dimarts, 9 de juny de 2009

Sensacions d'una nit

"Joder, Pepe, con quién hablo yo ahora de "La Razón pura", de Emmanuel Kant, de la evolución económica del última quinquenio, de Schopenhauer, de Bartok Kunderland, de las prácticas coreoabortivas y precopulares en Sudán Sur... Coño, me has dejado solo, solo y sin tu inestimable apoyo intelectual... Y ahora qué hago yo... Me tiro a la bebida, o me tiro al rompeolas, o me tiro a... Coño, Pepe, a quién me tiro... Joder, Pepe, qué cabrón eres...".

Algú ben bé podria estar pensant que aquest text el podria haver dit un servidor perfectament. Tant de bo hagués estat així! Doncs no. Aquest text va ser llegit pel Joan Gràcia, tercera part del "Tricicle", en la Gala d'homenatge pòstum a Pepe Rubianes.

L'acte va començar amb una puntualitat gairebé britànica. Només entrar al recinte, ja es respirava un ambient barreja entre expectació i nostàlgia. La funció comença. La veu de Rubianes sonant en off marca l'inici d'una nit que molts trigarem en oblidar. Molts records venen al cap i, mirant tímidament al meu voltant, podia descobrir no pocs ulls que començaven a omplir-se de llàgrimes.

A mida que avança la nit, les emocions van aflorant entre el públic i els artistes, que encara els hi quedaven forces per oferir-nos (i oferir-li) unes oxigenants dosis d'humor. L'ambient de "Rubianes somos todos" es va anar creant mica en mica; minut a minut. Cadascú de nosaltres realment ens sentíem part de Rubianes, i ell part nostre. Algú podria pensar que estic tocat (potser no aniria mal encaminat), però vaig arribar a tenir la sensació que ell era allà. I era una sensació tan real, que esperava que en qualsevol moment aparegués a l'escenari rient com només ell sabia fer. Una sensació tan incomprensible, inclús per mi mateix, que només puc comparar-la, fugint de teories i creences religioses, amb la que vaig tenir la mateixa nit de la mort del meu amic de l'ànima i que encara, molt de tant en tant, encara sento. Evidentment, el tracte d'un no ha estat el tracte que he tingut amb l'altre, i això fa que em desconcerti més encara aquesta sensació. O potser no hauria de sorprendre tant? No serà que existeix realment la possibilitat de que hagi pogut venir d'allà on estigui per compartir aquests últims moments amb la gent que tant l'estimava i admirava?

Bé, Pepe, suposo que serà qüestió de fe, i em sembla que d'això ja em queda ben poca. Em tornaràs a deixar amb la mateixa intriga que ens deixaves a tots quan explicaves la teves històries i no sabíem quina part era veritat i quina no. Enrecorda't de tant en tant de nosaltres (menys dels fatxes, ja saps...).

Això no és un adéu; això és un arreveure!

P.D. Per cert, tant a tu com a Bartolo, ja us he dit que us recordaré sempre. Però vull dir-vos a tots dos que ganes que em vingueu a buscar, ara mateix, no en tinc gaire. No fotem, eh?

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Juan, voy siguiendo tu blog, no cada día, pero de vez en cuando. Cuánto he llegado a echar de menos a Bartolo. Supongo que todos. Ya no hablo de él, con las pocas personas que sigo viendo de la época de "la parro". Tenemos cada uno parte de él. Su música, su café con leche y madalena... de verdad que aún a veces veo unas madalenas bién expuestas en un bar y me acuerdo de él. Cuando escucho alguna canción de REM, cuando escucho alguna banda sonora que me grabó... cuando veo a álguien tatuado... en fín...
Ahora hace poco, el pasado 11 de Mayo he vuelto a revivir todo aquello más intensamente ante el fallecemiento de mi gran amigo Valentino de manera bastante trágica. No es el lugar de contar detalles. Sólo que me es duro ahora, por lo reciente... pero igual de intensa la pérdida que la de Bartolo. Abrazos! Mar

joanfer ha dit...

Hola Mar. Siento muchísimo el mal trago que estás viviendo. Volver a pasar por lo que nosotros vivimos es realmente duro. Pero, ahora más que nunca, hay que ser fuerte; como lo fuimos nosotros entonces. Es lo que él querría, estoy seguro. Lo importante es poder compartir tus emociones con todos los tuyos y, como no, en un sitio como éste.
Y sí, yo sigo acordándome de Bartolo todavía. Nuestras charlas, nuestros cafés, nuestras risas, nuestras broncas... cómo se echan de menos! A la gente buena nunca se le olvida.
Muchos ánimos y un fuerte besazo.