonats", perquè som un vell poble nòmada del desert, solitari, orgullós: "Senyors del Desert", ens diuen. La nostra ètnia és l'amazic (berber), i el nostre alfabet, el tifinagh.

- Quants són?

- Uns tres milions, i la majoria encara nòmades. Però la població decreix ... "Cal que un poble desaparegui perquè sapiguem que existia!", denunciava una vegada un savi: jo lluito per preservar aquest poble.

- A què es dediquen?

- Pasturar ramats de camells, cabres, xais, vaques i ases en un regne d'infinit i de silenci...

- De veritat tan silenciós és el desert?

- Si estàs a soles en aquell silenci, sents el batec del teu propi cor. No hi ha millor lloc per trobar-se a un mateix.

- Quins records de la seva infantesa al desert conserva amb més nitidesa?

- Em desperto amb el sol. Aquí hi ha les cabres del meu pare. Elles ens donen llet i carn. Nosaltres les portem a on hi ha aigua i herba... Així va fer el meu besavi, i el meu avi, i el meu pare .... I jo. No hi havia una altra cosa en el món més que això, i jo era molt feliç en ell!

- Sí? No sembla molt estimulant...

- Molt... Als set anys ja et deixen allunyar del campament, per al que t'ensenyen les coses importants: a ensumar l'aire, escoltar, afinar la vista, orientar pel sol i les estrelles ... I a deixar-te portar pel camell. Si et perds et portarà a on hi ha aigua.

- Saber això és valuós, sens dubte...

- Allà tot és simple i profund. Hi ha molt poques coses, i cada una té enorme valor!

- Llavors aquest món i aquell són molt diferents, no?

- Allà, cada petita cosa proporciona felicitat. Cada fricció és valuós. Sentim una gran alegria pel simple fet de tocar-nos, d'estar junts! Allà ningú somia amb arribar a ser, perquè cada un ja és!

- Què és el que més li va impactar en el seu primer viatge a Europa?

- Vaig veure córrer a la gent per l'aeroport... En el desert només es corre si ve una tempesta de sorra! Em vaig espantar, és clar...

- Només anaven a buscar les maletes, ha, ha ...

- Sí, era això. També vaig veure cartells de noies despullades: per què aquesta falta de respecte cap a la dona?, em vaig preguntar. Després, a l'hotel Ibis, vaig veure la primera aixeta de la meva vida: vaig veure córrer l'aigua... i vaig sentir ganes de plorar.

- Quina abundància, quin malbaratament, no?

- Tots els dies de la meva vida havien consistit a buscar aigua! Quan veig les fonts d'adornament aquí i allà, encara segueixo sentint dins un dolor tan immens...

- Tant com això?

- Sí. A principis dels 90 va haver una gran sequera, van morir els animals, vam caure malalts ... Jo tindria uns dotze anys, i la meva mare va morir... Ella ho era tot per a mi! M'explicava històries i em va ensenyar a contar-les bé. Em va ensenyar a ser jo mateix.

- ¿Què va passar amb la seva família?

- Vaig convèncer al meu pare que em deixés anar a l'escola. Gairebé cada dia jo caminava quinze quilòmetres. Fins que el mestre em va deixar un llit per dormir, i una senyora em donava de menjar al passar davant de casa. Vaig entendre: la meva mare estava ajudant-me...

- D'on va sortir aquesta passió per l'escola?

- Des que un parell d'anys abans. Havia passat pel campament el rally París-Dakar, i a una periodista li va caure un llibre de la motxilla. Ho vaig recollir i l'hi vaig donar. Me'l va regalar i em va parlar d'aquell llibre: "El Petit Príncep"... I jo em vaig prometre que un dia seria capaç de llegir-lo.

- I ho va aconseguir.

- Sí. I així va ser com vaig aconseguir una beca per estudiar a França.

- Un tuareg a la universitat...!

- Ah, el que més enyoro aquí és la llet de camella. I el foc de llenya. I caminar descalç sobre la sorra càlida. I les estrelles: allà les mirem cada nit, i cada estrella és diferent d'una altra, com és diferent cada cabra... Aquí, a la nit, mireu la tele.

- Sí... Què és el que pitjor li sembla d'aquí?

- Teniu de tot, però no teniu prou. Us queixeu. A França es passen la vida queixant-se! Us encadeneu de per vida a un banc, i hi ha ànsia de posseir, frenesí, pressa .. Al desert no hi ha embussos, i sap per què? Perquè allà ningú vol avançar a ningú!

- Descrigui'm un moment de felicitat intensa en el seu llunyà desert.

- Cada dia, dues hores abans de la posta del sol: baixa la calor i el fred no ha arribat; i homes i animals tornen lentament al campament i els seus perfils es retallen en un cel rosa, blau, vermell, groc, verd...

- Fascinant, per descomptat...

- És un moment màgic... Entrem tots a la tenda i bullim te. Asseguts, en silenci, escoltem el bullir... La calma ens envaeix a tots: els batecs del cor es compassen al ritme del bull ...

- Quina pau...

- Aquí teniu rellotges, allà tenim temps ...


Entrevista de Víctor M. Amela a Moussa Ag Assarid, publicada a La Vanguardia. (Traduïda per joanfer)


"La felicitat humana generalment no s'assoleix amb grans cops de sort, que poden ocórrer poques vegades, sinó amb petites coses que ocorren tots els dies."
(Benjamin Franklin)

2 comentaris:

URIOLUS ha dit...

Aquesta nit no encendré la tele, sortiré al balcó i miraré les estrelles

joanfer ha dit...

Excel·lent elecció Uriolus! Segurament sortiràs guanyant... ;)