dimarts, 6 d’octubre de 2009

Ensenyant a pensar

Aquesta tarda he rebut un e-mail d'una ex alumna de l'any passat, la Marta Garcia. M'explicava que el seu nou professor de Filosofia li havia passat un text a classe que li havia arribat, i que desitjava que a mi també m'arribés de la mateixa manera. Realment ho ha fet.

El text és una mica llarg, però la història que explica val molt la pena.

"Sir Ernest Rutherford, president de la Societat Real Britànica i Premi Nobel de Química al 1908, explicava la següent anècdota:

Fa algun temps, vaig rebre la trucada d'un col·lega. Estava a punt de posar-li un zero a un estudiant per la resposta que havia donat en un problema de física, malgrat que aquest afirmava amb rotunditat que la seva resposta era absolutament encertada. Professors i estudiants van acordar demanar l'arbitratge d'algú imparcial i vaig ser triat jo. Vaig llegir la pregunta de l'examen i deia: "Demostri com és possible determinar l'alçada d'un edifici amb l'ajuda d'un baròmetre". L'estudiant havia respost: "duu el baròmetre al terrat de l'edifici i lliga-li una corda molt llarga. Despenja'l fins a la base de l'edifici, marca i amida. La longitud de la corda és igual a la longitud de l'edifici".


Realment, l'estudiant havia plantejat un seriós problema amb la resolució de l'exercici, perquè havia respost a la pregunta completament i de forma correcta. D'altra banda, si se li concedia la màxima puntuació, podria alterar la mitja del seus any d'estudis, obtenir una nota més alta i així certificar el seu alt nivell en física. Però la resposta no confirmava que l'estudiant tingués aquest nivell. Vaig suggerir que se li donés a l'alumne una altra oportunitat. Li vaig concedir sis minuts perquè em respongués la mateixa pregunta, però aquesta vegada amb l'advertiment: que en la resposta havia de demostrar els seus coneixements de física. 

Havien passat cinc minuts i l'estudiant no havia escrit res. Li vaig preguntar si desitjava marxar, però em contestà que tenia moltes respostes al problema. La seva dificultat era triar la millor de totes. Em vaig excusar per interrompre-li i li vaig pregar que continués. En el minut que li quedava va escriure la següent resposta: agafa el baròmetre i llança'l al terra des del terrat de l'edifici i calcula el temps de caiguda amb un cronòmetre. Després s'aplica la formula a h = 0,5 · a · t2. I així obtenim l'alçada de l'edifici. En aquest punt li vaig preguntar al meu col·lega si l'estudiant es podia retirar. Li va donar la nota més alta.


Després d'abandonar el despatx, em vaig retrobar amb l'estudiant i li vaig demanar que m'expliqués les seves altres respostes a la pregunta. Bé, va respondre, hi ha moltes maneres. Per exemple, agafes el baròmetre en un dia assolellat i amides l'alçada del baròmetre i la longitud de la seva ombra. Si amidem a continuació la longitud de l'ombra de l'edifici i apliquem una simple proporció, obtindrem també l'alçada de l'edifici. Perfecte, li vaig dir. I l'altra manera? Si, va contestar. Aquest és un procediment molt bàsic per a amidar un edifici. En aquest mètode, agafes el baròmetre i et situes a les escales de l'edifici a la planta baixa. Segons puges les escales, vas marcant l'alçada del baròmetre i comptes el nombre de marques fins al terrat. Multipliques al final l'alçada del baròmetre pel nombre de marques que has fet i ja tens l'alçada. Aquest és un mètode molt directe.


Per descomptat, si el que vol és un procediment mes sofisticat, pot lligar el baròmetre a una corda i moure'l com si fos un pèndol. Si vam calcular que quan el baròmetre aquesta a l'alçada del terrat la gravetat és zero, i si tenim en compte la mesura de l'acceleració de la gravetat al descendir el baròmetre en trajectòria circular al passar per la perpendicular de l'edifici, de la diferència d'aquests valors, i aplicant una senzilla fórmula trigonométrica, podríem calcular, sens dubte, l'alçada de l'edifici. En aquest mateix estil de sistema, lligues el baròmetre a una corda i ho despenges des del terrat al carrer. Usant-lo com un pèndol pots calcular l'alçada amidant el seu període de precisió.


En fi, concloc, existeixen moltes altres maneres. Probablement, la millor sigui agafar el baròmetre i copejar amb ell la porta de la casa del conserge. Quan obri, dir-li: senyor conserge, aquí tinc un bonic baròmetre. Si vostè em diu l'alçada d'aquest edifici, l'hi regalo. En aquest moment de la conversa, li vaig preguntar si no coneixia la resposta convencional al problema (la diferència de pressió marcada per un baròmetre en dos llocs diferents ens proporciona la diferència d'alçada entre ambdós llocs). Evidentment, vaig dir que la coneixia, però que durant els seus estudis, els seus professors havien intentat ensenyar-li a pensar.

L'estudiant s'anomenava Niels Bohr, físic danès, premi Nobel de Física el 1922 i més conegut per ser el primer en proposar el model d'àtom amb protons i neutrons, i els electrons que l'envoltaven. Va ser fonamentalment un innovador de la teoria quàntica. Al marge del personatge, el divertit i curiós de l'anècdota, l'essencial d'aquesta història, és que, a l'igual que a la Marta, LI HAVIEN ENSENYAT A PENSAR.

5 comentaris:

nasser ha dit...

M'agradat molt el text. Personalment, penso que cada cop més s'està deixant de banda el concepte de ensenyar a pensar. Per això, no hem de permetre que desapareixi la Filosofia perquè és la que, veritablement, ens ensenya a pensar!

Anònim ha dit...

Realment aquesta és una feina maca: ensenyar a pensar. Joanfer, no deixis mai de fer-ho, perque veig que en saps molt; i fes tot el que estigui al teu abast per tal que la filosofia no desapareixi mai de les aules.
Romy Ros.

RomyRos ha dit...

M'agrada aquest bloc, és fascinant!

joanfer ha dit...

Moltes gràcies, RomyRos!
Quan vulguis pots tornar a visitar el bloc i dir la teva... ;)

joanfer ha dit...

Gràcies a tu també, Nasser, per deixar el teu comentari!
En això estem; treballant dia a dia per tal de salvar la filosofia de la seva progressiva desaparició...