El desacord de la vergonya
Fa pocs dies, un vell amic de la infància em preguntà si ja havia estat pare. Efectivament, vaig respondre-li que no. No em vaig estar, però, d'ironitzar entre rialles, que ja en feia prou de "pare" amb la canalla de l'escola.Va ser curiós que, després d'aquesta conversa, aquest simple comentari em va fer pensar. I és que, molt sovint, és veritat que hem de fer "pares" dels nostres alumnes; però també som models en una important etapa en la que s'estan formant com a homes i dones en una societat. També podríem dir que, a part d'educadors i de "pares", ens troben en ocasions com el millor amic, psicòleg, guia, acompanyant, conseller dels seus neguits i de les seves il·lusions... Per tot això, hem d'estar a l'altura. Però realment ho estem?
De vegades tinc la sensació que enganyo als meus alumnes. I són aquests moments els que em fan pensar que, potser després de tot, no estic a l'altura de les circumstàncies. El sentit del diàleg, del respecte, de l'esperit crític davant la vida i, tot i que sense ser un model perfecte, la democràcia, entre d'altres, són els eixos essencials que intento transmetre dia a dia a les meves classes. Però això no és fàcil i a les proves em remeto.
Quan un país fa servir de forma dèspota la força i la repressió per aconseguir els seus objectius en nom de la democràcia, alguna cosa no va bé. Les imatges que s'han pogut veure per televisió de la càrrega policial sobre els universitaris (i també periodistes) del dimecres, encara m'esgarrifen. El gran pecat d'aquests, demanar diàleg; seure a negociar. Desenes de ferits; entre ells, un nen de deu anys. Quina pena...
Aquesta es la forma com volen imposar a cop de decret (i de porra, com en els vells temps franquistes) unes lleis educatives (Pla Bolonya i LEC), que la majoria no vol, i que deixen al marge del diàleg i el consens a la major part dels agents educatius, entre els quals estem el professorat i, com no, els estudiants. És com "un tot per al poble, sense el poble.",... però sense el "com". Aquesta és la seva "democràcia"? Això és autoritarisme, ho volguin veure o no. Si és aquesta la "democràcia" que haig de seguir defensant davant dels meus alumnes, m'estimo més deixar de ser un "demòcrata"...
Començo a veure que són vostès els que, potser, no estan a l'altura de les circumstàncies.
De vegades tinc la sensació que enganyo als meus alumnes. I són aquests moments els que em fan pensar que, potser després de tot, no estic a l'altura de les circumstàncies. El sentit del diàleg, del respecte, de l'esperit crític davant la vida i, tot i que sense ser un model perfecte, la democràcia, entre d'altres, són els eixos essencials que intento transmetre dia a dia a les meves classes. Però això no és fàcil i a les proves em remeto.
Quan un país fa servir de forma dèspota la força i la repressió per aconseguir els seus objectius en nom de la democràcia, alguna cosa no va bé. Les imatges que s'han pogut veure per televisió de la càrrega policial sobre els universitaris (i també periodistes) del dimecres, encara m'esgarrifen. El gran pecat d'aquests, demanar diàleg; seure a negociar. Desenes de ferits; entre ells, un nen de deu anys. Quina pena...
Aquesta es la forma com volen imposar a cop de decret (i de porra, com en els vells temps franquistes) unes lleis educatives (Pla Bolonya i LEC), que la majoria no vol, i que deixen al marge del diàleg i el consens a la major part dels agents educatius, entre els quals estem el professorat i, com no, els estudiants. És com "un tot per al poble, sense el poble.",... però sense el "com". Aquesta és la seva "democràcia"? Això és autoritarisme, ho volguin veure o no. Si és aquesta la "democràcia" que haig de seguir defensant davant dels meus alumnes, m'estimo més deixar de ser un "demòcrata"...
Començo a veure que són vostès els que, potser, no estan a l'altura de les circumstàncies.
Comentaris