dimecres, 23 de desembre de 2009

Últim article de l'any

Aquest és l'últim article de l'any.

Els dos últims mesos han estat força durs per mi. La salut no ha estat la meva aliada aquesta vegada. Si no tenia una cosa, tenia una altra. Semblava com si el senyor Murphy estigués còmode amb mi (es deuria pixar de riure!). A més, m'he trobat amb falta d'energia, d'imaginació, d'inspiració... I de tot això, normalment, sempre he anat sobrat.

És el moment de fer una aturada amb el bloc; un petit descans nadalenc, podríem dir. Necessito tornar a trobar-me a mi mateix i omplir-me de tota la confiança que m'ha mancat en les últimes setmanes. Vull trobar noves idees, noves fites. Renovar-me, en definitiva. Ara, més que mai, el cos em demana un "temps mort".

No marxo del tot, però. De fet, mai ho he fet. Seguiré contestant els missatges i llegint els blocs que segueixo fidelment i dels que tant estic aprenent. És per això, per a tota la gent que m'heu estat seguint durant tot aquest temps, que no voldria acomiadar-me sense regalar-vos la meva particular "postal" de felicitació, desitjant-vos, de tot cor, i com diu Nikkita en el seu fabulós bloc, Bon Nadal o Bon Solstici i que gaudiu al màxim del nou any que comença. Però, sobretot, recordeu no deixar de somriure mai... i que sigueu bons i bones!
Clickeu la foto


diumenge, 20 de desembre de 2009

I es van fer eterns

"Si perdeu, seguireu sent els millors del món; però si guanyeu, sereu eterns...." 
(Pep Guardiola)



I es van fer eterns...  

dimecres, 16 de desembre de 2009

Llei de Murphy

"Encara que existeixi una sola probabilitat de  que una cosa vagi malament,




...segur que anirà malament!"




"Quan sembla que res no pot estar pitjor...




... segur que empitjorarà!"



 

"Pels moments en els que penses que realment n'hi ha que neixen estrellats...




... només queda prendre-t'ho amb les millors de les filosofies possibles..."





 RIURE!!

dilluns, 14 de desembre de 2009

Viu la vida amb mi

Després de passar ahir més de quatre hores a urgències, he descobert que el meu cap serveix per alguna cosa bona: aguantar un collarí!

Avui, doncs, no ha estat dels millors dies ni física, ni psicològicament. Això d'haver-me de quedar a casa obligat per les circumstàncies mai ha estat el meu fort. Tot i així, m'he envalentit i he anat igualment l'escola ,com si no res, amb el meu nou accessori. Però, com era d'esperar, no he tingut més remei, tot i les males cares de segons qui, que tornar-me cap a casa. Doncs res, que déu ser que haig de demanar perdó per no estar en condicions d'anar a treballar...

Davant el panorama, necessitava escoltar alguna cosa que m'animés una mica i, qui bé em coneix, sabrà que una cançó com aquesta, cantada pels Lax, i que també vull compartit amb vosaltres, haurà aportat el seu granet de sorra...



Quan et costa entendre el teu voltant.
Quan no dius tot el que estàs pensant.
Quan els teus amics se'n van.
És hora de pensar-s'ho.

Quan ja res no té una solució.
Quan el teu món és l'habitació.
Quan el que era ja no és.
És hora de pensar-s'ho.

Si no saps el que vols,
si res no t’està bé,
tan sols queda un consol:
uneix-te a mi!

Ni cridar, ni lluitar,

ni la força d’un sol puny...
Ni abraçar la foscor,

ni sentir-te exclòs del món..
Res d’això no et fa sentir millor,

res d’això no va amb tu.
Mai més res no et farà por:
viu la vida amb mi!

El problema no és ser tal com ets,
El problema és no entendre els demés,
Si tots volem un món per tots
Començem per entendren’s.


Quan l’amic sigui tan evident
Quan no compti quanta pasta tens,
Si arriba un dia aquest moment,
Al món s’hi podrà viure.

(Tornada)

Tu saps que jo no et fallaré,
jo sé que tu no em fallaràs,
La vida es fa simple en un món tan complicat.

Mira’t cara a cara davant del mirall.
Comença el dia amb força dins d’un món real.
Jo hi vull viure amb tu..., hi viuré amb tu.

(Tornada)

dimecres, 9 de desembre de 2009

Fent camí

Avui, tafanejant per la blogesfera, m'he trobat gratament amb una pàgina que reproduïa la lletra de la cançó "Fent camí" dels "Esquirols". Una cançó composada quan encara no havia ni nascut, però que per un moment m'ha fet viatjar en el temps i recordar, no només que va ser la primera cançó que vaig aprendre a tocar, sinó també els bons moments que vaig passar en una etapa important de la meva vida.

I és que, mentre anem vivint, també anem fent camí...

       FENT CAMÍ (Esquirols)

Fent camí per la vida em tocarà menjar la pols,
ficar-me al mig del fang com ho han fet molts,
compartir el poc aliment que porto al meu sarró,
tant si m'omple de joia com si em buida la tristor.

Vindran dies d'angoixa, vindran dies d'il·lusió,
com la terra és incerta, així sóc jo.
Dubtaré del compromís i a voltes diré no,
em mancarà quan calgui, decisió.

Però lluny a l'horitzó, ja lliure de l'engany,
veuré milers com jo que van vencent la por.
Alleugeriré el pas, duent amb mi el sarró,
i avivaré amb el cant el pas dels meus companys.

Amb la llum resplendent, la força del vent m'empeny endavant.
Són els homes que van vencent la por,
és la joia i l'esperit, la força i el crit que em guia endavant,
tant lleuger com el pas dels meus companys.


Endavant... 

dimarts, 1 de desembre de 2009

Ofegant-me entre papers

Tornava de l'escola en cotxe, quan vaig començar a pensar en la redacció d'aquest article. Començo a imaginar-me com ha de ser, i les idees i  les paraules afloren soles. Però sempre acaba passant-me el mateix. Quan sec davant l'ordinador disposat a escriure és una altra cosa. Miro i remiro; corregeixo i torno a corregir les pròpies correccions que vaig fent, perquè mai acabo d'estar satisfet de com ho acabo expressant. Ni tan sols sé si el que estic escrivint ara mateix, l'acabaré esborrant o rectificant en uns dies... Inconformitat, potser? Autoexigència? Inseguretat? O simplement és el que hi ha i res més? Suposo que deu haver una mica de tot...

Però del que volia parlar no era pas d'això. O, almenys, no directament. Feia dies que la salut no m'acompanyava gaire. L'inici de curs no ha estat fàcil, i entre unes coses i unes altres, l'estrès m'ha acabat passant factura. I és en moments com aquests que te'n adones que els superhomes no existeixen i que tothom té un límit.

Parteixo de la base que m'agrada la meva feina. De fet, em sento afortunat de treballar com a docent. I tinc la sensació últimament que, precisament d'això, de treballar com a docent, en faig menys del que voldria. I em sembla molt curiós que en un moment en el que el sistema educatiu català, i també el professorat, està sent més qüestionat que mai, ens demanin, suposadament per la seva millora, un munt de papers i papers que ben segur acabaran en un altre munt de carpetetes que mai ningú se les mirarà ni amb un mínim d'interès. Plans anuals, programacions, fulls de tutories, informes pel PI, pel PEC, pel PAT, pel LIC i per totes les sigles existents i les que encara estan per existir. Home, si jo hagués volgut treballar de buròcrata, potser m'hagués plantejat estudiar una altra cosa, no?

És tan difícil d'entendre que l'educació no es pot fonamentar en la creació arbitrària de la burocràcia? Ningú se'n adona que mentre l'estem fent estem perdent temps a l'hora de preparar les nostres classes i la dedicació als nostres alumnes? I després n'hi ha que encara diuen que els profes treballem poc...

En fi, em sembla que ho deixaré aquí. He començat a plantejar-me el canviar certes coses de l'article i ara mateix no m'ho puc permetre: haig de seguir ofegant-me entre papers...

dimecres, 25 de novembre de 2009

Dóna'm la mà

Dia internacional contra la violència de gènere. La commemoració d'un dia així no tindria sentit, si no fos per l'existència d'allò que realment no té sentit. Si el que no té sentit no hauria d'existir, per què existeix?

Un petit homenatge a totes les dones víctimes de maltractaments, i un missatge d'esperança de que, malgrat tot, i amb paraules de Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible.

Dóna'm la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna'm la mà
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que ha de dur al futur desitjat.
Dóna'm la mà
i així podrem creure altre cop que
tot el que hem volgut
només espera un gest
com si fos el vent
que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.

Dóna'm el cor
per compartir
projectes i esperances,
dóna'm els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.
Més ençà de la incertesa
que ens va marcir la veu
els dits pentinen de nou el mar
com un símbol viu i fidel.
Dóna'm la mà,
dóna'm la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
com s'exalta el vell desig d'un món millor.
(Miquel Martí i Pol)


dilluns, 23 de novembre de 2009

Aquí teniu rellotges, allà tenim temps

Dedicat a la Kio...



No sé la meva edat. Vaig néixer al desert del Sàhara, sense papers... Vaig néixer en un campament nòmada tuareg entre Tombuctú i Gao, al nord de Mali. He estat pastor dels camells, cabres, xais i vaques del meu pare. Avui estudio Gestió a la Universitat Montpeller. Estic solter. Defenso els pastors tuareg. Sóc musulmà, sense fanatisme.

- Quin turbant tan bonic ...!

- És una fina tela de cotó. Permet tapar la cara en el desert quan s'aixeca sorra, i alhora seguir veient i respirant al seu través.

- És d'un blau bellíssim...

- Als tuareg ens deien els homes blaus per això: la tela destenyeix alguna cosa i la nostra pell pren tints blavosos ...

- Com s'elaboren aquest intens blau anyil?

- Amb una planta anomenada indi, barrejada amb altres pigments naturals. El blau, per als tuareg, és el color del món.

- Per què?

- És el color dominant: el del cel, el sostre de casa nostra.

- Qui són els tuaregs?

- Tuareg significa "abandonats", perquè som un vell poble nòmada del desert, solitari, orgullós: "Senyors del Desert", ens diuen. La nostra ètnia és l'amazic (berber), i el nostre alfabet, el tifinagh.

- Quants són?

- Uns tres milions, i la majoria encara nòmades. Però la població decreix ... "Cal que un poble desaparegui perquè sapiguem que existia!", denunciava una vegada un savi: jo lluito per preservar aquest poble.

- A què es dediquen?

- Pasturar ramats de camells, cabres, xais, vaques i ases en un regne d'infinit i de silenci...

- De veritat tan silenciós és el desert?

- Si estàs a soles en aquell silenci, sents el batec del teu propi cor. No hi ha millor lloc per trobar-se a un mateix.

- Quins records de la seva infantesa al desert conserva amb més nitidesa?

- Em desperto amb el sol. Aquí hi ha les cabres del meu pare. Elles ens donen llet i carn. Nosaltres les portem a on hi ha aigua i herba... Així va fer el meu besavi, i el meu avi, i el meu pare .... I jo. No hi havia una altra cosa en el món més que això, i jo era molt feliç en ell!

- Sí? No sembla molt estimulant...

- Molt... Als set anys ja et deixen allunyar del campament, per al que t'ensenyen les coses importants: a ensumar l'aire, escoltar, afinar la vista, orientar pel sol i les estrelles ... I a deixar-te portar pel camell. Si et perds et portarà a on hi ha aigua.

- Saber això és valuós, sens dubte...

- Allà tot és simple i profund. Hi ha molt poques coses, i cada una té enorme valor!

- Llavors aquest món i aquell són molt diferents, no?

- Allà, cada petita cosa proporciona felicitat. Cada fricció és valuós. Sentim una gran alegria pel simple fet de tocar-nos, d'estar junts! Allà ningú somia amb arribar a ser, perquè cada un ja és!

- Què és el que més li va impactar en el seu primer viatge a Europa?

- Vaig veure córrer a la gent per l'aeroport... En el desert només es corre si ve una tempesta de sorra! Em vaig espantar, és clar...

- Només anaven a buscar les maletes, ha, ha ...

- Sí, era això. També vaig veure cartells de noies despullades: per què aquesta falta de respecte cap a la dona?, em vaig preguntar. Després, a l'hotel Ibis, vaig veure la primera aixeta de la meva vida: vaig veure córrer l'aigua... i vaig sentir ganes de plorar.

- Quina abundància, quin malbaratament, no?

- Tots els dies de la meva vida havien consistit a buscar aigua! Quan veig les fonts d'adornament aquí i allà, encara segueixo sentint dins un dolor tan immens...

- Tant com això?

- Sí. A principis dels 90 va haver una gran sequera, van morir els animals, vam caure malalts ... Jo tindria uns dotze anys, i la meva mare va morir... Ella ho era tot per a mi! M'explicava històries i em va ensenyar a contar-les bé. Em va ensenyar a ser jo mateix.

- ¿Què va passar amb la seva família?

- Vaig convèncer al meu pare que em deixés anar a l'escola. Gairebé cada dia jo caminava quinze quilòmetres. Fins que el mestre em va deixar un llit per dormir, i una senyora em donava de menjar al passar davant de casa. Vaig entendre: la meva mare estava ajudant-me...

- D'on va sortir aquesta passió per l'escola?

- Des que un parell d'anys abans. Havia passat pel campament el rally París-Dakar, i a una periodista li va caure un llibre de la motxilla. Ho vaig recollir i l'hi vaig donar. Me'l va regalar i em va parlar d'aquell llibre: "El Petit Príncep"... I jo em vaig prometre que un dia seria capaç de llegir-lo.

- I ho va aconseguir.

- Sí. I així va ser com vaig aconseguir una beca per estudiar a França.

- Un tuareg a la universitat...!

- Ah, el que més enyoro aquí és la llet de camella. I el foc de llenya. I caminar descalç sobre la sorra càlida. I les estrelles: allà les mirem cada nit, i cada estrella és diferent d'una altra, com és diferent cada cabra... Aquí, a la nit, mireu la tele.

- Sí... Què és el que pitjor li sembla d'aquí?

- Teniu de tot, però no teniu prou. Us queixeu. A França es passen la vida queixant-se! Us encadeneu de per vida a un banc, i hi ha ànsia de posseir, frenesí, pressa .. Al desert no hi ha embussos, i sap per què? Perquè allà ningú vol avançar a ningú!

- Descrigui'm un moment de felicitat intensa en el seu llunyà desert.

- Cada dia, dues hores abans de la posta del sol: baixa la calor i el fred no ha arribat; i homes i animals tornen lentament al campament i els seus perfils es retallen en un cel rosa, blau, vermell, groc, verd...

- Fascinant, per descomptat...

- És un moment màgic... Entrem tots a la tenda i bullim te. Asseguts, en silenci, escoltem el bullir... La calma ens envaeix a tots: els batecs del cor es compassen al ritme del bull ...

- Quina pau...

- Aquí teniu rellotges, allà tenim temps ...


Entrevista de Víctor M. Amela a Moussa Ag Assarid, publicada a La Vanguardia. (Traduïda per joanfer)


"La felicitat humana generalment no s'assoleix amb grans cops de sort, que poden ocórrer poques vegades, sinó amb petites coses que ocorren tots els dies."
(Benjamin Franklin)

dissabte, 21 de novembre de 2009

L'ultimàtum evolutiu

Original curt d'animació amb personatges de plastilina, realitzat per Pablo Llorenç per l'ONGD Setem del País Valencià.

El dilema entre "Homo consumus" i "Homo responsabilus" és analitzat pel professor Setemius des del seu programa "Grans Documentals Marcians". No siguis "Homo consumus"! Evoluciona!

Tot i que aquesta reflexió ens ha de fer prendre consciència a tota la ciutadania, no estaria de més obligar a les grans empreses consumidores de residus i d'energia a que fessin exactament el mateix...




La lluita continua


dijous, 12 de novembre de 2009

Una centèsima de segon

Aquesta vegada voldria donar les gràcies a l'Adrià Romero, alumne de l'escola, per haver-me passat aquest vídeo.

Segurament ell, com jo, s'ha estremit veient aquestes imatges. Ràbia, impotència, desolació i, sobretot, rebuig són alguns dels sentiments que produeix veure-ho. Perquè, malgrat la ficció, sabem que això està passant en moltes parts del món.

Quan la desgràcia, la mort d'uns és el reconeixement i l'èxit d'uns altres, estem realment preparats per suportar-ho i acceptar-ho?



dimecres, 11 de novembre de 2009

Tot a punt per la Mostra


Tot està a punt per la celebració, el proper dimecres 18 (Facultat de Filosofia de la UB, a les 17h), la Mostra de Fotofilosofia d'enguany. Trenta vuit instituts catalans, amb gairebé un mil·ler d'alumnes, superant amb creus els presentats l'any passat, han estat contribuint  i promocionant el pensament filosòfic en aquesta activitat. La previsió d'assistència, pels menys optimistes, és al voltant de les dues-centes persones, però podríem  arribar a les tres-centes.


Aquesta iniciativa oberta a tothom, que es porta a terme per tercer any consecutiu, està inclosa dins les activitats que es fan arreu del món per celebrar el Dia Mundial de la Filosofia (Unesco, 19 de novembre). L'objectiu, una vegada més, ha estat aplegar “espurnes de pensament”, fetes per alumnat de secundària, expressades en una fotografia digital acompanyada d’un títol en forma de pregunta vinculada a la filosofia.


I el millor aperitiu serà la visita que farem a dues exposicions de la galeria Art Santa Mònica, "Freqüències" d'Eugènia Balcells i "Fotografia, assaig i comunicació" de Mireia Sentís, on l'art pren forma de llum, color, imatge i fotografia. Exposicions molt recomanables per tothom i que ens serviran per anar-nos obrint boca pel dia que ens espera.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Què arribaríem a fer per amor?

El fill li va preguntar al pare: "Pare, formaries part a la marató amb mi?". El pare va respondre que "Sí".




Van anar a la marató i el van completar junts. Pare i fill van anar a altres maratons, el pare sempre deia que "sí" a les sol·licituts del seu fill d'anar junts a les carreres. Un dia, el fill li va preguntar al seu pare: "Pare, participem junts en l'Ironman. El pare va tornar a afirmar. Abarca 2,4 milles nadant a l'oceà, passeig en bicicleta durant 112 milles i 26,2 milles de marató per la costa de Big Island.

I tu, què estaríem disposats a fer per amor?

dimecres, 4 de novembre de 2009

Tres històries d'una mateixa vida

Voldria donar les gràcies novament a un ex alumne, en Manel Valero, per fer-me arribar material de les seves classes de Filosofia i que, ben segur, li estarà ajudant a profunditzar i reflexionar, des d'un punt de vista diferent, sobre tot allò que va aprenent.

El següent vídeo tracta sobre el discurs de Steve Jobs, cap executiu de la companyia d'ordinadors Apple, que va realitzar a la Universitat de Stanford durant l'apertura del curs 2005. Un discurs que té com a fil conductor tres experiències de la seva vida i que pot portar-nos, sense adonar-nos a una interessant reflexió. La durada és de quinze minuts en versió original i subtitulat en castellà.


dimarts, 3 de novembre de 2009

Àgora

No és d'estranyar que el Vaticà s'hagi posat en peu de guerra per voler evitar la projecció de la pel·lícula "Àgora" d'Alejandro Amenàbar. Potser ja tocava que algú fes, d'una manera més o menys fidel, quin ha estat el paper de l'Església al llarg dels segles. I és que, explicar un passat tan fosc com el que han tingut, no és gens fàcil de pair. De res han servit els innumerables "perdons" que han fet els diferents Papes de torn pel seu passat; perquè una cosa és demanar perdó i una altra cosa és que li recordin els motius...

A la pel·lícula potser se li pot atribuir certes incorreccions històriques, però crec que és un film que no podem perdre de vista. Em quedo amb la consideració de la protagonista, Hipàtia d'Alexandria, gran filòsofa, matemàtica i astrònoma, com una dona molt avançada en el seu temps, i amb el moment en el que l'acusen al Senat de no creure en Déu (en el cristià, està clar...) i ella, malgrat els riures dels presents, és capaç de respondre un "Crec en la Filosofia". 

Com podem veure, l'animadversió envers la Filosofia ja ve de bastant lluny...


dimarts, 27 d’octubre de 2009

Un vídeo massa polèmic

Llegint el bloc de l'amic i company Joan Jubany, m'he trobat en el seu últim article un vídeo més que interessant que ha aixecat certa polseguera als EUA. Reprodueixo el vídeo i l'article de forma literal.


"El Fons Mundial de la Natura (WWF) s'ha vist obligat a negar l'autoria d'un vídeo publicitari que té per objectiu sensibilitzar sobre la protecció del medi ambient. El clip és una ficció publicitària que compara els atacs de l'11-S a les Torres Bessones amb els desastres naturals i les agressions de la humanitat al medi ambient. Ha creat molta controvèrsia als EUA i per això l'entitat ecologista se n'ha desmarcat i assenyalant que es tracta d’una campanya no autoritzada, tot i que a la part superior dreta es pot veure el logotip de l’organització, un gran ós panda.
El text de l’anunci compara els atacs de l’11-S amb un tsunami en recalcar que un fenomen natural d’aquestes característiques mata cent vegades més que un atac com el que va patir Nova York l'any 2001. “El planeta és brutalment poderós. Respecta’l. Protegeix-lo”, diu la publicitat."

dissabte, 10 d’octubre de 2009

I got a feeling

És impressionat el que pot arribar a aconseguir un personatge mediàtic com Oprah Winfrey:  ajuntar més de dues mil persones per ballar una coreografia de forma extraordinàriament coordinada. El vídeo que podrem veure seguidament demostra, una vegada més, que la capacitat humana per aconseguir allò que ens proposem és gairebé infinitat. Si per tot el que fem dia a dia posessim el mateix interès, el món, segurament, funcionaria d'una forma ben diferent...


dimecres, 7 d’octubre de 2009

Una perspectiva diferent

Si us diguessin que us queden dos mesos de vida, què faríeu? Com viviríeu les vostres últimes setmanes? Com que m'agrada "muntar-la" a classe de tant en tant (i, d'això, no m'hi puc estar), aquesta ha estat la pregunta que els hi he fet als de 3r i 4t aquest matí. Els primers, que han rebut aquesta gerra d'aigua freda a primera hora, han despertat de cop. Alguns es miraven entre ells i a d'altres semblava que sel's hi sortirien els ulls de la cara (hagués pagat el que fos pel seu pensament). Amb tot el murmuri inicial, ha estat inevitable poder sentir un - "jopé" profe, com preguntes això a aquestes hores!-. I és que no m'estranya. Si jo hagués tingut un profe així, no sé què li hagués dit...

Amb els de quart ha estat diferent. Era mig matí, estaven ben desperts i, a més, comptaven amb l'avantatge que ja havíem tractat el tema anteriorment. Tot i així, i valorant a posteriori que potser no s'havia tret tot el "suc" que podien haver tret en el seu moment, vaig decidir tornar a tractar el tema, però de diferent manera. Era inevitable tampoc veure algunes cares que t'ho deien tot: -una altra vegada no, profe!-. Però sabien que el profe no donaria marxa enrere...

Les respostes dels dos grups, en un principi, no diferien gaire entre sí. Que si 'aprofitar per fer el que no havien pogut fer fins ara', que si 'liar-la', que si fer una 'festa amb els amics', fer 'puenting', estar més temps amb la família... i d'altres idees que expressaven alguns que només les explicaria aquí en presència del meu advocat. La intenció de les seves respostes era bona. Plantejaven coses concretes per fer, però en cap moment es plantejaven el com les farien. I és que és tan difícil aquest paper! Potser tan difícil que fins que no ho vius és impossible saber què faràs.

Però l'objectiu del discussió no era entrar en uns espiral morbosa sobre el sentit de la mort, sinó al contrari. Volia que reflexionessin sobre el sentit i el valor de la vida. Sobre què significa estar viu cada hora, cada minut, cada segon... Novament, ha estat un proclamació del "carpe diem" il·lustrat en el següent vídeo, que no els ha deixat indiferent i que, penso, els ha servit per veure el tema des d'una perspectiva molt diferent.


dimarts, 6 d’octubre de 2009

Ensenyant a pensar

Aquesta tarda he rebut un e-mail d'una ex alumna de l'any passat, la Marta Garcia. M'explicava que el seu nou professor de Filosofia li havia passat un text a classe que li havia arribat, i que desitjava que a mi també m'arribés de la mateixa manera. Realment ho ha fet.

El text és una mica llarg, però la història que explica val molt la pena.

"Sir Ernest Rutherford, president de la Societat Real Britànica i Premi Nobel de Química al 1908, explicava la següent anècdota:

Fa algun temps, vaig rebre la trucada d'un col·lega. Estava a punt de posar-li un zero a un estudiant per la resposta que havia donat en un problema de física, malgrat que aquest afirmava amb rotunditat que la seva resposta era absolutament encertada. Professors i estudiants van acordar demanar l'arbitratge d'algú imparcial i vaig ser triat jo. Vaig llegir la pregunta de l'examen i deia: "Demostri com és possible determinar l'alçada d'un edifici amb l'ajuda d'un baròmetre". L'estudiant havia respost: "duu el baròmetre al terrat de l'edifici i lliga-li una corda molt llarga. Despenja'l fins a la base de l'edifici, marca i amida. La longitud de la corda és igual a la longitud de l'edifici".


Realment, l'estudiant havia plantejat un seriós problema amb la resolució de l'exercici, perquè havia respost a la pregunta completament i de forma correcta. D'altra banda, si se li concedia la màxima puntuació, podria alterar la mitja del seus any d'estudis, obtenir una nota més alta i així certificar el seu alt nivell en física. Però la resposta no confirmava que l'estudiant tingués aquest nivell. Vaig suggerir que se li donés a l'alumne una altra oportunitat. Li vaig concedir sis minuts perquè em respongués la mateixa pregunta, però aquesta vegada amb l'advertiment: que en la resposta havia de demostrar els seus coneixements de física. 

Havien passat cinc minuts i l'estudiant no havia escrit res. Li vaig preguntar si desitjava marxar, però em contestà que tenia moltes respostes al problema. La seva dificultat era triar la millor de totes. Em vaig excusar per interrompre-li i li vaig pregar que continués. En el minut que li quedava va escriure la següent resposta: agafa el baròmetre i llança'l al terra des del terrat de l'edifici i calcula el temps de caiguda amb un cronòmetre. Després s'aplica la formula a h = 0,5 · a · t2. I així obtenim l'alçada de l'edifici. En aquest punt li vaig preguntar al meu col·lega si l'estudiant es podia retirar. Li va donar la nota més alta.


Després d'abandonar el despatx, em vaig retrobar amb l'estudiant i li vaig demanar que m'expliqués les seves altres respostes a la pregunta. Bé, va respondre, hi ha moltes maneres. Per exemple, agafes el baròmetre en un dia assolellat i amides l'alçada del baròmetre i la longitud de la seva ombra. Si amidem a continuació la longitud de l'ombra de l'edifici i apliquem una simple proporció, obtindrem també l'alçada de l'edifici. Perfecte, li vaig dir. I l'altra manera? Si, va contestar. Aquest és un procediment molt bàsic per a amidar un edifici. En aquest mètode, agafes el baròmetre i et situes a les escales de l'edifici a la planta baixa. Segons puges les escales, vas marcant l'alçada del baròmetre i comptes el nombre de marques fins al terrat. Multipliques al final l'alçada del baròmetre pel nombre de marques que has fet i ja tens l'alçada. Aquest és un mètode molt directe.


Per descomptat, si el que vol és un procediment mes sofisticat, pot lligar el baròmetre a una corda i moure'l com si fos un pèndol. Si vam calcular que quan el baròmetre aquesta a l'alçada del terrat la gravetat és zero, i si tenim en compte la mesura de l'acceleració de la gravetat al descendir el baròmetre en trajectòria circular al passar per la perpendicular de l'edifici, de la diferència d'aquests valors, i aplicant una senzilla fórmula trigonométrica, podríem calcular, sens dubte, l'alçada de l'edifici. En aquest mateix estil de sistema, lligues el baròmetre a una corda i ho despenges des del terrat al carrer. Usant-lo com un pèndol pots calcular l'alçada amidant el seu període de precisió.


En fi, concloc, existeixen moltes altres maneres. Probablement, la millor sigui agafar el baròmetre i copejar amb ell la porta de la casa del conserge. Quan obri, dir-li: senyor conserge, aquí tinc un bonic baròmetre. Si vostè em diu l'alçada d'aquest edifici, l'hi regalo. En aquest moment de la conversa, li vaig preguntar si no coneixia la resposta convencional al problema (la diferència de pressió marcada per un baròmetre en dos llocs diferents ens proporciona la diferència d'alçada entre ambdós llocs). Evidentment, vaig dir que la coneixia, però que durant els seus estudis, els seus professors havien intentat ensenyar-li a pensar.

L'estudiant s'anomenava Niels Bohr, físic danès, premi Nobel de Física el 1922 i més conegut per ser el primer en proposar el model d'àtom amb protons i neutrons, i els electrons que l'envoltaven. Va ser fonamentalment un innovador de la teoria quàntica. Al marge del personatge, el divertit i curiós de l'anècdota, l'essencial d'aquesta història, és que, a l'igual que a la Marta, LI HAVIEN ENSENYAT A PENSAR.

dimarts, 29 de setembre de 2009

Què és això?

Hi ha moments a la nostra vida que te'n adones de la importància dels records. Els records són moments, petits instants de la nostra vida, que passen per la ment com si fossin petits curtmetratges en blanc i negre, més o menys entrellaçats. Uns són alegres; d'altres més tristos. D'un bon grapat d'ells ens agradaria tornar-los a viure; d'uns pocs (o molts), no voldrien ni recordar-los. Però allà hi són. Perquè són part de la nostra ment i de nosaltres mateixos. Gràcies a ells "arxivem", com si d'un àlbum de fotos es tractés, les nostres grans i petites experiències. Els nostres èxits i els nostre fracassos. Els nostres amors i els nostres desamors... I tots ens han servit per ser com som; i de tots n'hem après alguna cosa.

Però què passa quan aquests records comencen a difuminar-se, a diluir-se? Què passa quan sembla que ja no existeix el passat i que el present l'oblidarem? Què passa quan arriba el moment que només sabem dir "què és això"?


divendres, 25 de setembre de 2009

La percepción

Escrit per la Maria del Mar Sánchez



Percibes lo que ves, lo que oyes, lo que sientes….

Y con todo eso te haces tu composición de la realidad. Pero hay algo más, que es lo vivido, los recuerdos, las propias experiencias... Que son las propias; tintadas también del campo visual de las personas que son importantes para ti. Pero tú también influyes en ellas. Y aquí tenemos entonces el "poti-poti" asegurado. Como quiera que cada uno vive lo propio, tintado de sus propios recuerdos, al compartirlos juntos, tendrás una percepción común compuesta de los recuerdos comunes, aunque teñidos de la propia personalidad... Así que no hay experiencia igual, no hay recuerdo igual, no hay vivencia igual ...

Suerte del diálogo, del lenguaje, de la comunicación...

El malentendimiento está continuamente presente, en base a todo lo que estoy comentando. Sin contar con las teorías cuánticas y metafísicas de la propia realidad, cada uno se la construye a través de los propios pensamientos (esto para otro capítulo). Con todo esto, yo soy optimista y puedo asegurar que en el mundo pasan menos cosas malas de las que podrían pasar en base a este razonamiento. ¡Viva la comunicación y el lenguaje! Y la voluntad de entendimiento y la tolerancia, en el caso de no entender al otro.

La frase “no comparto tu opinión aunque la respeto”… ¿Os habéis parado a pensar el valor que tiene en realidad? Ya que es un punto de partida: si respetas algo es que ya te has interesado por ello. Si ya te has interesado por ello, lo puedes considerar como propio o no. Pero ya lo has considerado. Ya le has dado cierta importancia. Entonces es que ya lo has compartido….

dimecres, 23 de setembre de 2009

Somiadors i perdedors

M'ha cridat molt l'atenció, llegint avui el diari "La Vanguardia", la introducció d'un article ("Todos contra la izquierda") del seu corresponsal a Berlín, Rafael Poch, que parlava sobre l'augment de popularitat del partit alemany "l'Esquerra". L'article comença de la següent manera:
 "En la Europa de hoy hay una línea de marginalidad que comienza a la izquierda de la socialdemocracia. Más allá de ella, están los soñadores y perdedores [...]"
No voldria, ni molt menys, descontextualitzar aquest fragment de l'article sencer que, per altra banda, m'ha semblat interessant i desenvolupa molt bé el tema. Però sí m'agradaria dir al respecte que, sense conèixer el treball de l'autor, i desconeixent si el fragment correspon o no amb la seva ideologia política, el considerar dins la marginalitat als que no comparteixen l'ideal únic del neoliberalisme -perquè hem de recordar que la socialdemocràcia l'accepta, encara que amb matisos- i titllar-los de somiadors i perdedors, demostra molt poca ètica des del punt de vista polític i també periodístic.

Sembla cada vegada més que la tendència avui dia és que hem de pensar tots d'una mateixa manera. Hem de coincidir tots i totes en un pensament únic. Del contrari, estaràs fora del sistema. Seràs diferent; marginat. Alguns polítics, inclús, gosen  acusar als que no pensen com ells d'antidemòcrates! Si Aristòtil aixequés el cap...

Però en això, precisament, consisteix la democràcia: en l'acceptació mútua de totes les formes de pensaments i tendències polítiques, que són les que enriqueixen una societat. Perquè, del contrari, quina té més potestat per decidir que l'altra ideologia és pròpia de somiadors i perdedors? La història ha demostrat que són precisament els somiadors i els lliurepensadors, que han anat a contracorrent, els que han aconseguit, amb petites idees, grans avanços per la humanitat i han pogut transformar el món.

Potser alguns estarem "fora del sistema". Perquè no creiem en ell. Perquè volem un món diferent; perquè és possible. Potser alguns voldran relegar-nos a la marginalitat i ens veuran com a perdedors. Però ni ho som, ni ens sentim. I el que mai podran fer és privar-nos, malgrat tot, de la llibertat de seguir somiant...

dimarts, 22 de setembre de 2009

Filosofia de vida

"El món està en mans d'aquells que tenen el coratge de somiar i de córrer el risc de viure els seus  propis somnis." 
(Paulo Coelho)


dilluns, 14 de setembre de 2009

Efecte papallona

Dins la teoria del caos, s'enten com a "efecte papallona" la idea que petites variacions inicials poden produir grans variacions en el compartament d'un sistema dinàmic qualsevol a llarg termini. És a dir, si una papallona que, amb el seu aleteig, agita l'aire al Japó avui, podria desencadenar un huracà demà a l'altra part del món .

Fent cas d'aquesta teoria, l'esdeveniment històric més rellevant dels últims temps al nostre país, el referèndum popular per la independència de Catalunya a Arenys de Munt, podria ser, perfectament, aquesta variació de les condicions inicials i esdevenir una inflexió, un canvi, més o menys inmediat, en el futur de Catalunya. Ni la marxa falangista, ni les sentències judicials, ni tan sols les crides d'alguns mitjans de comunicació de la dreta espanyola (llegeixi's "Estatuto. Articulo 8: normalidad y excepcionalidad.") han pogut aturar aquest acte que ha transcorregut amb total normalitat, de forma festiva i amb un tarannà absolutament democràtic i exemplar.

Avui s'ha demostrat, doncs, que els catalans i catalanes podem exercir la nostra llibertat d'expressió de forma cívica, expressant el desig d'uns Països Catalans dins un marc polític diferent Hem demostrat que mantenim una identitat pròpia i, el que és més important, una dignitat com a poble. Hem demostrat  que ja no tenim por. Que volem transformar el present, no com a "reconquesta" del nostre passat històric, sinó com un projecte de futur. El nostre futur. I hem demostrat també que aquest gest està servint  per a estendre a altres pobles del país a fer una proclamació com la que s'ha fet avui. És efectivament, el punt inicial d'un "efecte papallona".

dimarts, 8 de setembre de 2009

III Mostra de Fotofilosofia 2009

Per tal de celebrar la Jornada Mundial de la Filosofia de 2009 (UNESCO, 19 de novembre) es convoca per tercera vegada la Mostra de fotofilosofia. Es tracta de promocionar el pensament filosòfic a secundària tot aprofitant la creativitat de l’alumnat i cercant noves formes de col·laboració entre els seminaris de Filosofia dels IES. L’objectiu és aplegar “espurnes de pensament” fetes per alumnes de secundària expressades en una fotografia digital acompanyada d’un títol en forma de pregunta vinculada a la filosofia.



BASES
1. El termini d’aquesta convocatòria és del 14 de setembre al 2 de novembre de 2009. S’admeten també posts fets el curs passat que no es van incloure en la mostra 2008.
2. Es participa per centres a través de blogs. Cada professor o professora crea un blog exclusiu per a fotofilosofia dels de la XTEC o de Blogger (aquests són més senzills). El bloc s’anomena filo+nomdelinstitut. S’hi afegeixen enllaços amb els altres centres participants. Es poden aprofitar els blogs d’anys anteriors, tot respectant els posts antics. 
3. S’inscriu el centre al formulari del CREAIF (menú esquerre “Inscripció fotofilosofia”).  
4. Cada post correspon a un alumne/a. Poden introduir-los ells mateixos o alguna persona encarregada (vegeu instruccions).  
                   - En el títol s’hi escriu el número del post (si es coneix) i la pregunta;
                   - Dins el post es puja la fotografia en mida gran i centrada.
                   - Al peu d’aquesta al marge dret s’escriu “Feta per+alias/nom”. 
                   - Convé afegir-hi etiquetes o categories:: natura-cultura, Nietzsche, antropologia, metafísica).
 
5. Els posts han de ser originals. Cal que cada participant disposi del dret d’ús de la fotografia. El format de les fotografies ha de ser JPEG. El pes del fitxer no pot ser superior a 600   kb (Blogger les redueix automàticament). 
6. Les fotofilosofies podran ser publicades en altres llocs. Es sotmeten a llicència Creative Commons de reconeixement, ús no comercial i sense modificació. 
7. Si és l’alumnat que posteja la seva fotofilosofia, un cop fet ho comunicarà al seu  professor o professora.
Cada centre seleccionarà un 10% de les millors fotografies per presentar-les a l’acte públic de tots els centres participants, que es farà el dia 18 de novembre, on assistiran els autors o autores i en rebran el reconeixement.

dimecres, 2 de setembre de 2009

divendres, 28 d’agost de 2009

Imagining Spain

"Quan Orfeu va portar la seva dona de retorn al món des de l'infern, li van advertir que no girés la mirada enrere per mirar-la, passés el que passés. Però al final, no va poder resistir escoltar la seva veu cridant-li; es va tornar i la va perdre per a sempre.

Quan en 1983 va caure la dictadura militar, aquí a Argentina, ens van dir que mai havíem de mirar enrere. Sí, va haver injustícies. Sí, es van cometre errors. Però si miràvem enrere, el dolor no cessaria; les ferides mai cicatritzarien. Els generals ja havien canviat el significat de la paraula "desaparèixer". Per a ells, les coses desapareixien, les persones desapareixien. Però ells parlaven de fer desaparèixer persones; de fer desaparèixer als seus enemics. Havien canviat el llenguatge i ara volien fer desaparèixer el passat. Ens van dir que mai havíem de mirar enrere.

Però cal mirar enrere. Tenim el deure sagrat de mirar enrere."

Imagining Argentina, 2003

No és la primera vegada que veig aquesta pel·lícula. Tampoc ho és el fet que acabi amb un nus a l'estómac per les barbaritats que es van cometre durant la dictadura de Videla. Però una de les conclusions que puc treure és que, realment, no ens hem d'anar a l'Argentina per poder sentir alguna cosa semblant com la que acabem de llegir. Només cal substituir determinades paraules del text i trobarem sorprenents similituds amb els discursos d'alguns personatges rellevants de la política actual de l'estat. Podríem estar parlant, doncs, d'Imagining Spain.

dimarts, 11 d’agost de 2009

Llibertat religiosa

Fa dies que se sent parlar de la reforma de la llei de llibertat religiosa. La idea principal és convertir l'estat, que fins ara és aconfessional, en un ens de caràcter exclusivament laic a tots els efectes. D'aquesta manera es trencaria amb trenta anys de retard sobre una llei nascuda a la transició i que sembla curiós que, en ple segle XXI, no hagi estat pràcticament modificada en els últims trenta anys.

L'Església catòlica, com era d'esperar, ha reaccionat contràriament a aquesta proposta. Una vegada més es recolza en un victimisme del que ja ens té acostumat en els últims anys, fruit de la por a perdre els privilegis que encara manté, i de que altres institucions religioses assoleixin el mateix reconeixement a nivell social que ella. Tanmateix, denuncien que la llei atempta contra "la llibertat que tenen les famílies a acollir-se a l'educació que volen rebre", i que els seus símbols estan en perill en els estaments públics i socials i, més concretament, a les escoles.

Quan encara no sabem quina serà la proposta definitiva que farà el govern central, i si finalment és portarà a terme o no, em sembla dantesc que l'Església s'atreveixi a denunciar la privació d'unes llibertats -que són les seves llibertats- i que, per altra banda, pressionin per imposar a les escoles la Religió Catòlica com a matèria obligatòria -sense que d'altres confessions puguin tenir cabuda-, animin a l'objecció de consciència per l'assignatura d'Educació per la Ciutadania, i mostrin una actitud intransigent quan es promulga una llei o es manifesta una opinió que va en contra dels seus principis morals.

Penso que l'administració ho hauria de tenir clar. Cap institució religiosa ha de tenir cap privilegi envers les altres. Per tant, ha de promoure una llei que garanteixi la llibertat religiosa i de consciència i, així, aprofundir en la igualtat de totes les confessions i de totes les persones sense cap mena de distinció. Respecte a l'ensenyament, s'hauria de replantejar el fet d'oferir a les escoles públiques i concertades (no confessionals) l'assignatura de Religió. Els espais per l'adoctrinament els trobarem a les mateixes institucions, no calen les escoles. Seria molt més educatiu la creació d'una assignatura sobre cultura de totes les religions, on es pugui donar a conèixer les diferents realitats que hi ha al món, i la implantació i ampliació de la maltractada assignatura d'Ètica, on s'aprofundeix en el coneixement dels valors morals i el comportament humà.

divendres, 31 de juliol de 2009

Dialoguin, si us plau!

Justament quan es compleix el cinquanta aniversari de la seva fundació, ETA ha tornat a actuar. Una vegada més veiem que ni la pressió policial, ni els discursos de condemna, ni les lleis d'il·legalització d'associacions i de partits -de dubtós caire democràtic, per una altra banda-, ni tan sols les manifestacions, estan servint per acabar amb un conflicte que, per desgràcia, està durant massa.

Com és possible que després de cinc dècades no s'hagi pogut acabar amb un problema com aquest? Com pot ser que l'Estat espanyol, el País Basc i ETA segueixin mantenint les seves postures i, alhora, mantenir la tensió política sense donar una via de solució vàlida? De vegades faig córrer la imaginació i em pregunto si no hi ha interessos "ocults" que precisament el que volen és que això, almenys de moment, no s'aturi. Però no... No pot haver gent tan mesquina...

No entraré a valorar temes com el dret d'autodeterminació del poble basc, ni tampoc de la "unidad de España". No crec l'arrel del conflicte estigui exclusivament aquí. Estic més que convençut que hi ha molts més interessos darrere de tot això, però ara mateix no hi entraré.

Sí crec, però, que ha arribat el moment que tan uns com els altres de fer autocrítica. Però autocrítica de veritat. Perquè les coses no s'estan fent bé. Ha d'haver de forma urgent una treva bilateral sense condicions i establir una via de negociació que condueixi a la pau definitiva. Intensificant la lluita armada per una banda, i la pressió policial per una altra, no s'arribarà enlloc i a les proves em remeto. L'únic que s'aconseguirà d'aquesta manera és radicalitzar postures (si és que es pot més).

Quanta gent més haurà de morir perquè se'n adonin? Quants anys més pensen allargar el conflicte? A què esperen, doncs, per dialogar? Dialoguin, si us plau. Però dialoguin, ja!

dimarts, 21 de juliol de 2009

De soca-rel

Durant el cap de setmana passat, la notícia de les violacions de dues nenes de dotze i tretze anys per joves menors d'edat ha tornat a rebifar la polèmica sobre si s'ha d'endurir o no la Llei del Menor. Altres casos recents, recordarem el cas de Marta del Castillo o de Maore Ramírez, assassinades també per menors, van suscitar també aquest debat.

Per una banda, ens trobem amb les víctimes i les seves famílies. El fet de sentir-nos solidaritzats i, inclús, identificats amb elles fa que sigui difícil d'entendre com algú que arriba a fer una barbaritat com aquesta pugui sortir al carrer en uns pocs anys, pel fet de ser menor. Però, per una altra, ens trobem que un delicte no s'entén de la mateixa manera fet per un adult que per un menor. A més, hem de tenir en compte que les condemnes, siguin quines siguin, tenen com a objectiu pagar pel que s'ha fet i tenir una posterior reinserció a la societat.

El Partit Popular ja s'ha apresurat (no sabem si per "ètica social", populisme o oportunisme polític) a demanar l'enduriment de les penes del menor, de forma que un adolescent de dotze anys pugui anar a la presó. Sí, hem llegit bé: a la presó amb dotze anys!

Penso que ens estem equivocant amb aquests plantejaments. I quan dic "ens estem" vull dir tots i totes, la societat en general. Evidentment, les persones de carrer només ens queda poder opinar amb més o menys criteri. Però la classe política, no. La classe política no pot entrar en demagògies ni en populismes. I parlo de la classe política perquè la justícia, ens agradi o no, la maneguen ells. I així ens va. Les cases no es comencen mai pel terrat, sinó pel fonaments. Si creiem realment que l'enduriment de les penes resoldrà aquests problemes, no anirem enlloc.

El primer que ens hem de plantejar és com prevenir-los. I per poder prevenir-los s'ha de fer un anàlisi exhaustiu i crític de per què arriben a donar-se aquestes situacions i quins són els fonaments que s'han de posar perquè això no es torni a repetir. Sense voler ser defensor del diable, ni molt menys, algú s'ha preguntat qui eren aquests nens; com vivien, qui eren els seus pares, com eren abans i que recoi els va passar pel cap per arribar a fer una barbaritat com aquesta? Alguns em contestarien "perquè són així, dolents per naturalesa". Però, siguem sincers, han d'haver condicionats, situacions prèvies que hagin influït per poder fer un acte tan salvatge com per violar o assassinar una persona.

Entenc perfectament, o almenys així ho intento, el dolor i la ràbia que pateixen les famílies. Però, com he dit abans, s'ha de ser objectiu i fred per tractar un tema així. L'enduriment de les penes no solucionarà cap problema. És per això que ens cal de forma urgent un gir en la política de prevenció perquè poguem tallar el problema de soca-rel.

dimecres, 8 de juliol de 2009

Aprendre fent

Portant la crisis educativa a debat, Eduard Punset entrevista al programa televisiu "Redes" a Roger Schank, especialista en Ciències de l'aprenentatge. Una aportació més per reflexionar sobre què i com estem portant a terme l'educació als nostres dies.

"Diga'm alguna cosa i ho oblidaré. Ensenya'm alguna cosa i ho recordaré. Fes-me partícip i ho aprendré."


diumenge, 28 de juny de 2009

Arreveure

"Con el tiempo te das cuenta que, en realidad, lo mejor no era el futuro, sino el momento que estabas
viviendo
justo en ese instante.

Con el tiempo verás que, aunque seas feliz con los que están a tu lado, añorarás terriblemente a los que ayer estaban contigo y hoy se han marchado.
Con el tiempo aprenderás que intentar perdonar, o pedir perdón, decir que amas, decir que extrañas, decir que necesitas, decir que quieres ser amigo, ante una tumba,
ya no tiene sentido.


Pero, desafortunadamente, sólo con el tiempo..."
(Jorge Bucay)


Fa nou messos començàvem junts l'últim tram d'un camí llarg i dur, però que ha donat els seus fruits. Ara toca encetar nous camins. I aquests, els heu d'escollir vosaltres mateixos. Els que hem estat acompanyant-vos durant tot aquest temps, podem donar-vos per satisfets per la feina feta, de vegades bona, i, de vegades, potser no tan bona. En qualsevol cas, tot el que hem donat, tot el que hem fet per vosaltres, ha estat des del fons del nostre cor.

Hem passat bons i mal moments...
Hem estudiat què vol dir ser persona, ser humans, ser lliures, ser dignes...
Hem comprobat que les coses poden ser vistes de moltes maneres diferents i que totes elles poden ser verdaderes... o no.
Hem conegut i llegit a alguns dels gran filòsofs de la històra (i que extranys eren alguns)...
Hem après que hem de viure cada instant de la nostra vida com si fos l'últim...
Hem reigut, plorat, emprenyat, conviscut, compartit, debatut, ens hem emocionat... i, el més important: hem viscut.

Us dessitjo tota la sort del món en aquest nou camí que ara enceteu. No deixeu mai de ser vosaltres mateixos. Penseu que sou únics i irrepetibles; i aquesta és la vostra grandesa.

Per últim, i si fèssim cas de la concepció cíclica de la vida de Nietzsche, us diria que, potser, d'aquí a deu mil mil·lions d'anys aproximadament, ens tornarem a trobar en el mateix lloc, les mateixes persones, per tornar a reviure tot el que hem viscut durant aquest curs que ja ha acabat. Fins aleshores, i per si no ens tornem a veure, que tigueu uns "bons dies", "bones tardes" i "bones nits"...

Això no és un adéu; és un arreveure. Mil gràcies i fins sempre!

dilluns, 15 de juny de 2009

Maten les escoles la creativitat?

"Una vegada a l'any, mil persones extraordinàries es reuneixen a Monterey, Califòrnia, per a compartir quelcom amb un valor incalculable: les seves idees. El que allà succeïa no s'havia mostrat mai fins ara..."

Un vídeo on trobarem eines per pensar sobre els valors i els mecanismes de funcionament que estem duent a terme en el globalitzat sistema educatiu de la nostra societat. Un reclam urgent per a tots els agents de tota la comunitat educativa.

dissabte, 13 de juny de 2009

Com la vida mateixa


Noia jove o dona gran?

A simple vista, pots arribar a veure en aquesta imatge qualsevol de les figures. N'hi ha que veuen només la noia jove; n'hi han que només la vella. I, fins i tot, alguns s'encaparren en que només n'hi ha una, i no dues. Quina és la bona, doncs...? Perquè només pot haver-hi una de bona, no? Quin dilema!!

És com la vida mateixa.

Quan creus que les coses són d'una manera i no pas d'una altra...

Quan creus que el que veus, el que perceps, el que sents és el que és i no pot ser diferent...

Quan creus que la veritat està a les teves mans i que ningú serà capaç de treure-te-la; perquè és teva, te l'has guanyada... o almenys això és el que hi creus...

Quan estàs tan convençut que la realitat és tan transparent com tu la veus, i la defenses fins a les últimes conseqüències, perquè són els altres el que no saben veure-la...

Quan...

Però alguna cosa, en un instant, et fa veure que los coses no són com tu et pensaves. Que tot allò que veies, percebies, senties... no era real. Que la realitat pot esdevenir il·lusió i que la veritat no pot tenir propietat. Que de vegades les coses són com una moneda que té dues cares. I que les dues poden ser verdaderes; però també poden ser falses.

I te'n adones que les dues cares de la veritat no és una ficció, no és una pel·lícula. Realment, és com la imatge de la jove i la dona gran, real, així.... com la vida mateixa.

dimarts, 9 de juny de 2009

Sensacions d'una nit

"Joder, Pepe, con quién hablo yo ahora de "La Razón pura", de Emmanuel Kant, de la evolución económica del última quinquenio, de Schopenhauer, de Bartok Kunderland, de las prácticas coreoabortivas y precopulares en Sudán Sur... Coño, me has dejado solo, solo y sin tu inestimable apoyo intelectual... Y ahora qué hago yo... Me tiro a la bebida, o me tiro al rompeolas, o me tiro a... Coño, Pepe, a quién me tiro... Joder, Pepe, qué cabrón eres...".

Algú ben bé podria estar pensant que aquest text el podria haver dit un servidor perfectament. Tant de bo hagués estat així! Doncs no. Aquest text va ser llegit pel Joan Gràcia, tercera part del "Tricicle", en la Gala d'homenatge pòstum a Pepe Rubianes.

L'acte va començar amb una puntualitat gairebé britànica. Només entrar al recinte, ja es respirava un ambient barreja entre expectació i nostàlgia. La funció comença. La veu de Rubianes sonant en off marca l'inici d'una nit que molts trigarem en oblidar. Molts records venen al cap i, mirant tímidament al meu voltant, podia descobrir no pocs ulls que començaven a omplir-se de llàgrimes.

A mida que avança la nit, les emocions van aflorant entre el públic i els artistes, que encara els hi quedaven forces per oferir-nos (i oferir-li) unes oxigenants dosis d'humor. L'ambient de "Rubianes somos todos" es va anar creant mica en mica; minut a minut. Cadascú de nosaltres realment ens sentíem part de Rubianes, i ell part nostre. Algú podria pensar que estic tocat (potser no aniria mal encaminat), però vaig arribar a tenir la sensació que ell era allà. I era una sensació tan real, que esperava que en qualsevol moment aparegués a l'escenari rient com només ell sabia fer. Una sensació tan incomprensible, inclús per mi mateix, que només puc comparar-la, fugint de teories i creences religioses, amb la que vaig tenir la mateixa nit de la mort del meu amic de l'ànima i que encara, molt de tant en tant, encara sento. Evidentment, el tracte d'un no ha estat el tracte que he tingut amb l'altre, i això fa que em desconcerti més encara aquesta sensació. O potser no hauria de sorprendre tant? No serà que existeix realment la possibilitat de que hagi pogut venir d'allà on estigui per compartir aquests últims moments amb la gent que tant l'estimava i admirava?

Bé, Pepe, suposo que serà qüestió de fe, i em sembla que d'això ja em queda ben poca. Em tornaràs a deixar amb la mateixa intriga que ens deixaves a tots quan explicaves la teves històries i no sabíem quina part era veritat i quina no. Enrecorda't de tant en tant de nosaltres (menys dels fatxes, ja saps...).

Això no és un adéu; això és un arreveure!

P.D. Per cert, tant a tu com a Bartolo, ja us he dit que us recordaré sempre. Però vull dir-vos a tots dos que ganes que em vingueu a buscar, ara mateix, no en tinc gaire. No fotem, eh?

diumenge, 7 de juny de 2009

Carpe diem

Era una nit freda de fa gairebé vint anys. Havia quedat amb els amics per anar a veure l'estrena d'aquella pel·lícula que, sense saber-ho, em marcaria per sempre. Vaig gaudir, vaig riure i, fins i tot, vaig emocionar-me fins plorar.

Acabada la sessió, vam sortir del cinema sorpresos, impactats, amb l'adrenalina pels núvols. "Carpe diem!", cridàvem pel carrer amb la nostra inocència de joventut. Aquella frase realment ens havia arribat. Havíem captat la indirecta. Entendre i assumir com a propi un missatge en una edat, en la que l'únic que tens clar és a quina hora t'havien dit els pares que havies de ser a casa (i més val que fos així...), era, si més no, com haver trobat de forma prematura un gran tresor. Ens vam prometre que seríem capaços d'aplicar aquesta filosofia a les nostres vides i no renunciaríem a compartir aquest tresor amb qui sigui.

Què fàcil ha estat això últim... Quins grans discursos! Quines lliçons magistrals sobre el sentit de la vida! Quins magnífics consells sobre "el viure cada moment com si fos l'últim" i l"'aprofitar cada instant amb un somriure"... I què bé ens hem sentit! Però, de què serveix tot això si a l'hora de la veritat no ets capaç d'aplicar-t'ho a tu mateix en el moments menys dolços de la teva vida? Aquells moments, on precisament el "viu el moment" té el seu veritable sentit i ha d'estar més que mai, és quan menys el tenim present. Per què ens costa tant predicar amb l'exemple i viure com pensem? Potser és perquè no tenim realment assumit aquest esperit, aquesta filosofia? O potser és que realment viure així és una autèntica utopia?...

Amb respostes o sense, però amb la certesa que el temps i la vida passa sense fer-nos cap pregunta, no podem permetre'ns el luxe de no "llençar-nos" a viure.


diumenge, 24 de maig de 2009

Dear Mr. President

Dedicat a tots el que creuen que una vida humana és més important que un barril de petroli o un tros de terra...



dilluns, 18 de maig de 2009

Sobren les paraules...

Avui ens ha deixat en Mario Benedetti. Davant dels seus versos, que seguiran inmanents en el cor de tots nosaltres, realment sobren les paraules...

Te dejo con tu vida,
tu trabajo,tu gente...
Con tus puestas de sol
y tus amaneceres.

Sembrando tu confianza,
te dejo junto al mundo
derrotando imposibles
segura sin seguro.

Te dejo frente al mar
descifrándote sola
sin mi pregunta a ciegas,
sin mi respuesta rota...

Te dejo sin mis dudas
pobres y malheridas;
sin mis inmadureces,
sin mi veteranía...

Pero tampoco creas
a pie juntillas todo.
No creas, nunca creas,
este falso abandono.

Estaré donde menos
lo esperes. Por ejemplo,
en un árbol añoso
de oscuros cabeceos.

Estaré en un lejano
horizonte sin horas,
en la huella del tacto,
en tu sombra y mi sombra...

Estaré repartido
en cuatro o cinco pibes,
de esos que vos mirás
y enseguida te siguen.

Y ojalá pueda estar
de tu sueño en la red
esperando tus ojos
y mirándote.

(Chau número tres. Mario Benedetti)

dissabte, 16 de maig de 2009

Problemes amb el bloc

Vull demanar disculpes, primerament, a totes aquelles persones que en els últims dies us heu trobat amb problemes a l'hora de visitar el bloc.

Des de fa un parell de dies que he tingut una sèrie de problemes de configuració i, degut a això, he hagut de tornar-lo a refer intentant mantenir tot el contingut que hi havia fins ara. Afortunadament, he pogut recuperar tots els articles publicats, però no ha estat possible salvar, entre altres coses, l'apartat de "seguidors". Per aquest motiu, us segueixo convidant a fer-vos seguidors del bloc i, així, omplir aquest espai que tornar a estar buit.

Espero que el continueu seguint sense més interferències, aportant el vostre granet de sorra que tant útil és per a tots i totes.