Aquí teniu rellotges, allà tenim temps

Dedicat a la Kio...



No sé la meva edat. Vaig néixer al desert del Sàhara, sense papers... Vaig néixer en un campament nòmada tuareg entre Tombuctú i Gao, al nord de Mali. He estat pastor dels camells, cabres, xais i vaques del meu pare. Avui estudio Gestió a la Universitat Montpeller. Estic solter. Defenso els pastors tuareg. Sóc musulmà, sense fanatisme.

- Quin turbant tan bonic ...!

- És una fina tela de cotó. Permet tapar la cara en el desert quan s'aixeca sorra, i alhora seguir veient i respirant al seu través.

- És d'un blau bellíssim...

- Als tuareg ens deien els homes blaus per això: la tela destenyeix alguna cosa i la nostra pell pren tints blavosos ...

- Com s'elaboren aquest intens blau anyil?

- Amb una planta anomenada indi, barrejada amb altres pigments naturals. El blau, per als tuareg, és el color del món.

- Per què?

- És el color dominant: el del cel, el sostre de casa nostra.

- Qui són els tuaregs?

- Tuareg significa "abandonats", perquè som un vell poble nòmada del desert, solitari, orgullós: "Senyors del Desert", ens diuen. La nostra ètnia és l'amazic (berber), i el nostre alfabet, el tifinagh.

- Quants són?

- Uns tres milions, i la majoria encara nòmades. Però la població decreix ... "Cal que un poble desaparegui perquè sapiguem que existia!", denunciava una vegada un savi: jo lluito per preservar aquest poble.

- A què es dediquen?

- Pasturar ramats de camells, cabres, xais, vaques i ases en un regne d'infinit i de silenci...

- De veritat tan silenciós és el desert?

- Si estàs a soles en aquell silenci, sents el batec del teu propi cor. No hi ha millor lloc per trobar-se a un mateix.

- Quins records de la seva infantesa al desert conserva amb més nitidesa?

- Em desperto amb el sol. Aquí hi ha les cabres del meu pare. Elles ens donen llet i carn. Nosaltres les portem a on hi ha aigua i herba... Així va fer el meu besavi, i el meu avi, i el meu pare .... I jo. No hi havia una altra cosa en el món més que això, i jo era molt feliç en ell!

- Sí? No sembla molt estimulant...

- Molt... Als set anys ja et deixen allunyar del campament, per al que t'ensenyen les coses importants: a ensumar l'aire, escoltar, afinar la vista, orientar pel sol i les estrelles ... I a deixar-te portar pel camell. Si et perds et portarà a on hi ha aigua.

- Saber això és valuós, sens dubte...

- Allà tot és simple i profund. Hi ha molt poques coses, i cada una té enorme valor!

- Llavors aquest món i aquell són molt diferents, no?

- Allà, cada petita cosa proporciona felicitat. Cada fricció és valuós. Sentim una gran alegria pel simple fet de tocar-nos, d'estar junts! Allà ningú somia amb arribar a ser, perquè cada un ja és!

- Què és el que més li va impactar en el seu primer viatge a Europa?

- Vaig veure córrer a la gent per l'aeroport... En el desert només es corre si ve una tempesta de sorra! Em vaig espantar, és clar...

- Només anaven a buscar les maletes, ha, ha ...

- Sí, era això. També vaig veure cartells de noies despullades: per què aquesta falta de respecte cap a la dona?, em vaig preguntar. Després, a l'hotel Ibis, vaig veure la primera aixeta de la meva vida: vaig veure córrer l'aigua... i vaig sentir ganes de plorar.

- Quina abundància, quin malbaratament, no?

- Tots els dies de la meva vida havien consistit a buscar aigua! Quan veig les fonts d'adornament aquí i allà, encara segueixo sentint dins un dolor tan immens...

- Tant com això?

- Sí. A principis dels 90 va haver una gran sequera, van morir els animals, vam caure malalts ... Jo tindria uns dotze anys, i la meva mare va morir... Ella ho era tot per a mi! M'explicava històries i em va ensenyar a contar-les bé. Em va ensenyar a ser jo mateix.

- ¿Què va passar amb la seva família?

- Vaig convèncer al meu pare que em deixés anar a l'escola. Gairebé cada dia jo caminava quinze quilòmetres. Fins que el mestre em va deixar un llit per dormir, i una senyora em donava de menjar al passar davant de casa. Vaig entendre: la meva mare estava ajudant-me...

- D'on va sortir aquesta passió per l'escola?

- Des que un parell d'anys abans. Havia passat pel campament el rally París-Dakar, i a una periodista li va caure un llibre de la motxilla. Ho vaig recollir i l'hi vaig donar. Me'l va regalar i em va parlar d'aquell llibre: "El Petit Príncep"... I jo em vaig prometre que un dia seria capaç de llegir-lo.

- I ho va aconseguir.

- Sí. I així va ser com vaig aconseguir una beca per estudiar a França.

- Un tuareg a la universitat...!

- Ah, el que més enyoro aquí és la llet de camella. I el foc de llenya. I caminar descalç sobre la sorra càlida. I les estrelles: allà les mirem cada nit, i cada estrella és diferent d'una altra, com és diferent cada cabra... Aquí, a la nit, mireu la tele.

- Sí... Què és el que pitjor li sembla d'aquí?

- Teniu de tot, però no teniu prou. Us queixeu. A França es passen la vida queixant-se! Us encadeneu de per vida a un banc, i hi ha ànsia de posseir, frenesí, pressa .. Al desert no hi ha embussos, i sap per què? Perquè allà ningú vol avançar a ningú!

- Descrigui'm un moment de felicitat intensa en el seu llunyà desert.

- Cada dia, dues hores abans de la posta del sol: baixa la calor i el fred no ha arribat; i homes i animals tornen lentament al campament i els seus perfils es retallen en un cel rosa, blau, vermell, groc, verd...

- Fascinant, per descomptat...

- És un moment màgic... Entrem tots a la tenda i bullim te. Asseguts, en silenci, escoltem el bullir... La calma ens envaeix a tots: els batecs del cor es compassen al ritme del bull ...

- Quina pau...

- Aquí teniu rellotges, allà tenim temps ...


Entrevista de Víctor M. Amela a Moussa Ag Assarid, publicada a La Vanguardia. (Traduïda per joanfer)


"La felicitat humana generalment no s'assoleix amb grans cops de sort, que poden ocórrer poques vegades, sinó amb petites coses que ocorren tots els dies."
(Benjamin Franklin)

Comentaris

Unknown ha dit…
Aquesta nit no encendré la tele, sortiré al balcó i miraré les estrelles
joanfer ha dit…
Excel·lent elecció Uriolus! Segurament sortiràs guanyant... ;)

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat